L’arquitectura es continua entenent com un producte més del lliure mercat, no com un bé social
Publicat a El Periodico el 26 de maig de 2022
L’arquitecte, tal com el coneixíem socialment fins fa poc, ha mort. La crisi del 2008 li va clavar la punta. Però ja estava pioc. D’una banda, s’havia engolat amb el fenomen dels egoarquitectes estrella, que van acabar estrellats. De l’altra, una colla d’arquiexecutius només preocupats per construir més tant sí com no. Valgui la broma. I mentrestant, el professional que fa anys va rebre respecte per la seva voluntat de crear espais per viure, va caure en un mer aconseguidor del requisit legal per fabricar productes on cabés gent a dins. Els arquitectes ja pintem molt poc. Les nostres atribucions ens les han raspallat enginyers i aparelladors, amb l’aquiescència del gremi. L’administració ens ha enfonsat en una burocràcia absolutament ridícula que converteix les llicències en un viacrucis. I han vingut a rematar-nos els project managers, obsessionats a abaratir i accelerar, a costa del resultat. És a dir, cada vegada fem menys edificació i més paperassa, menys projecte i més paperot.
L’arquitectura es continua entenent com un producte més del lliure mercat, no com un bé social. L’any passat 11 comunitats autònomes espanyoles no van fer ni un sol habitatge de protecció. El col·legi d’arquitectes català acaba de fer eleccions i Guim Costa, nou degà, té l’oportunitat de rescatar, si és que encara hi som a temps, la figura humanista de la professió. Però dels 10.000 arquitectes que hi ha col·legiats, no va votar ni el 20%. Ja ni ens interessem per nosaltres mateixos. Tot i que sempre hi ha signes d’esperança, no de ressuscitar, sinó de mutar. Per exemple, l’últim premi Mies van der Rohe per a emergents –¡s’és jove arquitecte fins als 50!–. El treball del col·lectiu Lacol, amb el seu projecte cooperatiu d’habitatges La Borda, canvia els rols habituals a què ens constreny l’exercici de la professió. Aquest sí que és un exemple de col·laboració publicoprivada, i no les enganyifes habituals on si surt bé guanya el privat i si surt malament paga el públic.
