“Mies Missing Materiality” la instal·lació de l’Anna i Eugeni Bach que s’ha pogut veure al llarg d’uns dies de Novembre al pavelló Mies Van Der Rohe a Montjuïc, ha sigut quelcom més del previsible diàleg entre un escenari emblemàtic i una nova intervenció temporal de les que de tant en tant es munten en aquest lloc.
Més aviat, ha estat una impertinent transfiguració del pavelló, totalment recobert d’una subtil capa de vinil blanc mono ús que ha amagat totes les superfícies de l’edifici, deixant intactes únicament les basses d’aigua, els vidres, l’escultura de Kolbe i totes les juntes.
És ben sabut que l’actual pavelló, que enguany celebra trenta anys, és gairebé un fals,una rèplica de l’original pavelló de 1929, feta en el mateix lloc, amb les mateixes mides i els mateixos materials.
Els Bach han decidit, doncs,explicitar aquesta essència una mica mentidera de l’edifici, operant una transsubstanciació que ha anul·lat totalment el celebèrrim joc de materials, colors i textures del projecte de Mies, tant fidelment replicat en la reconstrucció de 1987.
L’efecte ha sigut intrigant, car semblava de debò de caminar dins d’una maqueta 3d feta a l’ordinador, d’aquelles que son totalment blanques perquè encara falten per enganxarles textures dels materials, reconduïts aixía un grau mínim de pura opció visual.
Les noves tecnologies ja permeten als promotors immobiliaris de fer servir ulleres 3d perquè els possibles compradors tinguin passejades virtuals dins dels projectes i puguin triar colors i materials provant les diferents combinacions amb un clic. La experiència del pavelló des-materialitzat insinuava, anàlogament, interpretacions alternatives respecte a la tradicional imatge de l’arquitectura miesiana, com es podia entendre pels alguns comentaris dels visitants.
Envoltats pel candor de la instal·lació, la tant celebrada experiència espacial del pavelló de Mies, quedava substancialment eclipsada per la inquietant experiència sensorial deguda a la contradictòria desaparició/exaltació de la dimensió matèrica de l’arquitectura, al punt que resultaven explicitades les inesperades imperfeccions ortogràfiques del projecte original.
No va haver-hi res d’abstracció, al contrari: els visitants no paraven de tocar-ho tot, casi com per confirmar la solidesa de la –com no- maqueta. Fins i tot els icònics pilarets cruciformes, un cop blanquejats, es confonien amb les parets al fons, de la mateixa manera del cos de la model Veruscha contra les parets de casa seva en els seus coneguts experiments de body-painting de 1966.
“Mies Missing Materiality” ha estat, per tant, un títol intel·ligentment enganyós, donat que la materialitat no ha faltat en cap moment, de la mateixa manera que Christo i Jeanne-Claude amagaven els monuments sota uns colossals empaquetaments precisament per ressaltar la seva presència física.
Sens dubte, va ser molt més radical una altra instal•lació al voltant de Mies. Parlem de la rèplica 1:1 totalment de fusta de la casa Farnsworth (aquesta sí, blanca en el projecte original) muntada per Manuel Peralta Lorca al 2010 dins d’una galeria d’art a Santiago de Xile.
Els Bach, en canvi, han realitzat un divertissement irreverent i amb un intencional punt de cacofonia ambiental, amb el qual han sabut sacsejar el debat local (i no només local) generant una sempre necessària tensió intel·lectual entre dubtes i certeses.
