L’arquitecte de Castelló està acostumat a treballar en projectes difícils i amb pressupostos ajustats, però no defuig la innovació, el risc i un sentit profundament humanista i simbòlic en els seus treballs
Publicat el diumenge, 31 d’agost de 2014 en el diari ARA
Per què ens agraden tant les places?
És on l’espai públic es manifesta plenament. Un carrer és un passadís i un menjador és una plaça; és un espai més estàtic en relació amb el moviment del carrer, a la plaça les relacions són diferents i la gent s’hi pot estar. Pla deia que una plaça no és més que el que hi ha davant d’un edifici important.
Si un fill em diu que vol ser arquitecte, què li dic?
Doncs que és una feina fantàstica, i que en aquests moments estem en un moment supercrític des del punt de vista professional. Però estudiar arquitectura només com a instrument per entendre la societat ja és una cosa positiva; l’arquitectura és un instrument per entendre el món, relaciona la tècnica amb l’estètica en temes socials. Realment, tot és forma.
Però no hi ha feina per als arquitectes aquí.
Els arquitectes estan buscant maneres de ressituar-se i hi ha molts camps vinculats, no tot ha de ser el camp més tradicional de projecte i edifici. Hi ha moltes possibilitats que l’arquitectura tingui aplicació a la societat, és un instrument que també participa de l’art i sense el qual jo diria que és molt difícil entendre una vida completa. Com la lectura o la música, és essencial per entendre la realitat.
La gent parla bé de tu, i diuen: “És molt bo i molt discret”. ¿O sigui que ser discret és positiu per a un arquitecte?
Em costa molt parlar en públic.
Simbolitzes l’arquitecte que no vol fer-se notar ell.
Sí, però això és el que estic intentant canviar.
Ah, sí?
És que és ara o mai, no sé com explicar-ho. Sempre he actuat a la defensiva, saps? Sé que tinc moltes limitacions intel·lectuals i de sensibilitat, i he actuat a la defensiva. Sempre prenia una decisió quan ja no podia dilatar-ho més. Les entrades dels edificis són un drama per a mi. Però la meva relació amb l’obra de Jujol, que és tan singular, em convenç que he d’intentar fer coses, no com ell en absolut, però que desplacin la voluntat d’ordre, de claredat, d’intel·ligibilitat, que és el que jo podia aspirar a fer fins ara. M’agradaria fer coses amb més capacitat de distreure.
Admires molt Jujol.
Era un arquitecte que estava a gust quan menys diners tenia; és molt especial el que feia. I tenia una relació amb l’arquitectura popular, perquè tota la seva obra està vinculada a aquest llenguatge. L’obra de Jujol és contramonumental; és el dia a dia convertit en extraordinari. Això és Jujol, i això és molt difícil de trobar ara.
La decoració també és feina de l’arquitecte?
I tant. L’obra de Jujol és bàsicament decorativa. Amb l’arquitectura sense diners al final ha de recórrer a la pintura, a la purpurina…
Vols canviar la manera de treballar?
Sí que estic intentant fer coses que tinguin aquest component més trivial. És la recuperació de la idea d’ornament. I pensa que els arquitectes quan pensem en ornament pensem en delicte perquè hi ha un llibre molt famós d’Adolf Loos que és Ornamento y delito, que deia que fer-se tatuatges indicaria el màxim grau d’incultura. I mira ara, el tatuatge s’ha convertit en una expressió de cultura.
Ara defenses l’ornament.
Aprecio molt els elements de distracció. Jo visc en una casa molt antiga, de més de cent anys, i tinc els sostres amb muntures d’aquestes de guix, i quan estàs mirant-les t’estàs entretenint. Hi ha una frase del Pérec, en un llibre que es diu Especies de espacios, que diu, ho he llegit en castellà: “ Era una habitación tan horriblemente cuadrada, que ni un gato conseguía encontrar un sitio para meterse ”. També hi ha una idea molt maca de l’ornament, que és la que explicava Tessenow, que és que quan has acabat la feina, quan ja estàs, quan descanses, fas ornaments, és a dir, t’entretens. L’arquitectura és el que has fet quan acabes de treballar. Quan acaba la construcció comença l’arquitectura. Això és una opció que seria jujoliana, però és una possibilitat perquè aleshores manifestes no el treball sinó el descans. I en el cas de Jujol moltes vegades el diumenge, la festa.
Tu treballes tant pels edificis com per integrar-los a l’espai.
Jo defenso l’espai públic i la frontera. Crec que la frontera entre públic i privat és on passen coses supermaques. És conflictiu a vegades amb normatives, amb temes legals. La casa que vaig fer fa gairebé 20 anys al carrer del Carme de Ciutat Vella n’és un exemple perquè, en aquells moments, jo apostava per fer aquesta línia entre el que és privat i el que és públic, entre carrer i edifici. Pensava que amb l’arquitectura podíem millorar les condicions del carrer.
