Del 25 de novembre de 2025 al 22 de febrer de 2026, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) presenta ‘Obra oberta. Josep Lluís Mateo’
Publicat a Núvol el 3 de desembre de 2025 | Albert Nogueras | Façana Plaça Salvador Seguí. Oficines del ICIC, per Josep Lluis Mateo. Fotografia d’Adrià Goula
Aquesta exposició que recorre més de quatre dècades de pràctica arquitectònica a través de dibuixos, textos, maquetes, fotografies i documents provinents tant del fons del COAC com de l’arxiu de l’ETH de Zuric. Comissariada per María Figueras i Cristina Marcos (ACTO) amb la participació de mateoarquitectura, la mostra ocupa l’altell del COAC com una càpsula concentrada, intensa, gairebé hermètica, que posa tota l’atenció en el procés creatiu.
Lluny de constituir una retrospectiva convencional o un relat historicista, Obra oberta es desplega com un conjunt de peces autònomes, gairebé illes, que dialoguen sense jerarquia ni cronologia estricta. Una vintena de projectes que recorren tota Europa i que apareixen aquí com si fossin fragments del present, com si tot just s’haguessin aturat en la fi del procés de ser pensats. Aquest és precisament el gest que proposa l’exposició: entendre cada obra de Mateo com un resultat aïllat però mai tancat del tot, sinó com un trànsit, un estat de transformació constant on l’arquitectura neix d’una sèrie de necessitats abstractes que acaben sedimentant en una materialitat i volumetria concreta i sempre singular.
Un arquitecte europeu
Josep Lluís Mateo (1949) és un dels arquitectes contemporanis més reconeguts del país i amb una de les trajectòries més productives i reconegudes de portes en fora. La seva pràctica, situada entre Barcelona i l’Escola Politècnica de Zuric, d’on és Dr. d’Arquitectura i Disseny i Catedràtic emèrit, ha basculat sempre entre la docència, la investigació i la feina com a projectista al seu estudi. El seu treball recull obres nostrades tan representatives com La Filmoteca al Raval, la rehabilitació del Mercat del Ninot, el Centre Internacional de Convencions del Fòrum o la reurbanització del nucli antic d’Ullastret. En el panorama internacional destaquen obres com la nova seu del Banc Central d’Alemanya a l’antiga Karl-Marx-Stadt, el bloc d’habitatges a Amsterdam, el Centre Cultural de Castelo Branco o l’edifici d’oficines a Boulogne-Billancourt.
L’obra de Mateo constitueix un catàleg ampli i divers d’arquitectura de primer nivell amb una aproximació tectònica sofisticada on s’esquiva deliberadament l’estil. No hi ha cap obsessió formal que es repeteixi, cap gest reconeixible que esdevingui marca, cap manierisme recorrent o materialitat predilecta. L’arquitecte reivindica sovint una idea que vertebra tota la seva obra: l’arquitectura com el pont entre el món de les idees i el món de la matèria. La seva pràctica, diu, consisteix a traduir somnis, intuïcions, necessitats i fins i tot deliris en objectes físics. Aquesta traducció no és lineal ni ordenada; és fragmentària i requereix múltiples aproximacions: des del croquis més àgil fins al detall constructiu més fi, passant per la maqueta i la fotografia.
Una exposició sense relat
Aquesta mirada, profundament moderna i alhora antiretòrica, és la que estructura Obra oberta. I també és la que, des del primer moment, va reconèixer el degà del COAC, Guim Costa, que va obrir l’acte inaugural amb un record personal: “El Josep Lluís i jo ens coneixem de fa molts anys. Vaig tenir la sort de treballar amb ell quan encara era estudiant i vam fer plegats un catàleg sobre Rem Koolhaas. També vaig col·laborar amb ell a la revista Quaderns, abans que en fos el director”. Que part de la seva obra passi a formar part del fons del COAC, va afegir: “És un privilegi i un gest necessari per preservar la producció d’un dels arquitectes catalans més internacionals i rellevants de les darreres dècades.”
Quan Mateo va prendre la paraula, va voler contextualitzar la tria conceptual de l’exposició: “L’hem plantejada com una suma de projectes aïllats, sense la voluntat de relacionar-los ni definir un fil conductor. Cada projecte és una resposta autònoma a problemes concrets”. No hi ha cap discurs unificador tot i que s’aprecien ecos o coincidències, inevitablement, generades per l’acumulació de més de 50 anys d’ofici.
Aquesta autonomia es fa visible ja en el llenguatge de les peces exposades. Mateo ho explicava així: “El sistema de comunicació que hem triat es remunta als temps de Vitruvi: text i imatge. Aquesta dualitat és la que ha acompanyat tota la meva trajectòria. L’aproximació al dibuix, en canvi, parteix primer d’uns esbossos molt primitius que ràpidament poden saltar a plànols tècnics molt precisos.”
