Fa més o menys deu anys, en ple èxtasi barceloní i just abans que es produís el catacrac, vaig escoltar aquesta frase: «En aquesta ciutat només hi caben iaios, pijos i guiris».
Publicat el 24 de novembre de 2016 al diari EL PERIÓDICO
Em va semblar políticament incorrecta, però avui és una realitat avalada per les dades. Som una ciutat on la gent gran no resisteix, els rics avancen i els estrangers s’hi instal·len. Per tant, on s’expulsa els joves i les classes -sí, ja sé que no queda bé parlar de classes- mitjana i popular. I on finalment els immigrants s’amaguen per malviure. És a dir, una ciutat desequilibrada i guetitzada. Molt diferent d’aquell Eixample on al principal hi vivia l’amo de la finca; als pisos, empleats, i a l’entresòl i el terrat, el recader i la portera. No estaven barrejats, però estaven junts compartint un espai.
Com acaba de recordar-nos l’antropòleg David Harvey, la gran ciutat és un mecanisme d’expulsió de pobres.
Envelliment: a Barcelona hi ha, per primera vegada, més persones grans de 65 anys que menors de 25. La mitjana d’edat ha passat de 37 anys a 44 des del 1980.
Encariment: el preu de la vivenda ha patit una alça espectacular, tant en la compra, prohibitiva per a la majoria, com en el lloguer, el 25% superior els dos últims anys. Aquí cada família ha de destinar el 40% de la seva renda a pagar la casa.
Colonització: el 42% de les compres de pisos al centre (i vuit de cada 10 vivendes de luxe) són realitzades per estrangers, que decideixen venir a viure a Barcelona o invertir-hi. Així desplacen la població local, incapaç de pagar el sobrepreu que ells accepten sense dir ni piu, fins al 28% més. Seguint amb Harvey, «les ciutats no es construeixen per a la gent sinó per als inversors».
Si el franquisme va imposar el sistema de vivenda en propietat, els successius governs democràtics, per molt socialistes que fossin, mai van fer res per proveir la vivenda que garanteix la Constitució.
Conseqüència: si a la ciutat només hi tenim gent gran i rics, ¿a qui votaran?
