L’arquitecte banyolí repassa la seva trajectòria, els premis internacionals i la premissa de «sempre jugar amb pressió per voler-ho fer millor»
Publicat al Diari de Girona el 24 de febrer de 2025 | Foto: La Factoria
L’arquitecte Josep Miàs té cada vegada més prestigi per la seva trajectòria i en el 2024 va rebre dos premis: un com a Banyolí de l’Any i, el segon, per l’AIA Honorary Fellow 2024 de l’American Institute of Architects, a Washington, pel seu treball «excepcional i per les seves contribucions a l’arquitectura». Durant la conversa, Miàs repassa els seus treballs -alguns han estat adquirits pel Pompidou, de París, i el Moma, de Nova York (dibuixos, gravats i maquetes)-, els premis, l’evolució del seu despatx MIAS Architects, amb seu a Barcelona, la relació que va tenir durant deu anys amb el desaparegut i prestigiós Enric Miralles -mestre, professor i gran amic-, el Miàs empresari i la seva visió sobre l’arquitectura, en el podcast Girona Valley número 52. «Els premis estan bé si generen més feina i reps projectes per desenvolupar noves idees», destaca.
Dels seus treballs inicials, recorda molt especialment la transformació del barri vell de Banyoles «perquè jugar a casa no és tan fàcil, però li he tingut sempre una estimació especial», amb el que va guanyar la distinció International Stone Awards 2013, que és un dels premis més importants del món de rehabilitacions. I també, el Mercat de la Barcelona «perquè, sobretot, va aconseguir transformar el barri amb un teixit social complex», afirma alhora que destaca el premi Ciutat de Barcelona que va rebre pel projecte i per l’autoestima que li va generar.
En l’actualitat, el projectes que més l’il·lusiona, «perquè podem aprendre molt», és el d’un centre budista que porten a terme a Sardenya «perquè et dona una visió del món molt diferent i et permet descobrir realitats que desconeixies». I també, un repte Aerogroc al Tibidabo «perquè és molt singular», un projecte de restauració -sota del famós avió vermell-, amb petits establiments on hi haurà reptes del pastisser Christian Escribà i el cuiner Ferran Adrià. Considera que serà «una nova manera d’entrar al Tibidabo i fer un projecte il·lusionador, optimista, de celebració i que representa, en definitiva, els valors de Barcelona».
Amb el repte de mantenir el prestigi i amb la mirada posada en el futur, admet que sempre li ha agradat i interessat jugar amb la pressió per voler millorar com a arquitecte. Per sentir aquesta autoresponsabilitat, li agrada donar classes, fer conferències i presentar-se a concursos li generen la sensació de voler-se «posar a prova constantment». En global, entre el passat i el futur, posa com a exemple uns habitatges que està realitzant a davant de la platja de Cubelles: «A través de la meva arquitectura, m’agrada contribuir a millorar la vida de les persones i a millorar la seva capacitat d’entendre el món» i, si ho aconsegueix, valora que «és un reconeixement a alguna cosa que estàs fent que té sentit».
Amb relació amb el medi ambient, quan li parlen de sostenibilitat ho cataloga de molt evident com a normativa, més enllà de la paraula “demagògica”, perquè «em sembla com insultant». Ho argumenta en la conversa i raona, més enllà de l’eslògan que «el que és sostenible és que tothom tingui accés a l’habitatge, l’economia funcioni, es reparteixin els beneficis… aquesta és la sostenibilitat que m’interessa» i l’arquitectura el que ha de fer és «resoldre els problemes i complir amb les normatives que fan més fàcil la vida de la gent». I sentència que l’arquitecte el que ha de tenir és una «consciència social» i ha de fer la política «i la política que no fan els polítics moltes vegades», que és «atendre i està atent al que demana la societat».
