L’arquitecta i urbanista diagnostica la ciutat i diu que l’ajuntament ha de recuperar la radicalitat i l’autoritat
Publicat a Vilaweb el 24 de setembre de 2024
L’arquitecta, urbanista i dissenyadora Beth Galí (Barcelona, 1950) va tenir un paper cabdal en les reformes que van transformar la ciutat durant el temps del batlle Pasqual Maragall, com a membre dels equips tècnics que l’assessoraven. Va treballar, per exemple, a l’Institut Municipal de Promoció Urbanística i dels Jocs Olímpics entre 1988 i 1992, on va impulsar les obres a Montjuïc, la Diagonal i la Vall d’Hebron. D’aquell temps, diu que n’hauríem de recuperar l’autoritat i la radicalitat. Ara li agrada passar hores observant l’orografia de la ciutat i escriure a l’ajuntament explicant què hi detecta. “Els dic: ‘Lluiteu contra un tsunami i no es poden prendre mesures per a tapar forats’. Van fent coses, però s’han de fer amb molta més radicalitat. Ara cal realment un cop de força important de l’Ajuntament”, apunta. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.
Una ciutat de cap per avall
Un dels problemes que Galí troba avui a Barcelona és que està tota cap per avall. “M’agradaria fer un llistat dels carrers on no hi ha obres”, diu. “Això és dolentíssim. S’han de fer moltes obres a la ciutat, per descomptat. S’han de fer moltes obres de tota mena: de manteniment, de clavegueram, de tot el que passa a sota dels carrers… Però s’han de programar.” Un dels punts on es nota més és el subsol, on cal fer molta feina de manteniment, de cablejat i de clavegueram, per exemple, perquè durant molts anys, diu, es va deixar de banda. Ara el govern municipal s’ha afanyat a resoldre-ho tot de cop, sense programar prou les coses. “Hem passat de molts anys que no es feia manteniment del subsol a tenir mitja Barcelona amb els carrers aixecats, sigui perquè canvien els paviments de les voreres o perquè hi fan manteniment”, explica Galí. I qui més se’n ressent és el transport públic, que en aquests casos es fa molt difícil de sostenir.
L’acomodament de la política municipal
Galí no comparteix el desànim que molts veuen a Barcelona. Li sembla una ciutat viva, que continua en un bon estat anímic perquè la gent hi opina i hi intervé. “Hi ha ciutats a Alemanya, on he treballat molt, en què el ciutadà no diu res. I si ho diu, ho diu per correu electrònic, però no se’l sent. Aquí sentim el ciutadà. Això és molt positiu per a una ciutat”, celebra. Si ara hi ha menys mobilització que en unes altres èpoques és perquè les ciutats, sobretot a la Mediterrània, funcionen de manera molt cíclica: “Hi ha moments que es fan moltes coses, hi ha moments de depressió, hi ha moments que la gent no participa i moments que participa molt…” La percepció de desànim s’explica per dues raons. Primera, que l’ajuntament fa temps que respon amb lentitud als problemes quotidians, i “això fa que s’enquistin i siguin cada vegada més difícils de solucionar”. I, segona, un cert cansament dels veïns, esgotats per queixes que cauen al buit.
El càlcul miop de l’electoralisme ha fet menys eficients els governs municipals. “Avui es governa amb por. I no pots governar amb por. Una ciutat com Barcelona és molt potent. Es governa amb por, amb poca decisió, amb poca autoritat. Els polítics, en general, han baixat molt la força que té un polític, que és una autoritat ben portada i intel·ligent. Una ciutat sense autoritat és impossible…”, lamenta Galí. La classe política s’ha acomodat i, encara pitjor, vol perpetuar l’acomodament. Durant els dos mandats d’Ada Colau, diu que s’ha confós l’autoritat amb l’autoritarisme, i que això ha erosionat el paper de la Guàrdia Urbana. Per una altra banda, troba que els processos participatius que s’han fet aquests darrers anys no han acabat de reeixir. La cultura de prendre el pols als polítics ha deixat de ser productiva i, en canvi, l’ha substituït un linxament que alimenten molts mitjans de comunicació. En va ser víctima Colau mateixa, segons Galí.
Un problema d’estructura executiva
Així i tot, Galí considera que els vuit anys de govern dels Comuns van tenir mancances importants. Ella no discrepa especialment de “la idea global que tenia l’alcaldessa Colau de la ciutat”, i creu que els veïns han de donar confiança als polítics que intenten de renovar els discursos. “És molt sa que hi hagi un alcalde que no tingui res a veure amb els alcaldes anteriors. Això ho valoro i ho respecto moltíssim”, diu. “El problema sempre és executar. L’execució de tot el que els alcaldes i els seus equips de confiança tenen al cap sempre ha estat la cosa més difícil. Si no tens un molt bon equip que va des de la secretària fins al gerent del districte…”, aleshores les coses s’encallen, i passa que els objectius que proclama el govern i el ritme d’assoliment es desajusten. La manca de funcionament d’aquesta estructura, durant els anys de govern de Colau, ha estat, segons Galí, “el principal problema, perquè hi havia iniciatives molt valuoses”.
Un model que no és repetible
Galí pertany al grup d’arquitectes coneguts com a Generació dels 80, als quals se sol penjar l’etiqueta de creadors o executors de l’anomenat “model Barcelona”. Ella en reivindica sense embuts el llegat. “No podíem fer una altra cosa. Ens vam trobar una ciutat amb un espai públic on feia segles que no es feia res. L’espai públic no comptava, només comptava l’espai privat. A ningú se li havia acudit de modificar una plaça que era plena d’aparcaments, per exemple. Ens vam trobar una ciutat que ens deia: ‘Ajudeu-me’. La ciutat mateixa ens ho demanava”, explica. Amb què no se sent còmoda és amb el concepte del “model Barcelona”: “‘Model’ vol dir repetible, i en una ciutat no hi ha res de repetible”. Tampoc no està d’acord que el balanç dels canvis que va experimentar Barcelona després dels Jocs Olímpics sigui negatiu, i assegura que l’afluència desbocada de turistes era impossible de preveure. I, malgrat tot, rebla, “la ciutat està molt millor ara, fins i tot amb el seu caos i els seus turistes”, que no pas abans.
