Els nous realistes ja són aquí | Llàtzer Moix

Els nous realistes ja són aquí | Llàtzer Moix

El Dhub presenta la generació “més potent i cohesionada” des dels vuitanta, comissariada per Joan Roig (AxA) i Carme Ribas

Publicat a La Vanguardia el 27 d’octubre de 2023

Els nous realistes, exposició oberta anit al Dhub, constitueix la posada de llarg de la nova generació d’arquitectes catalans i balears. Segons els seus comissaris, Joan Roig i Carme Ribas, no és una generació més, sinó la “més potent i cohesionada” des de la dels vuitanta, que afegeix una nova baula a la cadena que va del modernisme a l’escola de Barcelona, passant pel Gatcpac o el Grup R.

Roig i Ribas situen el 2008, any de la crisi financera, les primeres manifestacions d’aquesta generació. Els seus membres, que s’acosten als cinquanta, llavors feia pocs anys que eren titulats i havien estudiat en una etapa d’auge de l’arquitectura icònica, amb predomini d’uns paràmetres d’èxit professional qüestionats avui dia. Quan van entrar al mercat laboral es van trobar un panorama desolador: el COAC va registrar una caiguda d’un 95% dels visats professionals en un any, cosa que va obligar a gairebé la meitat dels estudis barcelonins a plegar veles. Es van veure, per tant, forçats a investigar, a obrir el seu propi camí, a agrupar-se de vegades en despatxos de format col·lectiu.

HArquitectes, Peris/Toral, Bosch/ Capdeferro, Claudi Aguiló, Maio, Carles Enrich, Lacol, Josep Bunyesc, Nua, Ted’A Arquitectes, Francisco Cifuentes o Carles Oliver són alguns de la trentena llarga de noms aplegats en aquesta exposició, en la qual no es destaquen les línies personals, tot i que n’hi ha, sinó unes conviccions i una actitud compartides. Tots defensen la consciència mediambiental, la reducció de la despesa energètica i de l’impacte de l’arquitectura en la natura; la recuperació de materials tradicionals (com ara la fusta, la ceràmica, la terra, etcètera), preferentment de proximitat i sovint presentats al natural, sense revestiments; la revisió de les necessitats del programa i l’ajust dels patrons de confort; també un control estricte dels costos, des de la fase d’elecció de materials fins a la de contenció de la petjada ecològica posterior.

Una bona part d’aquests autors es van formar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Vallès (ETSAV), on van tenir professors com ara Albert Cuchí o Xavier Monteys, decisius en la seva orientació, i a la qual molts van ser destinats per ser de fora de Barcelona. Aquest fet ha determinat una altra característica comuna: la disseminació dels seus estudis pel territori català i balear, amb oficines a Sabadell, Girona, Olot, Lleida, Tarragona o Palma, a diferència d’altres etapes en què Barcelona era la capital arquitectònica catalana sense discussió.

Els nous realistes proposa al visitant una aproximació col·lectiva a aquesta nova generació, i ho fa amb austeritat conforme a la dels seus protagonistes. S’obre, rere la seva façana de retrats d’aire pop que signa Poldo Pomés, amb una estructura arbòria de pi, dissenyada per Amarar/ Aulets, que reflecteix el potencial constructiu de la fusta sense ajuda de cargols o de cola, i es complementa amb una instal·lació d’Albert Faus. Continua amb sales sobre el fenomen cooperatiu i la participació del client en el projecte; sobre la recuperació de materials (que, de passada, ha donat un nou impuls a fabricants de paviment hidràulic o persianes); sobre els interiors, fotografiats (per Adrià Goula i José Hevia) i exposats com un fris pompeià, en els quals destaquen sintonies, a més de plantes i unes quantes maquetes, o sobre les finestres i els espais intermedis.

Aquestes sales n’envolten una de central, on s’exhibeixen trenta projectes, esquemàticament documentats, segons els comissaris els més interessants dels últims quinze anys. A terra, una moqueta reprodueix la innovadora planta del projecte de Maio “110 habitacions”.

La mostra acaba amb un manifest de Societat Orgànica, cooperativa arquitectònica que ajuda una bona part dels reunits a optimitzar la sostenibilitat de les seves obres. En el manifest al·ludeixen a la imprescindible transformació del model que regeix encara la construcció, i que ara malgasta energia, aigua i materials, i genera molts residus. Resum en cinc punts: frugalitat, ecoeficiència, relocalització, circularitat i compensació. O, dit amb unes altres paraules, una síntesi de moderació i enginy; un “més és menys” a l’estil Van der Rohe en clau ecològica; una aposta per materials i energies pròxims, la transformació dels residus en nous recursos i la correcció del dany causat.