Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost de 2022 | Maria Palau | Foto Oriol Duran
Guim Costa (Barcelona, 1968) és el nou degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (Coac), en substitució d’Assumpció Puig, que entoma carrera política a l’alcaldia de Girona com a candidata de Junts. Costa va guanyar les eleccions per ben poc. Té projecte i ens l’explica amb convicció: “Ens venen quatre anys de pencar fort.”
Quins plans té? Defensar l’arquitecte i l’arquitectura per sobre de tot. Els arquitectes marxem, l’arquitectura queda. S’ha de buscar l’arquitectura de qualitat pel bé del país i pel bé de la professió. Aquest leitmotiv és el que et fa ser conseqüent amb la reivindicació que la feina de l’arquitecte ha de ser ben remunerada; que la societat i l’arquitecte han de treballar conjuntament per fer un bon espai públic o un bon edifici; que les administracions públiques han d’agilitzar els tràmits burocràtics; que l’arquitectura és cultura… Si vols entrem més en detall.
Som-hi. El meu equip i jo tenim clar que volem fer pocs projectes i ben fets. Quins? La digitalització de la institució, que vol dir tenir una bona transferència entre el Coac i els arquitectes amb una web potent. El programa de visats, la base econòmica del col·legi juntament amb les quotes, ha de funcionar com una seda. I el Centre Obert d’Arquitectura, que es va començar en l’anterior legislatura, ha d’agafar impuls. Ens estem plantejant crear una fundació per presentar-nos a la societat com a altaveu cultural i per poder accedir a subvencions públiques i als fons Horizon de la Nova Bauhaus europea.
Què hi hauria sota el paraigua d’aquesta fundació? El Centre Obert d’Arquitectura, com t’he dit, l’Escola Sert i el programa Soc Coac d’ajuda social als arquitectes. Necessitem fer aquest salt com a organització. Ara mateix el Coac és una corporació de dret públic, una cosa estranya que no és ni una empresa com la Seat ni una administració pública com la Generalitat, i això no ens permet créixer en finançament.
En un article de premsa recent, Juli Capella deia només començar: “L’arquitecte, tal com el coneixíem socialment fins fa poc, ha mort.” Què ha passat per arribar aquí? En el nostre país, als anys setanta, vuitanta i noranta es va viure un procés de moltíssima construcció, força sovint sense un control massa clar de la inversió, i als arquitectes se’ns va identificar amb un instrument de l’especulació. No estic d’acord amb el Juli Capella quan diu que la figura de l’arquitecte creatiu ha mort. Es refereix al sentit antic de l’arquitecte que als anys cinquanta i seixanta generava hospitals, camps de futbol… i era una persona respectada dins de la societat, com ho eren els advocats i els metges. Jo crec que continua sent respectada però per altres motius. Hem de recuperar la figura d’aquell arquitecte que ajuda a fer ciutat, que ajuda a fer espai públic de qualitat, que ajuda a fer edificis eficients i sostenibles. És important que es vagi transmetent a la societat que l’arquitecte és imprescindible per al dia a dia perquè tots vivim i treballem en edificis fets i dissenyats per arquitectes. Entre d’altres: hi ha un grup ampli que hi intervé, des d’enginyers fins a funcionaris municipals, i això també s’ha de remarcar, la transversalitat del disseny, el treball en equip. S’ha de posar en relleu aquest paper de l’arquitecte col·laborador, de l’arquitecte que ajuda tant una comunitat de propietaris com un barri a fer la vida més fàcil i més saludable. Si, com et deia, als anys vuitanta es podia criticar els arquitectes, o alguns arquitectes, com a eina de l’especulació, ara hem de tenir tots clar que l’arquitecte és una eina per viure millor.
