La Ricarda, finalment | Xavier Bosch

La Ricarda, finalment | Xavier Bosch

La Casa Gomis és la joia del racionalisme arquitectònic, dissenyada per Antonio Bonet per encàrrec de la família Gomis Bertrand

Publicat a l’ARA el 25 de març 2021

Quan podíem volar, demanava finestreta. Especialment si l’avió sortia des de Barcelona i s’havia d’enlairar amb el morro cap al sud. Poc abans d’entrar al mar, més enllà de l’antic golf del Prat convertit ara en una selva de pins, hi apareixia una casa isolada, enigmàtica, amb molta personalitat. Si fóssim a Califòrnia, hi viuria una estrella amb alguns Oscar a la llar de foc. Si fóssim a Chicago, hi hauria cua per retratar-se amb una obra de Mies van der Rohe. Però som aquí, en territori de Gaudí, al país que sembla que només n’hi hagi un de cada, i tot el que no sigui això… Més o menys al moment que el pilot encongia les rodes, just a sota els peus, contemplava aquesta casa austera, singularíssima, que em cridava l’atenció. Era una casalot d’una sola planta, amb diversos pavellons rectangulars encaixats com una partida de dòmino que, a vol d’ocell, feien bo de mirar. Les línies rectíssimes combinaven amb un sostre ondulant, de gres, que segons com espetegava el sol agafava un aire de serp adormida. Era –després me’n vaig informar– la Ricarda, que rep el nom de l’estany que té a tocar. La Casa Gomis és la joia del racionalisme arquitectònic, dissenyada per Antonio Bonet per encàrrec de la família Gomis Bertrand. Quan es pugui viatjar, tornaré a contemplar fugaçment la Ricarda i imaginaré –ara que en sé la història– les reunions que l’avantguarda artística hi celebrava per l’empenta de l’amo-mecenes. Aquell edifici únic es va convertir, tot d’una, en refugi de l’experimentació artística del final del franquisme. La bellesa absoluta, doncs, en la pell i en les entranyes.

Aquesta setmana, el govern en funcions ha fet un últim servei al país. El departament de Cultura ha declarat la Ricarda Bé Cultural d’Interès Nacional. La casa Gomis és allà des de 1963 i, fins avui, no s’ha reconegut com es mereixia l’obra magna d’Antonio Bonet. No hi havia pressa. Ja se sap, els tràmits de Palau… van a pas de gripau.