Per a què serveix una biennal d’arquitectura? Pocs dies després d’haver-ne tornat, convé fer una reflexió sobre tot el que s’hi exposa i fer-ne una interpretació crítica. Una mostra que permet reunir el bo i millor de la professió internacional hauria de servir com a mínim per esbrinar quins són els valors que definiran l’arquitectura dels propers anys, com s’interpreta el moment que estem vivint i quina és la resposta que es proposa. Qui visiti la 13a Biennal de Venècia sota aquesta perspectiva potser en sortirà decebut, però si està prou atent probablement serà capaç de detectar, entre la immensa quantitat de material exposat, algunes propostes que semblen allunyar-se de l’espectacle que ens ha envoltat aquests darrers anys. Es proposa, en efecte, una arquitectura més ètica i adequada al moment socialment convuls que estem vivint. Vegem-ne alguns exemples.
La contribució d’Alemanya, per exemple, amb el suggerent títolReduce, reuse, recycle , proposa estudiar i identificar el que s’ha construït i establir estratègies que permetin reciclar-ho per a nous usos, i dóna a entendre que ara no és el moment de construir més sinó que cal fer una gestió intel·ligent del que ja tenim. Un pavelló extremadament elegant que resumeix cadascun dels projectes presentats en una sola imatge de grans dimensions i un comentari explicatiu. Una instal·lació amb una idea clara i entenedora, que reivindica una nova manera de pensar les nostres ciutats.
El pavelló dels Estats Units, sota el nom Spontaneous interventions , documenta una gran quantitat d’iniciatives ciutadanes que milloren les ciutats sense haver d’esperar l’arribada de plans que sempre triguen més del necessari. Un cant a l’actitud activa i a la imaginació amb propostes tan senzilles com tancar un carrer al trànsit per convertir-lo en espai públic, transformar un edifici desocupat en un centre d’art o localitzar solars per autogestionar horts que aportin fruita i verdura fresca als veïns de Brooklyn.
El guanyador del premi al millor pavelló nacional, el Japó, mostra el procés per dissenyar un habitatge tipus per als habitants de Rikuzentakata que van perdre el seu en el tsunami del 2011. A les parets del pavelló s’hi poden veure les impactants imatges d’abans i després de la catàstrofe, i l’exposició es planteja com pot ajudar l’arquitectura en aquestes situacions d’emergència: a partir de l’aprofitament de materials de l’entorn i l’autoconstrucció, una instal·lació d’una gran bellesa presenta desenes de petites maquetes que, tot i la desgràcia, no renuncien a la capacitat de l’arquitectura de construir una vida més confortable, agradable i bella.
Algunes propostes de l’exposició central de l’Arsenale, Common ground , coordinada per David Chipperfield, van en la mateixa línia, tot i que trepitgen un terreny perillós. La que ha guanyat el Lleó d’Or, per exemple, és una instal·lació anomenada Torre David / Gran horizonte , que mostra un gratacel abandonat de 45 plantes al centre financer de Caracas. L’edifici ha estat ocupat espontàniament per una comunitat de més de 750 famílies i constitueix un veritable barri urbà en alçada, amb una gran energia vital reflectida en les imatges d’Iwan Baan, curiosament el fotògraf que ha documentat les arquitectures més fastuoses dels darrers anys. Aquest projecte ha originat una gran polèmica pel que té d’explotació intel·lectual i esteticista de la misèria, ignorant les greus i complexes problemàtiques socials que l’han generat, i d’aquesta manera il·lustra els perills d’aquest tipus d’exposicions.
En canvi, una de les presències més honrades, fresques i propositives de la Biennal és la dels anglesos Caruso St. John, que mostren com un grup de set estudis d’arquitectura europeus miren d’establir continuïtats amb l’arquitectura prèvia al Moviment Modern, tot partint de conceptes com proporció, ornament, color i un cert gust per la intervenció en edificis existents. Aquesta esplèndida exposició, i algunes més, justifica per ella sola la visita a Venècia.
Per a qui ho vulgui veure, doncs, la 13a Biennal d’Arquitectura de Venècia marca una tendència que evidencia els canvis necessaris que ha d’emprendre l’arquitectura si vol esdevenir més útil. Conceptes com la contenció formal, el reciclatge d’edificis existents i la continuïtat tornaran a ser protagonistes. No deixa de ser preocupant, però, que siguin els països més rics i desenvolupats els més conscienciats en aquesta nova actitud; les seves propostes contrasten enormement amb les arquitectures fastuoses d’alguns pavellons nacionals i de les grans figures de sempre, que al seu costat esdevenen extremadament banals i anacròniques. El temps, probablement, les acabarà posant al seu lloc.
Article publicat al diari Ara el 18 de setembre de 2012
