Finalistes dels premis FAD parlen de les modificacions que la crisi introduirà en la manera de pensar la vivenda i l’espai públic, tot i que hi ha qui diu que es trigarà anys
Publicat a El Periodico el 25 de maig de 2020
L’arquitectura, naturalment, també canviarà. És impensable que una crisi que ha modificat l’experiència domèstica i la manera en què el ciutadà es relaciona amb l’espai públic no tingui conseqüències substancials a les ciutats, tant mirant endins com enfora. Caldrà repensar l’espai, els materials, la relació de les persones amb el seu entorn. Caldrà pensar-hi, i molt. Les exigències de l’anomenada «nova normalitat» apunten ja en certes direccions específiques: en això coincideixen alguns dels finalistes de la 62a edició dels premis FAD d’arquitectura i interiorisme, amb uns guanyadors que es coneixeran el pròxim 20 de juny. És una elit de l’arquitectura. I ja està pensant en el futur. «Canviarà la perspectiva de la gent respecte al que es valora de l’arquitectura i l’interiorisme», diuen Iñigo Ocamica i Iñigo Tudanca, socis a Ocamica Tudanca arquitectos.
«La gent se n’ha adonat de la casa on viu», diu Gonzalo Pardo, de la firma madrilenya gon architects
Començant per les mateixes vivendes. «La gent s’ha adonat de la casa en la qual viu», diu Gonzalo Pardo, de l’estudi madrileny gon architects, a Madrid, finalista en la categoria d’interiorisme gràcies a la seva reforma d’un pis de solter al barri de Malasaña. La frase apunta al que ha sigut un efecte directe del coronavirus, aquest «vet aquí casa meva», que el gruix de la població ha experimentat amb el poder d’una revelació. Al cap i a la fi, en aquest país mediterrani, el carrer sempre s’ha imposat a la llar. El lloc on la gent passava algunes hores per menjar, dormir i veure la televisió ha guanyat un extraordinari protagonisme i, passi el que passi, difícilment perdrà aquesta centralitat. «La gent té memòria», diu Pardo. «Abans les coses ens venien donades. La vivenda ens venia donada. Decidíem, però fins a cert punt. A partir d’ara els desitjos de la gent compten».
Un model participatiu
No és en cap altra direcció que apunten els dards que llança David Juárez, de l’estudi barceloní Straddle3, finalista en la categoria d’arquitectura gràcies al projecte APROP Ciutat Vella, popularment conegut com l’edifici dels contenidors: el comentat i polèmic projecte ideat per resoldre situacions d’emergència habitacional que fa servir contenidors marítims reciclats. «Cal fer d’aquest problema una oportunitat per fer les coses millor», diu. El projecte ATRI de vivenda assequible, del qual és capdavanter, conté una premissa, la participació, que es perfila com un deure de l’arquitectura del futur. «¿Una persona ha de ser víctima d’un disseny que es fa a la seva esquena?», es pregunta. «En la mesura possible, els projectes s’han de fer amb la participació dels futurs habitants». No té per què ser necessàriament una cosa de rics.
Alguns professionals diuen que la Covid-19 accelerarà processos que l’emergència climàtica ja havia posat en marxa
«Això del clima mediterrani no hauria d’anar en detriment de la qualitat de l’hàbitat», afegeix Juárez, assenyalant una espècie d’oficiosa certesa que aquesta crisi ha posat en dubte: ja que el carrer és fantàstic, no importa si la vivenda ho és menys. «Vivim en cases que, en moltíssims casos, han sigut planificades a la segona meitat del segle XX, mentre que els nostres avis van viure en cases que ells mateixos van construir. No és impossible tornar-hi. La tecnologia actual ens dota d’eines per fer-ho». Juárez apunta al que aquesta crisi ha demostrat que haurà de ser un dels atributs futurs del disseny de les vivendes: la flexibilitat. Quan la vivenda es torna l’escenari de tot o gairebé tot, diu, els seus espais haurien d’estar dissenyats de manera que es puguin adaptar a la pluralitat. «Una cultura del bricolatge», diu Juárez. «Que la gent es pugui fer una porta corredissa, que puguin pintar de forma creativa o revestir de forma creativa. Els materials moderns ho permeten».
Dues crisis superposades
La vivenda és només un dels molts elements que conformen l’arquitectura que ens envolta, al qual la crisi del coronavirus –assenyalant les seves carències– ha apuntat amb el dit; però no és l’únic. «Creiem que el coronavirus el que ha fet ha sigut mostrar debilitats estructurals que ja hi eren», diuen Ocamica i Tudanca, finalistes en la categoria de ciutat i paisatge amb el seu projecte de remodelació de la plaça de l’Ajuntament de Mansilla Mayor, un petit poble de la Castella rural. «Però també creiem que la bona arquitectura i el bon urbanisme ja estaven encaminats a resoldre aquests problemes». Es refereixen a «la sostenibilitat», «l’aposta pel vianant» i «la pacificació de les ciutats», per exemple. Recorden que el món no enfronta una sinó dues crisis simultànies, la climàtica i la del coronavirus, i que la segona ja havia començat a assenyalar-li camins a l’arquitectura.
