Les petites operacions no s’han de banalitzar; poden tenir conseqüències greus per a la comunitat
Publicat a La Vanguardia el 7 de maig de 2021
En el context actual de greu crisi econòmica i pandèmica, la nostra capacitat de reacció es fonamenta en la nostra capacitat per generar nous recursos, però també per administrar amb prudència les potencialitats dels sistemes urbans ja existents. I, en aquest sentit, tan òbvia és la potencialitat cultural i socioeconòmica de l’Eixample, generada per la seva riquesa historico artística, com ho hauria de ser evitar-ne la degradació.
De fet, no cal ser un expert en patrimoni artístic ni en urbanisme per entendre que les cutres intervencions municipals sobre l’Eixample són incompatibles amb la seva estructura historico artística. Però no ens enganyem: que les intervencions siguin petites no significa que siguin reversibles ni que les seves conseqüències siguin irrellevants.
Aquesta qüestió no s’ha de tractar només com un problema estètic, i no s’ha de confondre el que es fa amb el com es fa, perquè moltes vegades més qualitat en el disseny tampoc no garanteix res, i fins i tot pot provocar greus casos d’injustícia espacial, com va passar a Nova York a mitjans del segle XX.
Allà, quan en l’època del màxim desenvolupament urbà de Robert Moses es va construir la xarxa d’autopistes, i els grans equipaments i parcs, alguns dirigents, sense confessar-ho, van pensar que s’hauria de limitar l’accés de la gent afroamericana als nous parcs, però, com que la prohibició hauria estat un escàndol, van decidir actuar tàcticament a través del disseny urbà, i van situar les passarel∙les per als vianants elevades que creuaven les vies d’accés a una altura en què el gàlib fos insuficient per permetre el pas dels autobusos. D’aquesta manera desincentivaven l’accés de la població negra als parcs, perquè ni tenien cotxe ni hi podien accedir en bus. Òbviament, la qualitat de disseny d’aquelles passarel∙les no era gens rellevant.
Les petites operacions no s’han de banalitzar; poden tenir conseqüències greus per a la comunitat
D’això en podem concloure: d’una banda, que les operacions de petita escala no han de ser banalitzades perquè poden tenir conseqüències greus per a la comunitat; de l’altra, que la presumpta qualitat del disseny no autoritza el “tot s’hi val”.
Però, llavors, a Barcelona s’actua així potser perquè es vol promoure una ciutat ecològicament més sostenible? Perquè, si és així, estant tots d’acord, la solució és molt clara: en comptes d’expulsar els cotxes per convertir el carrer en jardins i jocs de nens, val més reordenarlos i promoure la massiva expropiació dels patis d’illa per construir-hi, allà sí, jardins i equipaments per a nens, i fins i tot espais per a la creativitat. Aquesta sí que seria una Barcelona verda i d’acord amb la seva identitat de ciutat laboriosa!.
Però, a més a més, en plena crisi es planteja una altra qüestió: si es devalua l’argumentació historico artística de l’Eixample no es disminuirà, o es cancel∙larà, l’“efecte crida” que ha tingut fins avui, i deixarà de captar visitants, turistes,
activitats comercials, oficines i activitat terciària en general?.
L’estructuralitat de l’Eixample està àmpliament demostrada. Entre d’altres, Oriol Bohigas, en la seva Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme, ens va instruir sobre l’Eixample, com a exemple de l’urbanisme que s’ha o no s’ha de fer a Barcelona, davant de les perifèries, fetes sense ordre ni concert. Manuel de Solà Morales, en les seves 10 lliçons sobre Barcelona, emfatitzava les conseqüències de la isotropia del seu sistema viari i Fabià Estapé subratllava la personalitat progressista de Cerdà, el caràcter avançat i “progressista” del seu pla i la seva exemplaritat com a fenòmen socioeconòmic.
És molt irresponsable posar en risc la integritat i la potencialitat de l’Eixample
Per això l’Eixample ha estat capaç d’assimilar el futur socioeconòmic des de la més estricta observança democràtica, i, si totes les malles ortogonals propicien la igualtat socioeconòmica i d’oportunitats, l’Eixample és un exemple
emblemàtic, com ho va ser durant la Fundació Americana la proposta de Jefferson d’ordenar ortogonalment tot el territori de país, des de les ciutats fins a la parcel∙lació del camp, traçant parcel∙les semblants que permetessin als futurs colons accedir-hi i treballar en igualtat de condicions.
Però a les acaballes del segle XX la globalització va sobrevolar els antics CBD industrials i, després de comprovar que ciutats com Detroit entraven en declivi a causa del fordisme industrial, van néixer noves tesis territorials capaces d’assumir les noves funcions productives de la Nova Economia Neoterciària.
Silicon Alley a Chelsea Manhattan; Canary Wharf a East London; Pudong Xangai i Barcelona 22@ són els exemples més emblemàtics de noves escales urbanes sublocals, perquè, tot i que reduïdes de mida, són capaces d’aconseguir una gran influència socioeconòmica a escala global, cosa que evidencia que les escales subnacionals, local, metropolitanaregional i, fins i tot, sublocal són les més eficients com a espais productius neoterciaris.
Per resoldre la crisi sistèmica postpandèmia haurem de processar que l’Eixample, entès geomorfològicament en la seva totalitat (l’Eixample clàssic i el 22@), serà una peça clau per a la recuperació socioeconòmica, però no només a l’escala de la Barcelona real, sinó que, per la seva potencialitat, també haurà d’actuar com l’autèntic districte glocal neoterciari de Catalunya.
Per això és tan irresponsable posar en risc la seva integritat i potencialitat, i per això estem obligats a preguntarnos sobre les nocives conseqüències culturals i socioeconòmiques que poden causar el deteriorament progressiu de la seva estructura historico artística i la pèrdua d’isotropia de la seva xarxa viària.
Si el govern municipal no reacciona, només ens queda la reacció de la societat civil
Avui les preguntes pertinents són:
Podrem suportar la pèrdua d’activitat que provocarà una irracional restricció de la mobilitat si continuem raonant des d’un relat subjectiu i emocional que proletaritza la classe mitjana i no té en compte ni les noves tecnologies no contaminants ni la pèrdua d’activitat econòmica amb el consegüent atur?
Som indiferents a la violenta reacció social que hi podria haver si s’agreuja encara més la crisi socioeconòmica?
Si la cultura és part de la solució, tot el que està passant va en la direcció correcta?
Pot ser que menyspreem un renaixement urbà pacífic a canvi d’una revolució emocional?
Si el govern municipal no reacciona immediatament, i coneguda la precària capacitat de reacció de la nostra classe política, només ens queda el recurs més convencional: la reacció que es pugui articular des de la societat civil.
