Malgrat la reconeguda qualitat històrica, l’esforç de molts arquitectes i l’aportació de les noves generacions, l’Arquitectura Catalana està sota mínims. En els paràgrafs inicials de les “Reflexions de Cauterets” (any 2014) apuntava el fet evident de que la societat està demanant canvis i, per suposat, també en el món de l’arquitectura.
Afegia que: “la sortida de la crisis ha de ser un punt de partida per reconduir la situació de la professió, sabent que no hi ha marxa enrere, però amb la confiança de recuperar el paper de la cultura i l’ofici de les coses ben fetes”.
Ja s’han produït els canvis, les últimes eleccions municipals així ho demostren, i l’entrada de noves forces polítiques als Ajuntaments haurien d’incentivar una revisió dels plantejaments socials, econòmics i culturals. És evident que les coses no es modifiquen un dia per l’altre i es pot argumentar que hi ha qüestions d’ordre social que són prioritàries respecte d’altres consideracions.
És en aquest sentit que s’han escoltat veus afirmant que l’arquitectura – cultura no eren prioritàries en aquests moments. El més greu d’aquestes veus és, paradoxalment, que són massa semblants a les que van malmetre la cultura del nostre país durant aquests últims anys.
En el cas de l’arquitectura i el paisatge urbà no hauria de passar que la “nova política” mantingui les velles maneres de resoldre els problemes urbans sense intentar revisar els processos burocràtics i la manera de fer d’aquests últims temps.
– Coneixen els nous regidors la situació extremadament fràgil de l’Arquitectura Catalana? (1)
– Coneixen les crítiques que els professionals fan a empreses com BIMSA, BSM, BAGURSA, etc?
– Saben com s’organitzen els concursos i la seva falta de transparència?
– No s’hauria de replantejar la convocatòria dels concursos d’arquitectura?
– Saben el què representa pels arquitectes participar en un concurs tant en temps com en despeses?
– Coneixen la quantitat de burocràcia que es genera? (2)
– No s’haurien de modificar les adjudicacions a la baixa de les ofertes de les Empreses Constructores?
– Tenen clar que les “propostes de millora” generen burocràcia i només serveixen per recuperar la baixa i perdre la qualitat ofertada?
La resposta a aquestes i altres qüestions confirmarien el convenciment de que la situació actual és insostenible i és necessari afavorir un debat per una nova manera de fer les coses.
Per altra banda, hem de ser capaços de denunciar-ho, però també de proposar i de convèncer a la classe política i a la societat de quin és el nostre paper.
Denunciar, proposar i convèncer, ens portaria a engegar una estratègia per a l’arquitectura semblant a la que s’està produint a França a partir d’una demanda de la senyora Fleur Pellerinl Ministra de Cultura i Comunicació francesa, que té per objectiu posar al dia els valors socials, culturals i professionals de l’arquitectura.(3)
Aquesta estratègia que a AxA hauríem de fer nostra, només és possible amb el recolzament indiscutible del COAC i de l’ETSAB, sota la tutela de les diverses administracions (sobretot amb les conselleries i regidories de cultura de Generalitat i Ajuntaments…) i amb la col·laboració d’aquelles professions i entitats que contribueixin a transformar el món en què vivim.
El pròxim Congrés de l’Arquitectura, promogut pel COAC, hauria de permetre una àmplia reflexió sobre aquestes qüestions, amb dos objectius fonamentals:
1-Posar en evidència la situació actual.
2-Plantejar les bases de suport a l’arquitectura i establir unes noves normes d’activació en l’estancat món de la professió, sobretot en uns moments on s’han d’oferir continguts pel possible desenvolupament de la “nonata” Llei de l’Arquitectura.
