El fotògraf que estimava els seus models: Leopoldo Pomés

El fotògraf que estimava els seus models: Leopoldo Pomés

La Pedrera dedica una gran retrospectiva a l’obra del polièdric creador barceloní

Publicat el dimarts 10 de març del 2015 al diari LA VANGUARDIA

A propòsit del famós anunci del conyac Terry, amb la model Margit Kocsis cavalcant a lloms d’un cavall blanc, els peus nus, deia Manolo Vázquez Montalbán que calia agrair-li al seu creador, Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931), haver col·laborat en l’erotització de l’Espanya grisa i carca dels 60. Vista la formidable retrospectiva que li dedica ara la Pedrera, Flashback, caldria afegir que, sense l’imaginari visual de Pomés, el país hauria estat també menys elegant, sofisticat, lluminós, modern, bonic, divertit, misteriós i intel·ligent. Una estimulant volta al món Pomés a través de 140 fotografies -moltes d’elles inèdites-, des de les seves primerenques aventures amb els artistes de Dau al Set els retrats dels quals ell diu “irrepetibles”, arquitectes, escriptors, pintors, models, amb els quals manté una relació propera, còmplice, amorosa (“per fer una fotografia cal amor”, dirà ell), que acabarà determinant la seva mirada. “Això és el que dóna a les seves fotografies una dimensió i una màgia tan particulars. Si no s’entén això, no s’entén la profunditat del seu treball”, resumeix el comissari de la mostra, l’escriptor i historiador de la cultura Julià Guillamon.

El fil conductor de l’exposició és la mirada de Pomés. Eduardo Mendoza va escriure en el pròleg d’una monografia editada per La Fábrica: “Les coses, totes les coses atreuen la mirada de Pomés… No pot evitar mirar-les o no pot evitar que les coses el mirin a ell. A través de la mirada no observa, sinó que posseeix i és posseït. I Julià Guillamon penja a l’inici mateix del recorregut les seves primeres fotos del port i dos retrats realitzats en els anys 50 a dues persones que el van marcar als seus començaments i que reflecteixen la dualitat de la seva mirada: el seu pare, un comercial de cereals a la Llotja de Barcelona, el primer que, explica, li va ensenyar a mirar, i el del perruquer a domicili que li tallava els cabells de petit, un tipus excèntric que es deia Marquet, a qui l’adolescent Pomés el fascinava. Són dues maneres d’acostar-se a la realitat, diu el comissari. Aquella que aprofundeix en el que és més proper i conegut per revelar-nos una complexitat que se’ns escapa. I aquella altra que capta el singular, l’extraordinari, el que s’escapa de la norma.

A partir d’aquí, la mostra, dissenyada per l’estudi d’arquitectura Llamazares-Pomés, va avançant cronològicament, amb cales en diferents àmbits temàtics. La seva trobada amb els artistes de Dau al Set, Cuixart, Tàpies, Joan Ponç i, sobretot, Joan Brossa, que van ser per a ell un estímul intel·lectual tenia 17 anys i ells el superaven en sis o set anys, el van familiaritzar amb el llenguatge de l’avantguarda i van inocular en la seva obra elements del surrealisme com aquesta ballarina amb tutú que corre entre dues parets de pedra. El jove Pomés descobreix que havia entrat en un món que seria el seu per sempre gràcies al retrat de perfil de la noia de la qual estava enamorat, una dona casada que el va abandonar per reunir-se amb el seu marit. En un acte d’amor romàntic, vaig cremar el negatiu, recordava ahir. És llavors quan comença a escriure poesia, poemes d’absència els anomena. (un Pomés inèdit, per cert, el Pomés poeta, que se suma al ja conegut escriptor i que està a punt de sortir a la llum en forma de poemari).

És en aquella època quan exposa a les Galeries Laietanes, amb un gran èxit intel·lectual, i retrata Barcelona amb una mirada entre humanista i crítica per encàrrec de Carlos Barral el llibre ha estat editat recentment, mig segle després; l’editorial el va rebutjar per trist, gris i mancat de jardins, “però jo no tenia res a les butxaques. Sortia ja amb Karin Leiz (la que després seria còmplice de molts anys al Studio Pomés i mare dels seus fills) i no teníem ni per anar el cinema”. El fotògraf va trucar llavors a la porta de la publicitat. Va provar sort amb l’anunci de banyadors Meyba, el primer que llançaven per a dona: una noia amb un cavall i s’hi va quedar per revolucionar-la, oferint una imatge de modernitat fins aleshores insospitada.

Guillamon, que ha treballat estretament amb Karin Leiz, no ha volgut deixar fora del recorregut les seves imatges més icòniques, però les ha esquitxat de novetats i jocs inesperats. S’hi troben també les seves sèries sobre toros per a un llibre el text del qual havia d’escriure Hemingway o les que va realitzar sobre Gaudí i l’arquitectura modernista per a sengles monografies de Joan Perucho i Oriol Bohigas. Les seves campanyes publicitàries, els seus viatges a Nova York o lantiga URSS, les seves bellíssimes dones… Ell va ser també qui va organitzar la cerimònia d’obertura del Mundial de futbol del 1982 i va realitzar la pel·lícula de presentació dels Jocs de Barcelona als membres del COI. Amant de la bona cuina i inventor de restaurants clàssics com Il Giardinetto i el Flash Flash. Però, existeix un estil Pomés? Respon Guillamon: Elegant, lluminós, sensual, sofisticat.

Foto de portada de Pedro Madueño