Barcelona no mereix un paraurbanisme tan rònec | José Antonio Acebillo

Barcelona no mereix un paraurbanisme tan rònec | José Antonio Acebillo

L’urbanisme tàctic ni es pot considerar una estratègia disciplinària ni és l’instrument que Barcelona necessita per renéixer

Publicat a La Vanguardia el 22 de febrer de 2021 | Foto: Llibert Teixidó

A hores d’ara, és obvi que la conjunció entre la crisi econòmica i la pandèmia genera una crisi sistèmica de conseqüències tan imprevisibles que potser ens està assenyalant el final d’una època. Però, desgraciadament, en períodes de tanta incertesa i confusió, no tothom hi posa l’espatlla de la mateixa manera. Hi ha persones i grups que entre l’espessa boira veuen esquerdes per on poder colar no revolucions, ni renaixements, sinó simples posicionaments tàctics que com a bombes de rellotgeria explotaran i aclariran el camí per ocupar, arribat el moment i una vegada superada la pandèmia, la pole position en una futura confrontació. Si hi ha maror, peix en abundor!

Són els populismes demagògics, de dretes i d’esquerres, iniciats als Estats Units als setanta a còpia de devaluar el concepte de societat civil, hàbilment difosos pels nous telepredicadors, avalats llavors per l’hiperliberalisme de Reagan, que tant concorden, a través de Trump, Salvini o Bolsonaro, amb la conjuntura ac­tual, tan condicionada per la manipulació i la postveritat.

Aquest tipus de populisme no té res a veure amb els anteriors. Denota una gran amnèsia ideològica propiciada per la decisió d’im-pensar la història, però necessita un caldo de cultiu per desen­­vo­lupar-lo amb facilitat. L’anomenat urbanisme tàctic, ­ancorat en el populisme demagògic i protegit conjunturalment sota el paraigua de la covid, és la tàctica elegida.

L’urbanisme tàctic, propiciat pel populisme demagògic, no és cap invent. La fòbia per l’urbà ja la va argumentar el Desurbanisme, un corrent urbanístic desenvolupat durant 1929-1930 a la Rússia soviètica que deia: “No es tracta de transformar el camp en ciutat, ni de reduir-ne la dimensió, sinó de dispersar-la tant com sigui possible a fi d’eliminar la ciutat en general”. No es tracta de combinar d’una altra manera la ciutat i el camp… ni de conciliar el camp i la ciutat… es tracta d’“una nova deslocalització de la humanitat”.

Aquesta barbaritat, fruit de la mala interpretació urbanística del conflicte camp/ciutat tan vehement analitzat per Marx i Engels, no va tenir cap èxit i es va estavellar quan el seu projecte estrella Moscou, Ciutat Verda, va intentar dissoldre la capital. Llavors Stalin va entendre que ni amb el capitalisme ni amb el comunisme no era so­cioeconòmicament factible un territori sense la mobilitat adequada i va decidir encarregar a Ford la producció massiva d’auto­mòbils, camions i tractors (200.000 vehicles l’any), que va implicar la construcció a Stalingrad de la fàbrica de vehicles més gran del món (40.000 l’any).

D’aquestes experiències hauríem de treure algunes conclusions: cal un model de mobilitat que propiciï el nivell de producció capaç de garantir l’estoc de prou capital per poder implementar les polítiques de benestar! I també que els intents de naturalitzar la ciutat mitjançant solucions estrambòtiques alienes a la seva cultura (horts urbans, jardins verticals, plantes als escocells, decoració verda…) només contribueixen a la desnaturalització i a la degradació ecològica!, ja que està demostrat que el verd urbà, no els arbres!, sol produir un balanç ecològicament negatiu, perquè el manteniment gairebé sempre implica una producció de CO 2 superior al que és capaç d’absorbir.

En aquest sentit, abans de pensar en un nou Pla Cerdà del segle XXI, els responsables de l’urbanisme barceloní haurien d’explotar al màxim el seu potencial i ser conseqüents amb la idea original, per exemple, intensificant la implementació als patis d’illa de jardins públics que, dotats d’abundant arbratge i wifi gratuït, promouran més eficiència social.

L’urbanisme tàctic, propiciat pel populisme demagògic, desconfia de la idea moderna de progrés humà i en nom de la seva idea, més emocional que no pas científica, sobre el decreixement, menysprea la producció a qualsevol escala (emprenedors o empreses), propiciant una societat altament subvencionada que a mitjà termini generarà una “proletarització de les classes mitjanes”, un estatus desitjable per al populisme demagògic perquè gestionarà les reivindicacions que ells mateixos han ­provocat en menysprear la generació de ­riquesa.

