Si es tracta de tornar a posar Barcelona al mapa, a veure quin model podem oferir més enllà de l’urbanisme tàctic i el final de la Sagrada Família
Publicat a l’ARA el 29 de juliol de 2021
Allò va ser un festival, mai més ben dit. Les grans figures de l’arquitectura mundial -Zaha Hadid, Jean Nouvel, Steve Holl, Norman Foster, Charles Correa, Álvaro Siza, Rafael Moneo, Tadao Ando…- es reunien a Barcelona per parlar del futur de les ciutats i el present de l’arquitectura. L’organització va fallar estrepitosament perquè no havia previst que els estudiants que havien pagat per veure’ls realment els volien veure i el que havien de ser sessions de petit format i simultànies en teatres -amb poques places- van acabar amb macrosessions al Palau Sant Jordi amb tothom parlant alhora. Va ser un èxit? Sí i no. Era el 1996 i el congrés, que en les sessions reclamava sostenibilitat, contenció i una arquitectura més social, es va convertir en el pròleg de la dècada daurada del boom del totxo i les megaestrelles. La crisi ho va apaivagar, però les brases encara cremen. A veure què passarà ara. Si es tracta de tornar a posar Barcelona al mapa, a veure quin model podem oferir més enllà de l’urbanisme tàctic i el final de la Sagrada Família. Se’ns ha girat feina.