La societat que llegeix els diaris, mira la televisió i està connectada a les xarxes socials també es va quedar amb la imatge dels arquitectes estrella i la seva egolatria, un model que en certa manera va fer saltar pels aires la crisi del 2008. L’època de l’arquitecte estrella la va provocar la riquesa del món occidental de les últimes dècades. Les empreses i les administracions públiques van aprofitar-se’n per donar-se publicitat o per fer campanya política. Un dels exemples més paradigmàtics és la piràmide del Louvre encarregada per François Mitterrand. A Barcelona ens trobem Jean Nouvel fent la torre Agbar. Aquesta cosa de voler tenir un senyal identificatiu ha de passar a la història. Des del Coac no ho defensem. Aquí defensem l’arquitecte que sobretot fa coses importantíssimes a nivell social i públic. A part que aquesta utilització de l’arquitectura perquè sigui un segell d’una ciutat acaba costant molt més. Hi ha un cas recent al sud de França, a Arles, on el Frank Gehry ha fet un edifici que jo crec que millor que no l’hagués fet, perquè acaba sent una espècie de Guggenheim que et retorna als anys noranta. Buscar el reclam de Frank Gehry pel sol fet que sigui Frank Gerhy ja no toca. En contrast, hi ha el museu Soulages dels RCR que demostra que no fa falta aquesta cosa tan aparent per fer un bon museu. No renunciem a fer una arquitectura impactant, però sí que renunciem a la imatge per la imatge.
Parlant dels RCR, en quin moment es troba l’arquitectura catalana? En un moment excel·lent. Hi ha joves arquitectes amb un potencial enorme; tenim tres premis Pritzker, perquè no hem d’oblidar que es concedeix personalment, és a dir, el tenen el Rafael Aranda, el Ramon Vilalta i la Carme Pigem; en els últims premis del Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España hi ha hagut una majoria aclaparadora d’arquitectes catalans… El que falta és acció política perquè tots aquests arquitectes joves i no tan joves tinguin la possibilitat de fer més escoles, més hospitals, més biblioteques i actuacions a l’espai públic. Calen programes amb calendari i pressupost per tirar endavant projectes de l’arquitectura catalana que serien fantàstics.
Quins són els valors que distingeixen actualment l’arquitectura catalana? Té dos trets significatius. Un és la relació amb l’entorn i el paisatge. L’altre, la cura en la tria dels materials de proximitat i ben dissenyats per a la funció que se’ls demana. No hi ha mai fake news. És aquell ciment, aquella fusta, aquell formigó, aquella ceràmica al lloc precís. Tots aquests valors són centrals per al que ara toca. I de fet han singularitzat sempre l’arquitectura catalana. Coderch ja era això, amb materials bàsics dissenyava espais espectaculars. Materials funcionals, poc ornamentats, i, en canvi, en les propostes espacials podem ser molt agosarats. Aquesta és la nostra tradició.
I es coneix i es reconeix a l’exterior? No paro de rebre notícies d’arquitectes catalans que estan treballant a fora, on cobren sous més alts i se senten valorats. Tenim bones escoles d’arquitectura. A vegades es diu que si n’hi ha massa. Jo crec que no n’hi haurà mai massa. Els estudiants que surten són sol·licitats arreu: Sud-amèrica, Estats Units, la resta d’Europa. Hem de saber exportar-los. A Catalunya no hi haurà mai feina per a tothom. I menys ara que estem passant una època de crisi.
Els efectes del daltabaix econòmic mundial del 2008 van ser catastròfics per als arquitectes. Persisteixen? La nostra professió s’ha empobrit molt. La mitjana del que cobra un arquitecte ara són 25.000 euros bruts l’any. És greu. On érem i on som. El 2008 vam baixar un 90% el número de visats i seguim aquí baix, encara que pugem un 10%. Estem supeditats a la inversió pública, que alhora és la que acaba incentivant la inversió privada. I això fa temps que no passa.
Què ha de ser la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura, el 2026? I, sobretot, com s’hi ha d’arribar i quin pòsit ha de deixar després? Una de les coses més apassionants és estimular que tota la ciutat s’involucri a favor d’un debat global sobre l’arquitectura: què és l’arquitecte i quina arquitectura fa i com l’ha de fer, com volem viure, com volem conviure, com estem afrontant les migracions, què passarà amb el canvi climàtic. Seria interessant arribar al 2026 amb un manifest que marqués les pautes del segle XXI. És a dir, que el 2050 o el 2100 encara fos vigent. Aquest document l’hem de consensuar entre tots des d’ara mateix: les 60 entitats relacionades amb l’arquitectura, les escoles, però també les galeries d’art, els teatres… Ja ho estem fent. I el que també seria bo per a Barcelona seria que es consolidés com un lloc de debat de l’arquitectura.
Permanent. Exacte. Ho té francament bé, perquè l’arquitectura és un dels valors importants de la ciutat i ja ho és, un referent arquitectònic: Gaudí, Miralles, l’Eixample, única al món… Seria una manera maca de situar Barcelona en l’àmbit mundial. Imagina’t que l’ONU vingués cada dos anys a discutir sobre arquitectura. Ho hem parlat amb la Generalitat i l’Ajuntament com a objectiu.
