A partir del virus, la casa tradicional burgesa deixarà pas a un altre tipus de casa més càpsula o ‘cocoon’. De la màquina per viure, que va dir Le Corbusier, a l’enginy per sobreviure.
Publicat en El Periodico el 7 de març de 2020
De sobte les nostres cases es convertiran en refugis; així va començar la cosa fa milions d’anys. A partir del virus, la casa tradicional burgesa del segle XIX i la funcional del XX, deixaran pas a un altre tipus de casa més càpsula o ‘cocoon’. De la màquina per viure, que va dir Le Corbusier, a l’enginy per sobreviure.
Només entrar, el vestíbul es convertirà en una cambra d’esterilització on deixar roba i sabates, a l’estil japonès. Amb rajos ultraviolats per descontaminar mòbil, claus, cartera. També els paquets que arribin al domicili, cada vegada més freqüents. A la cuina tornarà a tenir sentit el rebost i els electrodomèstics incorporaran funcions de purificació. A l’interior es tornarà a la compartimentació de fa anys. Això sí, flexible, amb parets mòbils que permetran configurar zones d’intimitat, i fins i tot d’aïllament. Adeu als ‘lofts’ o espais únics. L’oficina es ficarà dins de casa, reclamant un àmbit propi, convenientment equipat i insonoritzat. Es garantirà la interconnexió, per cable i antena, i les pantalles seran a tot arreu. Quedar-se desconnectat ja no és una opció. Naixerà una nova habitació per a l’acumulació de recursos: aigua potable, farmaciola, bateries o generadors per autoproveir-se d’energia. I qui pugui pagar-ho, una zona ‘wellness’ per fer gimnàstica o relaxar-se. Els materials es tornaran bactericides, com ja ho són algunes plaques de cocció de cuina, o purificadors de l’aire, com ceràmiques que atrapen toxines. Interruptors i poms asèptics. Serà imprescindible que qualsevol vivenda tingui façana amb sol i vistes, per evitar la sensació de claustrofòbia. Però, alhora, amb un sistema de filtrat contra la contaminació o radiació exterior. I, gairebé obligatòriament, una terrassa, o almenys balcó generós, on poder sortir a l’exterior i tenir un petit hort. Però, com va dir Henry David Thoreau, el de l’experiment de Walden, «¿de què serveix una casa, si no és en un planeta tolerable on situar-la?».