La necessitat d’aquestes reflexions ja estaven plantejades en l’escrit de presentació del Catàleg per a l’Exposició d’Arquitectura Catalana a París l’any 2009, on exposava:
“Tal com passa en altres països del nostre entorn, la figura de l’arquitecte va perdent pes i el seu camp d’actuació es va quedant cada vegada més delimitat. És per això que hi ha un cert desassossec sobre el futur de la professió i la previsible repercussió en la qualitat de les obres.
Els moments de crisi haurien d’afavorir situacions de canvi. La cultura, en tots els seus àmbits, hauria de tenir, en aquests moments, una gran oportunitat. Pel que fa a l’arquitectura, caldria impulsar un gran debat obert que permeti consolidar el paper de l’arquitecte i el seu compromís amb la societat que ajudi a mantenir el nivell que sempre ha tingut.”
Esteve Bonell – Arquitecte d’AxA
(1) LA SITUACIÓ ACTUAL DE L’ARQUITECTURA CATALANA.
– Existeix una radiografia sobre l’estat de la professió?
– Com és i com arriba la feina?
– Ha millorat l’atur?
– Com funcionen els estudis grans, petits i mitjans?
– I els joves arquitectes, quines alternatives tenen a banda de marxar a l’estranger?
– Són adequats els honoraris en relació al treball produït? I els serveis?
– Una qüestió és la poca feina i com es distribueix, l’altre la poca qualitat del treball existent i la mínima consideració a l’obra de l’arquitecte.
(2) Un exemple de la quantitat de burocràcia que es genera, és el que s’ha produït en la construcció d’un edificipel Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona.
Entre l’inici del concurs i la finalització del projecte poden passar 4 o 5 anys, en els que el procés projectual ve condicionat pels diferents controls:
– Reunions amb planejament urbà.
– amb les comissions municipals de qualitat.
– amb les comissions del districte de Sant Martí.
– amb l’Empresa BSM adjudicatària del pàrquing.
– amb BAGURSA per l’espai públic.
– amb el servei català de la Salut pel CAP.
– amb els serveis socials de l’Ajuntament pel CASAL.
– amb els bombers.
– i les revisions de idoneïtat tècnica.
Cadascun d’aquests contactes signifiquen noves demandes: canvis, ampliació o disminució de superfície, de volums i de preus, fatigant el projecte i els propis arquitectes.
Tot això sota la tutoria i el control dels Tècnics Municipals per tal d’aconseguir un projecte, un pressupost i unes condicions consensuades per tothom, amb les quals l’arquitecte controla la situació i després de 4 o 5 anys de treball sap el què costa l’edifici.
Després, es licita l’obra i entrem en un sistema d’adjudicació pervers, en el qual l’Empresa Constructora té només 15 dies o 1 mes per fer una oferta econòmica, generalment a la baixa (amb un 40% de mitjana), sense haver estudiat l’obra en profunditat i sàpiguen que és impossible realitzar-la amb el preu ofertat.
De cop i volta, aquest projecte, passa a un segon pla i comencen les discussions per aconseguir recuperar, per part de l’Empresa Constructora, la baixa “proposada”. Aquelles qualitats prescrites i consensuades ja no són possibles i apareixen els nous estudis d’estructura, els canvis de materials, la utilització d’acabats similars però que no tenen les condicions ni qualitats previstes…
L’Arquitecte perd el protagonisme, i ens convertim en ostatges de l’Empresa Constructora amb la “complicitat” de l’administració que ja no defensa el projecte perquè ara prioritza acabar l’obra.
No som els únics perjudicats per aquesta dinàmica, ja que els Industrials contractats per l’Empresa Constructora, es veuen obligats a treballar en unes condicions econòmiques tan perjudicials que acaben afectant indirectament la qualitat final de l’obra.
L’arquitecte, acaba acceptant els canvis intentant que la catàstrofe no sigui completa, es pugui mantenir el mínim de qualitat i poder assumir la responsabilitat i el resultat final.
Total 8 anys de treball.
(3) Stratégie nationale pour l’architecture.
Rapport des groupes de réflexion – 7 juillet 2015
