Les cases on creaven i on vivien Freud, Kafka, Rilke o Pessoa

Les cases on creaven i on vivien Freud, Kafka, Rilke o Pessoa

El professor Daniel Cid (AxA) busca les habitacions pròpies dels autors i posa en qüestió les cases-museu

Publicat a l’ARA el 20 de desembre de 2020

Quina relació van mantenir escriptors com ara Kafka, Pessoa o Rilke amb les seves respectives cases, amb les seves habitacions pròpies? Com es passa d’una casa d’artista plena d’objectes, com ara la de John Soane a Londres, a una cabana convertida ella mateixa en un objecte decoratiu, com la de l’arquitecte Le Corbusier a Cap-Martin, a prop de Montecarlo? Daniel Cid Moragas, professor de la Winchester School of Art de la Universitat de Southampton, passeja per les cases d’una sèrie d’autors per resseguir les pistes del que representa habitar en la modernitat. La casa dispersa. Historias marginales del habitar (Ediciones Asimétricas) uneix experiències ben diferents entre cases escrites i cases fotografiades -com ara la de Freud o la de Breton-, un volum que sorgeix de lectures i del seu interès per la qüestió del disseny aplicat a l’habitar. El llibre es mou entre l’escriptura i la fotografia de mons interiors desvelats. 

L’interior de la casa de l’arquitecte John Soane a Londres

«La casa és l’invent burgès per excel·lència, per tenir-hi la dona tancada i perquè tot funcioni com toca -comenta Cid-; en canvi, en Pessoa i Rilke veiem com és en l’interior de la literatura on busquen un refugi per construir una estètica». Aquests autors, i també el filòsof Walter Benjamin, ocupen el capítol dedicat a les «habitacions de lloguer». «A Pessoa totes les habitacions que lloga a Lisboa se li acaben fent insuportables, i això fa que la seva literatura estigui travessada per aquesta emergència, mentre que Kafka busca un lloc per poder escriure a la casa familiar, però topa constantment amb la impossibilitat de trobar-lo», assenyala Cid. Pel que fa a Benjamin, recorda que va estar dues vegades a Eivissa entre 1932 i 1933, primer buscant-hi refugi després d’un desengany amorós i el segon cop ja exiliat, però que no hi va trobar casa perquè els preus a l’illa havien pujat i no els podia pagar. Els illencs l’anomenen «el miserable». La seva pobresa marca l’inici d’un exili que acabarà dramàticament a Portbou. «Benjamin, Pessoa, Rilke, Kafka intenten trencar el patriarcat, i la resposta no la trobaran caient en la nostàlgia, sinó remenant entre les runes», reflexiona el professor.

Les contradiccions de la burgesia també es fan paleses en el joc entre les cabanes, les barraques i els barracons. D’aquest capítol sobresurt el cas de Heidegger, que es fa fotografiar a la seva cabana de Todtnauberg per a un reportatge de Der Spiegel però en realitat treballa a l’estudi de la seva casa de Friburg. L’any 1951, amb Europa destruïda després de la Segona Guerra Mundial, el filòsof rep l’encàrrec de pensar com refer els edificis, i ell assenyala que l’emergència no és l’habitatge sinó reflexionar sobre què és habitar. «Aquesta reflexió la fa des de la seva cabana, que també li presenta una excusa per no haver de pronunciar-se sobre l’Holocaust i el seu paper durant l’ascens del nazisme. Davant les reclamacions de Celan i Steiner, ve a dir que no s’assabentava del que estava passant perquè era a la cabana». Com a contrapunt, Jorge Semprún i el tinent nord-americà jueu Rosenfeld visiten la casa de Goethe a Weimar, a dues passes de Buchenwald, on l’escriptor va estar reclòs.

La casa de Kafka a Praga

La invenció de la casa-museu

Quin ritual s’amaga darrere la conversió d’una casa d’escriptor o artista en museu? Daniel Cid reconeix que sent «angúnia» quan en visita alguna perquè fa olor de «poeta mort», tal com el mateix Proust va dir en referència a la casa-museu de Gustave Moreau a París quan es va inaugurar el 1895. Un altre cas, anterior al de Moreau i pioner en el seu gènere, és la casa de l’arquitecte britànic John Soane, a Londres, la primera que es va convertir en una casa-museu a petició del mateix propietari al segle XVIII: «Va omplir la casa d’objectes i quadres perquè pensava en una casa-escola, és una casa-maqueta i una maqueta feta casa». El 1930, Dalí també va convertir la seva casa de Portlligat en una casa d’artista, i va escollir precisament la casa de Moreau per anunciar, el 1970, la creació del seu propi museu a Figueres. «La majoria de cases-museu són fakes i estan plenes de brutícia i mort -afirma l’autor-, i es basen en la concepció que habitar és ocupar l’espai amb la nostra marca i que aquesta perviu».

Segons Cid, autor amb Teresa M. Sala de l’assaig Las casas de la vida (2012), la qüestió de l’habitar «encara espera una resposta adequada», i recorda que l’habitatge digne és un dret establert per l’ONU: «S’hauria de destinar com a mínim un 3% del pressupost a l’habitatge social», afirma.