És a dir, que un arquitecte pot fer urbanisme.
De fet, en els conflictes que vam tenir amb la normativa, la solució va ser fer després l’urbanisme; després de fer l’arquitectura, fer una planificació que estigués d’acord amb l’edifici.
La Torre Agbar no t’agrada.
No m’agrada gens ni mica. Sóc molt crític, penso que els edificis són com cossos. Al costat de la Torre Agbar hi ha la Casa Planells de Jujol, que és un casa que està respirant, que té peus, que té panxa i que té de tot, com un cos. La Torre Agbar és un fantasma, no s’interrelaciona amb l’aire; és fantasmal, en aquest sentit. Està canviada d’escala, de fet, molta arquitectura contemporània són objectes canviats d’escala: barrets canviats d’escala, capses canviades d’escala… Crec que Barcelona es mereixia alguna cosa més.
I l’Hotel Vela?
Tampoc m’agrada, és enorme, molt gran. A més, no pots fer l’obvi. Ets al mar, fem forma de vaixell, no? No, no es fa això, no es pot fer.
I què t’agrada de Barcelona?
M’agrada molt la ciutat, tota ella. Jo visc allà al costat de la República Argentina i tota la zona relacionada amb el pont de Vallcarca, amb el desnivell, amb el que té d’infraestructura, amb la mateixa forma del pont, la connexió de dos territoris, de barris… M’agraden molt l’Eixample, Ciutat Vella, Gràcia…
I el que es va fer amb el Fòrum?
No em va agradar. Aquí penso més com a ciutadà que com a arquitecte: falten arbres i verd, és així de simple.
Cal oxigenar més Barcelona?
He pensat de vegades en el tema del verd, perquè jo sempre visc a Barcelona i no surto els caps de setmana, i trobo a faltar la relació amb la natura. De fet, tinc un terrat a casa meva que s’està convertint en una part molt important d’aquesta relació amb la natura. Sempre penso en el que veig al meu barri, sobre la quantitat de mitgeres que hi ha i la possibilitat que tenen aquestes mitgeres de convertir-se, fent plataformes, en espais agrícoles que arribessin fins a terra.
Quines ciutats t’agraden?
Em vaig quedar molt impressionat amb Medellín; vaig estar-m’hi una setmana. És una vall, la ciutat inicial era a baix, i s’ha anat estenent pels vessants amb autoconstrucció. És una ciutat de dos milions d’habitants, semblant a Barcelona, i sí que hi ha relacions atractives entre les dues ciutats; han instal·lat una cosa que és allò d’anar a esquiar, unes cabines. És supermaco, funciona, i la gent que abans tardava hora i mitja a arribar d’aquests llocs al centre ara tarda 20 minuts. Han fet biblioteques parc: en un territori d’aquests on no hi entrava ningú, perquè al final aquests llocs són mig privats, hi han posat una biblioteca i de sobte hi comença a arribar gent de tot arreu. Llatinoamèrica està en un punt de considerar que l’espai públic val la pena. I Medellín s’està convertint en una ciutat modèlica en aquest aspecte.
El turisme perjudica les ciutats?
Durant un temps passava cada dia pel davant de la Sagrada Família i no podia suportar l’espectacle de veure tanta gent fent fotos que hi van només a tatxar “Ja ho he vist”. No ho acabo d’entendre, això del turisme. Trobo que té un punt d’artificiós. Fa sol, et canses… Conec gent que viu a Ciutadella i ho passa malament amb el turisme. També introdueixen una altra velocitat al carrer, el turista va a una altra velocitat, i s’atura al mig del passadís que és el carrer i que serveix per moure’t.
Hi ha un conflicte d’espai públic.
Això sí que és un problema polític. En el fons de tot hi ha aquesta obligació de fer turisme que jo crec que un d’aquests dies s’acabarà perquè algú descobrirà que s’està millor a casa. Can Negre de Jujol a Sant Joan Despí ara és visitable i ja no és casa fa molt anys. Hi he estat i em desanimo: l’estan visitant en fila índia. Una casa no es visita en fila índia. Però bé, hem d’entendre que les coses han de desaparèixer.
Què vols dir?
Que les coses s’acaben.
I la posteritat?
Les grans obres no estan atentes a aquest problema de la posteritat, hi ha edificis que perden el seu ús original. Quan ja es museïtza ja és una altra història, ja està en una situació més de mòmia i arriba un moment que ja ni com a mòmia. També la Sagrada Família té alguna cosa de momificat, és molt més que una arquitectura.
T’interessen els ponts?