El populisme demagògic que alimenta l’urbanisme tàctic “substitueix l’argumentació científicament raonada pel relat emocional” (Walter Benjamin ja ens va advertir que aquesta opció era nefasta per al progrés ideològic) i abusa d’una argumentació tautològica que converteix la subjectivitat en un concepte determinista a fi d’assegurar el protagonisme d’una certa individualitat que entén mal·leable, blanquejant conductes com “el fi justifica els mitjans” o el “tot s’hi val”, actituds inadmissibles en una so­cie­tat que aspira a rearmar-se ideològicament sense perdre els seus valors eticomorals i que distingeix clarament entre què es fa i com es fa. Per això, per vestir el sant recull parcialment i fora de context algunes tesis de Foucault que entenen “la subjectivitat com una tàctica alliçonadora i generadora de tècniques capaces d’aconseguir individus disciplinats”, i aquelles de Guattari que assenyalen que “el subjectivisme es pot manipular i produir massivament mitjançant instruments com els mitjans de comunicació, la publicitat, les enquestes i els ­sondejos, capaços de prefabricar opinions i narratives estereotipades”. Ara, el pro­blema no és només que els blocs de formigó als carrers de l’Eixample siguin perillosos i lletjos, sinó constatar que la seva presència apunta a un model urbà on el disseny, la crea­tivitat i la productivitat no tenen ­cabuda.

L’urbanisme tàctic propiciat pel populisme demagògic fa servir les infraestructures i l’espai urbà per aguditzar la fòbia per allò urbà, però no com a escenari de mobilitat interactiva ni de confrontació de noves ­idees i projectes. En veure les infraestructures com una cosa faraònica i supèrflua, no valoren que, per la seva condició de capital social fix, el raquitisme infraestructural debilita la societat civil, perquè limita la seva capacitat operativa i creativa.

Aquesta actitud explica la seva apriorística inhi­bició propositiva i la seva tendència del “no a tot”.

Davant aquesta actitud cal actuar proactivament i propositivament: cal discriminar el cotxe que contamina respecte del que no ho fa i prioritzar la mobilitat necessària per garantir la productivitat i la interacció social; establir mesures per contri­buir a millorar les telecomunicacions; ­promoure una plataforma energètica a escala urbana perquè les mesures suggerides per l’eslògan “la revolució de les teulades” tindran problemes d’implementació en ciutats patrimonialment exigents com Barcelona; explorar les actuals circumstàncies econòmiques i urbanístiques per construir massivament noves tipologies d’habitatges per habitar i treballar; establir, en col·laboració amb l’Autoritat Portuària, les condicions que permetin racionalment el turisme de creuers; propiciar el model turístic més adequat per salvaguardar el seu paper socioeconòmic (més del 12% del producte interior brut); ac­tuar amb més convicció a favor del Mobile i els salons internacionals; deixar d’estigmatitzar i replantejar el zoo (només la tradició zoològica de Barcelona i la bona feina dels seus empleats expliquen que, malgrat tot, el visitin anual­ment un milió de nens); reciclar la totalitat (19 m3) de les aigües depurades perquè permetria reduir més del 60% la importació d’aigua dels dos rius, i resoldre definitivament la incertesa del subministrament… En definitiva, apostar sense vacil·lacions per la innovació urbana. Per cert, és el tramvia vuitcentista el transport més adequat per al segle XXI? La seva ­presència és compatible, per seguretat, amb un enjardinament més intens de la Dia­gonal?

En realitat, tal com avui el coneixem, l’anomenat urbanisme tàctic ni es pot considerar una estratègia disciplinària ni és l’instrument que Barcelona necessita per renéixer. Només és una forma de paraurbanisme rònec, que lamina la iniciativa de la societat civil i menysprea la sensibilitat cultural, que, si perdura i no es corregeix, portarà a curt termini greus conseqüències socioeconòmiques per a la ciutat i per al país, precisament quan més necessitem una capital forta, resilient i creativa.

La ciutat no és una aporia i, sens dubte, és cultural i genèticament incomprensible actuar com si Barcelona ho fos! Per això els responsables d’aquesta patologia urbana han de rectificar i propiciar que hi hagi més empatia amb la societat civil. L’urbanisme tàctic ni és una estratègia disciplinària ni és l’instrument que Barcelona necessita