Els passats dies 28, 29 i 30 d’octubre es van desenvolupar a Barcelona les tasques del World SB14 Barcelona, el congrés dedicat a l’edificació sostenible, que cada tres anys es celebra en una ciutat diferent de tot el món.
Aquests congressos atrauen l’atenció d’investigadors, especialistes, agents del sector de la construcció, responsables polítics, inversors, usuaris, etc. interessats en el tema de l’edificació sostenible, objectiu indefugible a mig termini.
El tema d’aquest congrés es qüestionava: “Ens estem movent tant ràpid com devem en el canvi cap a una edificació sostenible?
El propi títol ja introduïa una nota de peremptorietat respecte a la presa de consciència dels problemes, i les dades que es van anar, repetidament, dient, sobre el canvi climàtic, la producció de C02, la disminució dels recursos energètics, la producció de residus, etc., tot això en relació a l’augment de la població mundial van crear un teló de fons, fredament pessimista, si bé diferents ponències es van estendre en la recerca d’alternatives: Concretament, en l’àrea dedicada a “les ciutats” les ponències anaven des de l’anàlisi de polítiques per fomentar l’accés als serveis bàsics, sanitat, educació, informació, persones disminuïdes, en ordre a establir un urbanisme de la cohesió social, fins a temes de qualitat de vida-resiliència enfront de la pol·lució urbana, el canvi climàtic, etc.
La problemàtica estava tan àmpliament plantejada (2.200 assistents, 144 sessions amb un ritme simultani de 18 en paral·lel), que la temptació de tractar-lo com un “congrés de lletraferits” aviat quedava desmuntada. És veritat que les ponències consistien en un resum de les qüestions abordades per cada relator i una indicació de per on anaven les solucions, i per tant, era impossible aprofundir en els temes, però la cosa important era deduir que hi ha una preocupació comuna, seriosa, a escala mundial, que afecta els estaments polítics, tècnics i socials de tots els països i continents i que aquesta tendència és ja irreversible i constitueix el tema preocupació i treball d’una gran part de la humanitat.
El coneixement tècnic dels sistemes d’avaluació dels consums o estalvis energètics, de la seva implicació en el disseny de les ciutats, en la mobilitat, en el disseny dels sistemes constructius per edificar habitatges socials o llocs de treball sostenibles, s’ha convertit en un nou “background” imprescindible per actuar.
Amb tot això, on érem els arquitectes?
Per sort, gràcies a un dels organitzadors del Congrés, Felip Pich-Aguilera, la nostra professió va tenir insòlitament, presència en diverses ponències i debats, però la gran massa dels arquitectes catalans, es va mostrar impermeable, igual que el nostre COAC, a l’interès del Congrés. Igual resposta que hi va haver el mes de maig passat quan es va celebrar al ROCA-Gallery, el Seminari “The Context of Sustainable Architecture”.
Els arquitectes, no ens adonem que la nostra “incompareixença” no sols impedeix el reciclatge dels nostres coneixements sinó que en els pròxims anys el món de la construcció, tant el de nova planta com rehabilitació, requerirà d’aquests coneixements tècnics per exercir amb responsabilitat i competència el nostre ofici. I aquest camp operacional està sent ocupat acceleradament per altres professions de tots tipus, mentre els arquitectes encara pensem sobreviure amb els conceptes vitrubians. O, el que és curiós, una ponència del congrés relatada per arquitectes oposava el sentit comú (sembla que propietat indiscutible de la nostra professió (!)) als coneixements de la sostenibilitat, com si comparéssim l’acció projectual seriosa amb uns “gadgets” que afegim a l’arquitectura. No es tracta d’això però no crec que ara sigui el moment d’adoctrinar els nostres orgullosos col·legues. La realitat ja els hi passarà per damunt com molt bé han explicat els arquitectes francesos en una interessant “Rapport” (encarregat per l’Assemblea Nacional francesa) acabat durant Juliol 2014, en el que es planteja cruament el futur de l’arquitectura amb un negre horitzó produït per la pèrdua de l’impacte social de la professió i per la invasió del nostre camp professional per part de les enginyeries internacionals.
A conseqüència d’una recensió publicada a ”La Vanguardia” sobre el Congrés, Llàtzer Moix inclou un comentari contundent sobre la “distracció” dels arquitectes i la seva manca de sensibilitat sobre els temes ecològics.
També, en una sessió d’homenatge a l’arquitecte Lluís Nadal, al COAC, aquest, un bon representant de la moderna arquitectura “clàssica” catalana, arquitecte amb experiència, currículum, premis i reconegut per tothom com un acèrrim partidari del sentit comú, es va acomiadar dels col·legues, apel·lant a la consciència dels joves perquè es preocupessin dels temes de la sostenibilitat.
Estem avisats! I a l’ETSAB tindrien que posar-se “manos a la obra”.
Lluís Domènech Girbau,
President d’Arquitectes per l’Arquitectura
