Un bon concurs ha de ser restringit, ha d’estar ben plantejat i ha de remunerar els participants o, almenys, els finalistes d’una primera preselecció
Publicat a La Vanguardia el 22 d’abril de 2019
El Foment de les Arts i del Disseny (FAD) acaba de presentar les bases del concurs que servirà per seleccionar l’equip encarregat de dissenyar els estands i la campanya gràfica de Barcelona Catalonia, un projecte impulsat per la Generalitat de Catalunya (Incasòl), l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona per promoure el desenvolupament de nous projectes estratègics a Catalunya, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Elaborades des del mateix FAD, les bases s’han redactat seguint una sèrie de criteris i consideracions que, al nostre parer, haurien de ser innegociables en qualsevol procés concursal adreçat a la selecció de professionals en el camp del disseny, l’arquitectura i les professions creatives en general.
I és que el que seria inadmissible en concursos d’altres sectors passa de manera habitual i recurrent en aquests àmbits. Parlem de concursos oberts a la participació de qualsevol persona, que conviden a l’intrusisme laboral i que menystenen, així, l’experiència dels professionals. Molt sovint es tracta de concursos no remunerats en què només l’autor o autora del projecte guanyador rep una compensació per la seva feina en forma de retribució econòmica o en espècies de qualsevol mena, segons el cas. Una altra moneda de canvi habitual és la promesa de visibilitat. Com si el dissenyador, arquitecte o creador de la disciplina corresponent visqués per ser vist; com si de la visibilitat se’n pogués menjar. Veient el panorama sembla evident que la cultura del talent show televisiu està fent estralls més enllà dels platós. El pitjor del cas, però, és que al darrere d’aquests concursos moltes vegades hi ha algunes administracions i organismes públics que el que haurien d’estar fent és vetllar perquè les coses es facin bé i predicar amb l’exemple. La llista de casos és llarga i inclou des de partits polítics fins a reconeguts festivals i certàmens, passant per empreses de transport municipal.
Un bon concurs ha de ser restringit, ha d’estar ben plantejat i ha de remunerar els participants o, almenys, els finalistes d’una primera preselecció. Els convocants haurien d’entendre que complir amb unes bones pràctiques repercuteix positivament en els resultats i, per tant, en l’objectiu final del concurs. No, una participació més gran no garanteix més diversitat o qualitat dels resultats, sinó més aviat tot el contrari. Un concurs s’ha de plantejar, en primer lloc, com un acord clar i sincer entre dues parts i ha de començar sempre per una exposició clara i transparent de quin és el problema que cal resoldre, els objectius i els criteris d’avaluació. En aquest senti,t la selecció dels membres del jurat també ha de ser absolutament escrupolosa. D’altra banda, els professionals han de ser vigilants davant les males pràctiques concursals, negarse a participar quan els termes no siguin justos i denunciar el cas. Només així aconseguirem que aquesta eina tan útil per garantir una selecció de professionals correcta i justa no es continuï pervertint com es fa tan sovint.