Passem del debat a la polèmica, tan sovint instrumentalitzada políticament. Quina opinió té de les superilles? Hi ha un objectiu clar de buscar la ciutat de proximitat i saludable, cosa que valoro moltíssim. Poder anar caminant al centre de salut o a l’escola, que els nens juguin a pilota a sota de casa… Això no vol dir fer poble, vol dir fer ciutat d’una altra manera. En l’urbanisme tàctic hi intervenen interessos econòmics i polítics que fan que sigui molt criticat, a vegades per mi mateix: la pintura groga, gent prenent-se una cervesa a tocar del tub d’escapament d’un cotxe… Hem de ser conscients que s’ha d’anar temptejant. Jo ho he dit sempre, a l’Ajuntament també, que seria més partidari de fer un tempteig més pigallat per la ciutat i menys centralitzat, pensant carrers d’una manera més contundent, modificant la mobilitat, que és clau per poder buidar espais que després puguin ocupar els ciutadans. A veure: Cerdà no va dissenyar els carrers perquè hi passessin quatre línies de cotxes. Ho va fer perquè el sol arribés a la planta baixa de l’edifici del davant com més aviat millor. Cerdà com a principi buscava la higienització de la ciutat i les superilles el que busquen és fer una ciutat més saludable. “Si Cerdà aixequés el cap”, diuen alguns. Per altres coses sí que s’indignaria. Els seus interiors d’illa comunicats ja no hi són. Justament les superilles recuperen la seva idea de tenir espai públic i verd a prop dels habitatges.
També genera punts de vista sovint oposats el model urbanístic de la Barcelona olímpica. Quin és el seu? El llegat de l’arquitectura olímpica l’hem de defensar cada dia. Perquè és un llegat social. Els barris estan més equilibrats ara que abans del projecte olímpic. A Nou Barris, a Sarrià i a Sants tenen una qualitat d’espai públic similar. I això és un valor universal de Barcelona. Aquesta dignificació de la ciutat en tots els seus punts fa que sigui més segura, que la convivència –exceptuant casos puntuals– sigui més bona, que la barreja de classes socials funcioni millor. Reivindico el model, però avançant, és clar.
Abans que parlava de Gaudí, no creu que al mateix temps que és una icona lluminosa també eclipsa un teixit més ampli? Tota la raó, i el que hem d’afavorir és que les altres figures no quedin sota l’ombra. Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner… L’hospital de Sant Pau, per exemple, és una obra espectacular per ser del 1906, no només perquè és modernista sinó també perquè des d’un punt de vista hospitalari és precursora. Hi ha una imbricació entre la societat i l’arquitectura que fa que Barcelona sigui un referent arquitectònic o un referent social gràcies a l’arquitectura, com vulguem dir-ho. Barcelona és un cas clar de complementarietat entre arquitectura i societat civil entre d’altres raons perquè, com que no som capital d’estat, hi ha la voluntat de buscar la identitat a través d’aquesta barreja.
Hi vol afegir res més? Sí, una reflexió sobre la rehabilitació i els fons Next Generation. A Barcelona hi ha poc sòl per a obra nova i, per tant, hem de fer un esforç per rehabilitar, que no és reformar la cuina i el bany de qualsevol manera, sinó fer rehabilitacions integrals d’edificis sencers. La construcció de finals del XIX i principis del XX és boníssima, no ho oblidem. Quan parlem de sostenibilitat, què són sinó les alçades de sostre, que ara no es fan? En un pis alt, la calor se’n va a dalt. Hi ha una intel·ligència tradicional brutal que hem de potenciar. Les galeries, la coberta catalana… són claus en el nostre clima. Per què ho dic? Perquè aquí estem massa influenciats pel que ens ve del nord d’Europa. Dels fons Next Generation sembla que l’únic que podem fer és posar aïllants a la façana, canviar els tancaments i instal·lar plaques solars. En uns edificis de Nou Barris fets als anys seixanta, perfecte, hi guanyaran molt. Però què passa quan és un edifici amb valor patrimonial? Potser els tancaments de fusta no aïllen massa bé i no són massa eficients energèticament, però els canviarem per uns d’alumini? Em sembla que ens convenen més els tancaments fets de pi del Tibidabo. Al nord d’Europa es passen tres mesos de l’any a -5 °C. Aquí ventilem nit i dia les nostres cases.
