Les qüestions de gènere i les socials són alguns dels eixos principals de l’estudi de l’arquitecta Zaida Muxí
Publicat a l’ARA el 18 de març de 2019 | Antoni Ribas Tur | Foto: Manolo García
A l’últim llibre de l’arquitecta i directora d’Urbanisme de Santa Coloma de Gramenet, Zaida Muxí (Buenos Aires, 1964), Mujeres, casas i ciudades, publicat per l’editorial Dpr, s’hi pot tornar una vegada i una altra per la gran quantitat de dones arquitectes i urbanistes desconegudes a qui dona visibilitat i per la crida a generar nous valors per aconseguir una arquitectura i un món més igualitaris. “Hem d’incorporar crítica construint uns altres valors i fent molt èmfasi en el fet que l’arquitectura ha de ser útil, i a vegades sembla que això no importi tant”, afirma Muxí. “No entenc la bellesa de l’arquitectura com una virtut separada dels usos -subratlla-, el compromís ambiental i el fet que hi sigui possible la vida. No és una obra d’art; pot arribar a ser-ho, però per a mi no pot ser-ho si no compleix les seves funcions”.
Una de les informacions més punyents del llibre és que les dones solen ser majoria a les facultats d’arquitectura però que sovint abandonen la professió.
Fa molt temps que les dones poden anar a la universitat sense problemes, però això no es reconeix en les trajectòries professionals. L’arquitecta japonesa Kazuyo Sejima diu que ha perdut molts encàrrecs al Japó perquè no té accés als llocs on es decideixen els encàrrecs. A més de tenir en compte qui fa els encàrrecs i com es fan, cal tenir en compte com està organitzada la vida, més enllà de l’arquitectura: el món productiu és gairebé incompatible amb el món de la reproducció i la cura, perquè se’t menja tot el temps. Moltes de les arquitectes del nostre país de la primera generació o treballaven a l’administració pública, on és més fàcil conciliar, o en un despatx compartit amb el company. Encara que fos a casa, per exemple en l’època de criança, podia seguir l’evolució de la feina compartida.
Contraposa la sororitat al relat heroic i individualista dels arquitectes. ¿Les arquitectes que tenen èxit l’aconsegueixen perquè s’adapten al relat masculí?
Moltes de les que tenen èxit mediàtic, sí. D’una banda, perquè deixen la motxilla de ser dona i fan d’arquitecte. Jo soc arquitecta, no arquitecte. Per l’educació que rebem ens oblidem de l’experiència que tenim, i a vegades ens convertim en tècniques, quan l’experiència de les dones en l’espai públic i en una obra són diferents i els hem de poder aportar quan dissenyem. D’altra banda, la mateixa crítica només rescata les que han estat capaces de lluitar i fer projectes de gran envergadura. Això em fa pensar en Zaha Hadid: va competir amb els homes per les mateixes feines i a ella la van criticar molt perquè feia coses que els homes fan sempre, com ara no haver tingut en compte els drets humans quan va fer un estadi a Qatar. Però quan Herzog & de Meuron van fer l’Estadi Olímpic dels Jocs del 2008 a Pequín ningú els ho va retreure. Elles han de jugar amb les mateixes regles però no les perdonen i perden de les dues maneres, des de la història i des del punt de vista que és molt més fàcil escriure sobre els grans edificis que sobre intervencions petites. Això ho hem de canviar, l’arquitectura és també quotidiana.
¿Com veus les ciutats catalanes des de la perspectiva de l’igualitarisme?
A Barcelona podem exigir-li més al transport públic, però és dels més accessibles d’Europa. A grans trets Barcelona està bé, tot i que sempre es pot afinar en qüestions puntuals com l’enllumenat, l’activitat al carrer, la situació física dels passos de vianants, els barris que no tenen diversitat d’usos… Al territori hi ha de tot: les ciutats i els pobles que tenen un nucli històric estan bé, perquè s’han rehabilitat durant molt temps. Però als polígons residencials, que són espais amb poca diversitat social i d’usos, i als suburbis, on no hi ha transport ni espai públic i la població envelleix, és on hi ha més problemes. Aquí la transformació és més lenta i no totes les ciutats poden invertir per fer-hi canvis.
Afirma que històricament la dona no té un espai privat, perquè l’espai domèstic és un lloc de treball. ¿Com es pot transformar, això?
Més que l’espai en si, això té a veure amb l’ús de l’espai. No és una elecció; l’espai domèstic és una assignació, [la dona] no hi arriba per descansar i sempre és un espai de feina. Fa poc una col·lega em va explicar que va tornar de passar un temps a fora i que va ser molt dur adonar-se que havia passat 30 anys muntant una família, i que fins que no va marxar a fora no havia tingut un espai propi. En qualsevol casa tradicional, el pare té la seva butaca i la dona sempre està treballant, la feina no s’acaba mai.
Assegura que després de la Segona Guerra Mundial, amb el model de suburbis dels EUA, hi va haver una regressió. Es manté?
Sí. Només cal fullejar una revista per a dones: has de ser professional, la més guapa, la millor al llit, la millor mare… Ho pots fer tot, però has de ser la millor. És una pressió impossible. També continua havent-hi el discurs sobre el cos de la dona i la dona ideal. Desgraciadament, el model de suburbi americà s’ha estès arreu, amb aquesta idea de la vida tranquil·la. Però mai ha estat veritat: ni és tranquil, ni és verd, perquè està artificialitzat i en realitat destrueix l’entorn. Però ha sigut molt convenient per als fabricants de cotxes -les coses estan molt lluny-, i conciliar és molt difícil. És un model que reforça la idea que n’hi ha un que va a treballar i guanya un salari i un altre que manté la casa.
