«S’han d’estudiar altres alternatives», remarca la propietària dels terrenys i les instal·lacions
Publicat a El Periodico el 18 de novembre de 2020 | Natàlia Farré
En el debat sobre un futur nou Hospital Clínic ocupant el recinte de l’Escola Industrial poc s’ha dit del que opina la Diputació de Barcelona, la seva propietària, ja que seus són els terrenys i els equipaments el futur dels quals com a pulmó verd de l’Esquerra Eixample i espai arquitectònic de valor està en dubte. Però no sembla que la institució estigui per la feina de perdre el gran llegat que li va deixar la Mancomunitat. No vol entrar en polèmica, així que tot i que l’opció d’allotjar el centre sanitari no és del seu grat, opta per un discurs oficial més mesurat: «La nostra posició és trobar una solució al Clínic però creiem que s’han d’estudiar altres opcions a la de l’Escola Industrial». En el seu moment, l’organisme ja va oferir una alternativa: la Maternitat, un espai del qual l’hospital ocupa un pavelló però tot indica que no en vol més.
Protegir el llegat de la Mancomunitat i el patrimoni arquitectònic figura entre les raons de la Diputació per oposarse a l’operació, a més dels seus propis plans d’explotació del recinte. Les maquetes proposades per l’hospital no mostren una ocupació lleugera de l’Escola Industrial per part del Clínic sinó un contundent projecte amb noves edificacions que sobrepassen la icònica xemeneia del recinte: 62 metres d’altura o, el que és el mateix, la verticalitat de 17 pisos.
CONSTRUCCIONS D’INTERÈS / La peça, totalment restaurada i amb obertura al públic quan la pandèmia ho permeti, és una de les construccions catalogades del conjunt. I és, junt amb la Torre del Rellotge i la sala hipòstila (també a l’Escola Industrial), dels poquíssims exemples que queden per aquests verals de l’arquitecte Rafael Guastavino, pare de la volta catalana que va emigrar als EUA per edificar-lo. I són, a més, les úniques construccions que sobreviuen de Can Batlló, la fàbrica de filatures que va funcionar del 1870 al 1889 i que el 1906 la va comprar el Patronat de l’Escola Industrial.
La xemeneia té el seu què, l’edifici de la Torre del Rellotge, també, però la sala hipòstila és encara més interessant. Es tracta d’un espai de 79 per 100 metres amb desenes de voltes sostingudes per columnes de ferro que en el seu dia van ser diàfanes i van acollir els telers de la fàbrica, i que avui està en desús i compartimentat. La Diputació està redactant un projecte, que acabarà d’aquí a un any, per restaurar-lo i recuperar-lo. En ment té rehabilitar la sala hipòstila, subterrània, i la primera planta aixecada a sobre per fer-les accessibles a la ciutadania. La proposta uneix molts conceptes, des de dedicar una part de l’espai a exposicions i altres activitats fins a allotjar centres de tecnologia i innovació amb diferents operadors implicats, entre els quals, l’Estat.
L’espai voltat és l’únic dels tres elements de Guastavino de l’Escola Industrial que encara no s’ha restaurat, el que hem dit, la Diputació està en això, però abans inaugurarà la rehabilitació del paranimf. Encara no s’ha fet per la Covid, però la sala ja està al complet. La peça no porta la firma de Guastavino sinó la d’un altre arquitecte, el modernista Joan Rubió i Bellver, autor també del pont neogòtic que uneix el Palau de la Generalitat amb la Casa dels Canonges. A ell se li va encarregar ampliar el recinte el 1927 i seus queden drets l’Escola del Treball, la capella del Col·legi Major Universitari Ramon Llull i l’Edifici d’Accés, el mateix que lluu al seu vestíbul una rotonda amb volta radial avalada sobre grans arcs de maó i que es corona amb una cúpula de 20 metres de diàmetre.
Sota el cimbori s’amaga el paranimf, que va quedar a mig construir el 1932 per falta de pressupost. Fins ara. La Diputació ha invertit gairebé set milions d’euros a construir una sala polivalent amb la tecnologia més moderna i els elements que va deixar Rubió i Bellver: sostre de fusta i vitralls, els més petits amb al·legories dels oficis que allà s’estudiaven i els més grans amb les quatre barres i la creu de Sant Jordi. L’auditori, de més de 3.600 metres quadrats útils, es caracteritza per la seva versatilitat, té tot el necessari per ser utilitzat com a sala de conferències o com a teatre, per exemple, i explotar-lo a través d’un tercer o des de la mateixa institució és l’objectiu. El pròxim pas és recuperar la resta de l’edifici, ara buit.
ESTUDI EXHAUSTIU / Però l’Escola Industrial té altres elements d’interès, com la capella de Rubió i Bellver, el vestíbul d’estil gaudinià de l’Escola del Treball i la gran sala d’actes i ball que Lluís Planas i Calvet va dissenyar en l’Edifici del Rellotge, el 1923, quan la construcció va passar de fàbrica a Escola d’Enginyers i Escola d’Arquitectura. Tot aquest patrimoni està en revisió. «Estem treballant conjuntament amb l’ajuntament per veure com hauria de ser la fitxa de catalogació del recinte, fent totes les visites d’arquitectes per determinar la relació de tots els elements. Volem fer un bon estudi per veure quins elements cal protegir. Quan tinguem les conclusions ja s’estudiarà si ha de quedar-se amb la protecció de BCIL o BCIN». Paraula de Teresa Planas, directora de Serveis d’Edificació de la Diputació. La catalogació com a BCIN, reclamada pel Col·legi d’Arquitectes i els veïns, blindaria el recinte davant modificacions.
És a dir, massa plans i revisions perquè entregar l’Escola Industrial sigui plat del gust de la Diputació.