Aquesta producció documental implica també un canvi constant de la distància de la mirada i de la reflexió. El procés de passar de les idees a la matèria demana, segons Mateo “molts punts de vista, des de l’escala llunyana la més propera”. Aquest moviment d’acostar-se i allunyar-se es copsa en el muntatge expositiu on es barregen sense jerarquia plànols de situació i maquetes detallades de la pell d’una façana.
Pel que fa a la pràctica professional, Mateo va insistir en la seva naturalesa plural: “La pràctica arquitectònica és totalment col·lectiva i demana un procés de col·laboració constant”. Una idea que contradiu la imatge encara massa estesa de l’arquitecte com a geni creador en solitari.
D’altra banda, les comissàries María Figueras i Cristina Marcos, arquitectes emergents de l’estudi ACTO, van explicar les decisions que han pres per transformar el material en un relat obert. Marcos va remarcar que la mostra és una barreja de material de l’arxiu del COAC i el de l’ETH de Zuric, i que funciona com una cronologia laxa: “El recorregut comença amb el projecte d’Ullastret i tres concursos no construïts: una manera de situar l’inici ja d’entrada com un procés on queda palesa la diversitat de programes i de reptes per resoldre: la urbanització d’un nucli medieval, un zoo o un pàrquing com a infraestructura de ciutat.”, va explicar Marcos.
Una de les peces clau del muntatge és un gran mur negre on Figueras i Marcos han disposat una col·lecció de fotografies personals: “Són imatges quotidianes properes al dirty realism, hi ha un gravat de Piranesi i una fotografia taurina de Coderch. Aquest mur, dens i heterogeni, funciona com una cambra concentrada de l’imaginari de Mateo, una constel·lació eclèctica del seu pensament”, afegia Figueras.
Pel que fa a la relació amb l’espai del COAC, Marcos va assenyalar que l’exposició ha estat concebuda “com una càpsula tancada”, que concentra l’atenció en el contingut. No hi ha voluntat d’expandir-se; al contrari, vol ser un espai de suspensió, un interior enfocat. I Figueras completava: “La diversitat dels documents que hem seleccionat és enorme: des de croquis amb el sentit de l’humor de Mateo fins a maquetes a diferents escales.”
Un món sense arquitectura seria un món inintel·ligible
A l’exposició hi ha un enunciat que Mateo aprecia especialment: Un món sense arquitectura seria un món inintel·ligible. No és una frase retòrica, sinó una afirmació que reivindica la necessitat de donar forma, literalment, al món. D’altres disciplines, diu Mateo, són purament abstractes, com l’economia per exemple. L’arquitectura, en canvi, converteix l’ideal en tangible, en habitable i en una matèria palpable.
La idea que Mateo repetia sobre la seva voluntat de no repetir mai els projectes i d’afrontar-los des de la tàbula rasa s’explica, segons l’arquitecte, molt eloqüentment al projecte de la nova seu del Banc Central d’Alemanya. La pregunta que es va fer en iniciar el concurs resumeix molt bé la seva actitud davant nous encàrrecs: “Com construir l’edifici emblemàtic del capitalisme en la ciutat mare del moviment obrer, l’antiga Karl-Marx-Stadt de la República Democràtica Alemanya? Des de quins paràmetres operar en un lloc que ha vist l’enfonsament de tantes coses, entre elles el Moviment Modern?”
La seva proposta, l’única seleccionada d’un arquitecte estranger, va guanyar precisament perquè aportava una resposta singular al lloc i al moment. Aquest episodi, explicat amb naturalitat, posa de manifest la sensibilitat político-urbana que sovint travessa la seva obra sense fer-ne bandera.
Mateo concloïa: «M’agrada afrontar els projectes sense pensar en el que he fet abans». Aquesta obsessió de no repetir cap fórmula, de no caure en la temptació de l’estil, és probablement una de les claus de la seva vigència.
Si visiteu l’exposició del COAC, podreu apreciar de prop aquest recull de materials que habitualment queden fora de la mirada pública i que aquí apareixen amb una força inesperada: el plànol fundacional d’Ullastret, amb la seva lectura precisa del territori; l’esbós de Vincennes, vibrant i obert com un pensament a mig formular; el dibuix original del CCIB, que revela la geometria latent del projecte; la maqueta del Camp Nou, que permet entendre la manera com Mateo confronta l’escala urbana i emocional d’un estadi; o el detall de la façana de Heerhugowaard, que condensa dècades de recerca sobre la pell arquitectònica com a espai de relació i expressió. Tots aquests fragments que, vistos junts, formen una mena de sinfonia discontínua: una lectura simultània i alhora profundament present d’una obra que fuig de l’autoreferència.
Obra oberta és una oportunitat imperdible per contemplar de manera sincrònica l’extensa i exigent trajectòria de Josep Lluís Mateo, un arquitecte-investigador que ha fet de la curiositat, del rigor i de la reflexió constant la seva manera de fer el món més comprensible.
