Les ciutats, com les persones, tenen una cara pública i una de privada. Una vida per mostrar i una altra per amagar, fent invisibles, moltes vegades, les accions que veritablement fan possible la vida
Publicat a Línia el 17 de gener de 2024 | Foto: Safareig públic a Vilavella (Castelló, 1955). Arxiu fotogràfic Enric Escrig
Recordo que, de petit, la meva àvia em pujava a la taula del menjador a la casa del passeig de Sant Joan, a Barcelona, per agafar-me el baix dels pantalons. La mateixa taula on havíem dinat, on es prenia el cafè i on jo feia els deures de l’escola a les tardes.
Amb l’ajuda d’algunes de les meves tietes, m’anaven donant voltes com a un expositor de postals, col·locant agulles, marcant amb guix la roba i fent els primers repunts, algun als turmells –”És que et mous”–, mentre xerraven animadament dels diferents assumptes familiars. Era un ambient exclusivament matriarcal on es compartia tota mena de xafarderies i confessions i al qual jo, com a home, vaig tenir el privilegi d’assistir-hi només perquè era petit.
Al llibre Sàpiens. D’animals a déus, el seu autor Yuval Noah Harari afirma que xafardejar ens ha fet humans. Les persones, diu, som per damunt de tot éssers socials que compartim xarxes de confiança per sobreviure i poder cooperar. És cert que ens comuniquem per transmetre’ns coneixements i dades objectives, però amb molta més freqüència ho fem per teixir un embull de xafarderies que ens permeten saber qui odia qui, qui és honest o qui és un trampós.
La paraula xafardejar té el seu origen en una veu àrab que, en català, deriva precisament del lloc públic de pobles i ciutats on antigament les dones rentaven la roba: el safareig. Com esteles a la mar, l’etimologia ens mostra de manera nítida el camí que les paraules han recorregut fins a arribar a nosaltres.
Fer safareig al·ludeix a aquesta necessària acció social d’explicar els rumors, les sospites d’infidelitat o les xerrameques. Als safaretjos, les dones, principalment, han reforçat els vincles comunitaris i n’han teixit d’altres de nous, establint xarxes de comunicació i de coneixement individual i col·lectiu. Què és fer ciutat, si no?
Els safaretjos de les ciutats, vist així, han estat una autèntica àgora política on es tractaven assumptes de vital importància per a la vida en comunitat. En paraules de l’activista i antropòloga Yayo Herrero, les coses que veritablement sustenten la vida. Coses, explica Herrero, que tradicionalment han fet les dones, com rentar, cuinar o cuidar els nens, la gent gran o els malalts.
Les ciutats, com les persones, tenen una cara pública i una de privada. Una vida per mostrar i una altra per amagar, fent invisibles, moltes vegades, les accions que veritablement fan possible la vida, allò ordinari, allò comú. Una façana al carrer i una altra d’oculta, domèstica en diuen alguns, com si les coses domèstiques no fossin el que dona sentit a la ciutat. Com explicava Javier Pérez Andújar en un article de premsa fa uns quants anys, “Barcelona és una ciutat de comunitats gairebé simètriques, amb escales on s’estén la roba per on no es veu i es posen banderes per on es veu”.
No deixa de ser simptomàtic que el Decret d’Habitabilitat vigent prohibeixi estendre la roba directament al carrer, corroborat per les ordenances municipals d’ús dels espais públics. Ni tan sols es permet que es pugui veure la roba estesa, encara que no pengi directament a la via pública. Tot això va convertir els interiors d’illa i els celoberts en els espais hereus dels antics safaretjos, on poder sintonitzar “ràdio pati”.
Però si avui dia ja ningú s’agafa el baix dels pantalons i les ordenances ens fan substituir els safaretjos per assecadores, on farem safareig? Quins espais ens brinda avui la ciutat per xafardejar i generar sentiment de comunitat? On coneixerem els nostres veïns prou bé perquè un dia ens cuidin els nostres fills o ens ajudin a fer la compra?
Sembla que la resposta passa per un necessari alentiment de les nostres vides, encara que hi ha qui d’això en diu desacceleració econòmica. En altres paraules, una tornada a la calma que ens permeti redissenyar els espais de trobada dels nostres habitatges i les nostres ciutats amb la necessària perspectiva.
Recentment, al programa de televisió Objectiu Planeta, el presentador Lorenzo Milá tractava l’assumpte de la desacceleració juntament amb els convidats Antonio Turiel i Fernando Valladares, ambdós reconeguts científics del CSIC i divulgadors de la lluita contra el canvi climàtic i la transició energètica. Valladares confessava que la vida urbana ens ha tret tant de temps que hem hagut de subcontractar tasques domèstiques que abans feien les nostres mares i les nostres àvies. I reclamava recuperar temps per poder passar la tarda en companyia dels nostres fills per poder cosir-los el baix dels pantalons.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