A les grans ciutats, l’objectiu de l’urbanisme serà «esponjar» l’espai públic
«La crisi climàtica ja ens començava a canviar, i anàvem en la bona direcció –diuen els dos socis–. Ara, el coronavirus ens pot ajudar a accelerar aquests processos. A les nostres vivendes sens dubte els demandarem moltíssimes més virtuts, l’estalvi energètic, la bona orientació, espais amb flexibilitat d’ús. La gent demanarà una millor arquitectura: que els espais on vivim ens donin més benestar». Respecte a l’espai públic, diuen que sempre dependrà de l’escala, i que a les places grans de les grans ciutats implicarà posar en marxa estratègies per «esponjar». El disseny de la plaça de Mansilla Mayor no hauria canviat en temps de coronavirus, asseguren. Perquè és un poble petit, que no arriba ni als 500 habitants. Les ciutats sí que caldrà pensar-les diferent.
Camps de futbol
«No sabem exactament què pot passar, dependrà de la durada de la pandèmia, però el que sí que es pot entreveure és una reorganització de les ciutats», diu José Jorge Santos, de Santos i Mera Arquitectes, firma responsable de la remodelació del camp de futbol de Campañó, a Pontevedra, finalista en la categoria d’arquitectura. «Hi haurà canvis en la vivenda, hi haurà una atenció especial a la densitat i hi haurà un abandonament dels centres per anar-se’n a la perifèria». Santos posa com a exemple del que segurament està per venir el projecte parisenc de ‘La ciutat d’un quart d’hora’, una de les banderes de l’administració de l’alcaldessa Anne Hidalgo: en síntesi, aposta per reduir els desplaçaments fent que el ciutadà tingui tots els serveis que necessita en un passeig de 15 minuts a peu. És l’aposta per la proximitat, una cosa que el confinament ja està obligant a exercir a la majoria dels ciutadans.
El seu treball en el modest camp de Campañó no té parangó amb les modificacions que, probablement, es duran a terme en els grans estadis de futbol; però sí que dona algunes pistes. «Passa per les reduccions de l’aforament –explica–. Per donar més superfície tant als usuaris com als esportistes als vestidors. Segurament, els models actuals s’hauran de compartimentar, i els materials antibacterians i antivirals es posaran de moda».
Canvis lents
El contrapunt a aquest consens el posa l’arquitecte de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Antonio Montes, finalista en la categoria d’arquitectura per la transformació d’una fàbrica tèxtil pràcticament en ruïnes en la biblioteca El Molí, a Molins de Rei. «Els canvis en arquitectura són canvis molt lents. Tarden dècades», diu. El veterà arquitecte, amo d’una llarga història al servei de Barcelona i la seva àrea metropolitana, apunta a qüestions pràctiques com que «l’increment de superfície d’un edifici costa una barbaritat, que és el contrari del que, segons sembla, ofereix el futur: uns pressupostos més ajustats». «Jo crec que tot anirà més en la direcció de limitar els aforaments, d’una banda, i d’introduir canvis en la mobilitat». Amb tot, coincideix que si aquesta crisi ha posat de manifest alguna cosa són les mancances de les vivendes. I que aquí les coses haurien de canviar. «No ho sé… Penso, per exemple, que caldria dotar les vivendes d’uns espais que permetessin la vida a l’aire lliure que ara ens està vedada. Una cosa que no sigui un balcó o una galeria, que serveixen per ben poc».
L’interiorisme ha pres nota de les carències que han demostrat les vivendes durant el confinament
En això, portar els beneficis de l’exterior a l’interior, hi coincideix Pardo, de gon architects. «Davant la perspectiva de passar més temps a casa, cal construir paisatge a l’interior, portar el verd a l’interior de la vivenda», diu. Aquesta nova vivenda post Covid-19 la imagina amb detall. Per exemple, diu que –per higiene– caldrà atomitzar el bany: el vàter en un lloc, la dutxa en un altre, el rentamans en un altre. Que la cuina, «l’eix entorn del qual ha pivotat la vida durant el coronavirus», haurà d’adquirir una condició central. Que hi hauria d’haver una «habitació sense nom», apta per «teletreballar, fer ioga, exercici, jugar, tot el que el confinament ens obliga a fer a casa»; i que, en general, potser cal repensar aquesta jerarquia, que diu que l’habitació dels pares és més gran que la dels nens. «Perquè no és necessàriament cert que passin més temps a l’habitació que els seus fills».
Hi ha una cosa que queda molt clara: en arquitectura, les coses apunten a millor.