M’interessen com a infraestructura, saps? No des del punt de vista d’un terreny conquerit pels arquitectes; no, això no m’interessa. Jo he tingut aquesta visió bastant tradicional de l’arquitectura, dels edificis.
Tu has fet un far.
Sí, vaig fer un far, mira; un tema d’enginyers. És com un misto, és el més prim possible i amb el llum a sobre. Amb els anys el que ens passa als arquitectes és que te n’oblides i quan l’he tornat a veure he pensat: “No està malament”, com si no en fos jo l’autor.
Com veus el món?
No ho sé. Avui mateix parlàvem amb la meva filla el tema aquest d’Israel i Palestina, és terrible. També entrant en el tema aquest de la relació Catalunya-Espanya. Són problemes que, a més a més, en aquest cas, afecten relacions personals.
Tens posició en el tema Catalunya-Espanya?
Jo, com si diguéssim, em sento a gust amb els no catalans també, diria que som pròxims. El que passa és que és un tema que segons com es planteja… Tinc molts amics, bé, no amics, gent que respecto molt que té la postura contrària i no m’agrada tenir conflictes amb això. Jo vaig néixer a Castelló i des dels 8 o 9 anys que sóc aquí a Barcelona, sóc absolutament català des d’aquest punt de vista; però per temes d’arquitectura, jo per exemple estic molt a prop d’arquitectes gallecs, segurament molt més que d’arquitectes d’aquí. No puc imaginar que hi hagi distàncies en això.
Potser Catalunya pot ser independent sense que hi hagi distàncies, no?
Sí, però no veig la necessitat d’arribar a aquests límits.
Tu ets de Castelló. Al País Valencià s’han fet molts desastres urbanístics.
Els problemes aquests no són dels arquitectes, són dels polítics. L’edifici de la Lloyd’s a Londres l’hi van encarregar al Rogers dient: “Fes l’edifici més car del món”. Si li diuen això a un arquitecte, trobes que l’ha de fer o no? L’hauria de fer. És una oportunitat d’experimentar, de provar. I el tema de l’aeroport o fins i tot les polèmiques del Calatrava, no és culpa d’ell, jo crec que bàsicament és culpa de qui ho encarrega.
Li veus futur a l’arquitecte mediàtic?
Més que mediàtic, són grans empreses. Jo tinc una altra visió de l’arquitectura, no necessito espectacles d’aquests.
I si et diguessin “Fes la mesquita de la Monumental”, que era una cosa que semblava que volia fer Qatar…
Això sí que ho faria. Potser al cap d’una setmana m’haurien retirat l’encàrrec, però el tema és maco. També seria maco una església. Són treballs cada vegada més difícils.
I per què dius que potser et farien fora?
Perquè segurament el que no faria és una cosa islàmica, perquè és això que et deia abans, si fas un hotel al mar no li pots donar forma de vaixell. T’has de negar a fer el que et demanen. Has de resistir-te. Com que no tens capacitat de judici en general, doncs una primera oportunitat és oferir resistència al que et demanen, al que fa tothom, al que és obligat fer.
Cap on va l’arquitectura?
Tota l’arquitectura que fa quinze, deu, vint anys representava la modernitat ara és la que apareix, moltes vegades, com a fons dels anuncis de cotxes. És un símptoma que això s’ha consumit. Potser el llenguatge ha de ser un altre perquè torni a ser alguna cosa important. Diria que seria important tornar a recuperar una certa aportació kitsch. Sempre m’han agradat les coses així… directament populars, immediates.
El perfil
Josep Llinàs (Castelló, 1945) no ha necessitat grans obres singulars per guanyar-se el respecte dels amants de l’arquitectura. Igual que el seu admirat Josep Maria Jujol, del qual és un dels grans experts després de restaurar el Teatre Mjetropol de Tarragona, Llinàs està acostumat a treballar en projectes difícils i amb pressupostos ajustats, però no defuig la innovació, el risc i un sentit profundament humanista i simbòlic en els seus treballs.
Es va donar a conèixer el 1995 amb un grup d’habitatges protegits del carrer del Carme que li va valer el Premi Ciutat de Barcelona. De premis FAD n’ha guanyat tres. A Barcelona ha deixat empremta amb obres com la Biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps i l’Institut de Microcirurgia Ocular.
Un dels seus últims treballs és el conjunt de 44 habitatges al carrer Perú, al Poblenou, construït per a Comissions Obreres. Tot i l’austeritat dels materials, Llinàs utilitza com a argument ornamental de la façana, en els perfils que coronen l’edifici i en altres elements decoratius la fotografia Corre, corre que te pillo, de Català-Roca, on apareixen dues gallines perseguint-se a la platja del Somorrostro.
