En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
A petició d’AxA escric aquestes línees sobre algunes de les anècdotes viscudes amb l’Oriol al llarg dels anys i que reflecteixen alhora la senzillesa i la complexitat d’un personatge irrepetible.
La primera d’elles va tenir lloc en motiu de la meva presentació, amb un ampli grup de professors associats, per ocupar una plaça de titular. En el tribunal hi destacaven dos caràcters forts i contraposats, l’Oriol i en Javier Carvajal. Ambdós van ser directors de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Els concursants ens temíem el pitjor pel xoc ideològic… doncs no. Tot el contrari, hi va haver una gran confraternitat. A la tercera prova vaig impartir una classe de construcció en lloc d’una de teoria projectual, que era el més habitual. Durant el torn de preguntes l’Oriol, després d’un comentari “a cau d’orella” amb Carvajal, va dir que l’exposició li havia semblat molt oportuna ja que en paraules gairebé textuals afirmà: “en aquesta escola hi ha dos possibilitats, o els professors de projectes aprenen a construir o els de construcció aprenen a projectar”, sense més comentaris. Fent una mica de safareig al respecte, diré que les dues places convocades van ser per a Garcés i per a mi.
La segona anècdota la vaig viure quan impartia els cursos d’estiu a la Universitat Menéndez y Pelayo de Santander, sent llavors el seu rector Ernest Lluch. En un esmorzar en el “Comedor de Infantes” del Palau de la Magdalena, on es feien els cursos i ens allotjàvem els directors, Ernest Lluch em va comentar que el pitjor d’aquells estius per a ell, era no poder parlar el català a la Universitat. A mi se’m va ocórrer una idea i vaig proposar-li que si desitjava donar algun doctorat Honoris Causa per la seva Universitat, podria fer un parlament oficial en català si feia simultàniament doctors a Álvaro Siza i a Oriol Bohigas. Al fer l’elogi en portuguès al primer, podria fer-ho també en català amb el segon. D’aquesta manera el meu gran y estimat amic Ernest va poder fer realitat el seu desig, gràcies a Oriol Bohigas.
El tercer i darrer episodi he preferit fer-lo des d’un àmbit més personal. Tots els estius ens vèiem amb l’Oriol i la Beth, o bé a casa seva a “s’altra banda de Maó” on anàvem a sopar entrant amb la “dingui” fins pràcticament al menjador o bé eren ells qui venien als nostres Boers de Ciutadella. L’Oriol apreciava molt aquells sopars amb verdures del nostre hort i botifarres, dient que ja estava cansat de peix i marisc. Recordo també que en altres ocasions havíem anat a visitar en grup, amb Luis Feduchi i el pare de la Beth, les pedreres de l’illa o venien l’Oriol i la Beth a navegar amb nosaltres. Mentre tots ens banyàvem l’Oriol es quedava a la barca amb el meu fill Borja, llavors un nen, jugant al “kiriki” amb el que es van fer molt amics.
Per aquella època, l’Oriol em va agrair que hagués projectat el Club Nàutic de l’Estartit, ja que li permetia declinar el passeig en barca i així, mentre els altres el feien, ell es quedava a la terrassa del club bevent un whisky. Fou precisament en un d’aquells obligats passejos en barca quan va escriure el seu famós article sobre “el 90 per cent…”
Carlos Ferrater
Barcelona, 13 de desembre de 2021
