Amsterdam ha instal·lat els mateixos WC que ara han aparegut a Barcelona
Publicat el dijous 6 d’agost de 2015 al diari ARA
El mot dóna pistes sobre l’ús. Serveis públics, és a dir, útils per a la comunitat. L’anàlisi que fem dels urinaris o WC instal·lats a la via pública no pot oblidar aquest origen. Barcelona és una ciutat amb una àmplia població flotant, gent que hi treballa però no hi viu, persones de comarques que “baixen” a la ciutat, turistes, passavolants o ciutadans que treballen al població itinerant és descarregar aquesta funció en el sector privat. El resultat és que bars i restaurants assumeixen la tasca.
L’usuari es veu forçat a consumir i el propietari ha d’assumir un ús més intensiu de les seves instal·lacions –sobretot al centre de la ciutat–. Donar resposta a aquesta situació és funció de l’Ajuntament i, per tant, tota prova, intent o iniciativa municipal en aquest sentit és, d’entrada, desitjable. El que cal és encertar-la per no generar més inconvenients que serveis.
Iniciativa antiga
En ciutats com Amsterdam, amb unes característiques similars en alguns aspectes a Barcelona, s’han instal·lat els mateixos urinaris oberts dels quals ara parlem. No són permanents. Els perennes són coneguts com a vespasiennes, amb origen a París, i dels quals, per cert, també en teníem a la Rambla fins no fa gaire. La diferència és que els urinoirs estan una mica més protegits de la vista dels vianants amb una petita mampara. De plàstic, els urinaris ara instal·lats els associem amb concerts i festivals, i són temporals per cobrir les necessitats en l’època turística. Amb aquests urinaris fins i tot s’han fet experiments per generar adob per a la terra i aigua per regar plantes. A l’Índia també hi ha iniciatives en aquesta línia.
Així doncs, instal·lar urinaris al carrer no és nou ni forassenyat. Caldrà veure, això sí, com es poden fer conviure amb els veïns. I, d’altra banda, és evident que aquesta modalitat no cobreix la totalitat de les necessitats fisiològiques. A més, cal pensar en les dones, els nens o les persones amb diversitat funcional.
En tot cas, sembla més intel·ligent posar “serveis” que generar ordenances que prohibeixin fer les necessitats al carrer, ordenances d’una efectivitat nul·la. Sempre és millor oferir solucions que imposar mesures coercitives. S’entén que generi controvèrsia, perquè no estem acostumats a veure gent pixant al carrer, però recordem-ne l’origen: donar servei als ciutadans. No fer-ho no és evitar el problema, és fugir d’estudi. Una altra cosa és que ens plantegem per què tenim tanta gent pixant al carrer, però això és un altre tema i, mentrestant, cal trobar solucions.
L’ordenança de civisme
Fa uns anys, quan va aparèixer la inefable ordenança de civisme del govern de l’alcalde Jordi Hereu, es va fer una iniciativa al FAD per reflexionar sobre el tema. Estudiants de diferents escoles van fer propostes, i moltes tenien un caràcter efímer, mòbil, estacional. És obvi que no és el mateix un dilluns al matí de gener que un divendres al vespre de juliol. Potser els serveis han de respondre a aquesta temporalitat. Un dels problemes de l’urbanisme, i com a derivada també del mobiliari urbà, és plantejar solucions eternes, permanents, immutables. La ciutat muta al llarg del dia, de la setmana, de les estacions. Per tant, les solucions també ho han de fer.
Resumint, si aquests vespasiennes són una prova i treballen sobre la base de donar servei, disminuir incomoditats i adaptar-se a la realitat de Barcelona, benvinguts siguin. No veig l’escàndol per enlloc. No em serveix esgrimir motius simbòlics per al Born i el 1714, perquè durant anys, quan els hooligans anglesos han vingut a veure els seus equips de futbol, el monument a Francesc Macià de la plaça Catalunya s’ha convertit en un urinari infecte i a ningú sembla importar-li gens.
Personalment, em va generar més indignació l’aparició dels bancs individuals per evitar que les persones sense llar poguessin dormir. Els bancs públics són per socialitzar-se. Si es fan individuals impedeixen la conversa i, per tant, deixen de donar servei. Pensar el mobiliari prioritzant un suposat ús vandàlic ens portaria a posar fanals que no il·luminin, no fos cas que algú ho aprofités per llegir sense pagar la factura de la llum
