El poeta i arquitecte Joan Margarit ha mort avui als 82 anys
Publicat a El Nacional el 16 de febrer de 2021 | Joan Safont Plumed
El poeta i arquitecte Joan Margarit ha mort avui als 82 anys, a Sant Just Desvern, on residia, a conseqüència d’un càncer, segons ha pogut confirmar aquest diari.
Nascut a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, l’any 1938 en plena Guerra Civil, era fill de l’arquitecte Joan Margarit i Serradell i la mestra Trinitat Consarnau i Sabaté, de l’Ametlla de Mar. Durant la seva infantesa, les professions dels pares van obligar la família a canvis de domicili —Barcelona, Rubí, Figueres i Girona— i a una llarga estada a les Illes Canàries, fins que va tornar per estudiar la carrera d’Arquitectura a Barcelona, l’any 1956.
Marcat per la Guerra Civil
Tots aquests records infantils els escriuria al seu llibre de memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra, editat per Proa l’any 2018, un llibre que va assegurar en una entrevista amb aquest diari que era “un complement de la meva obra poètica”. En aquest llibre assegurava: “La meva infància transcorrerà sota un gran paraigua negre de violència i mort. Ara, quan ja em queda poc per escriure, tinc el convenciment d’haver-ho fet condicionat sobretot per la Guerra Civil i la tètrica quietud dels anys de la repressió. També per la manera com em van cuidar i educar el pare i la mare, absolutament terroritzats”. Un dels seus poemes, “Coratge”, dedicat a la seva àvia, resumia aquesta experiència:
La guerra s’ha acabat. La pau no arriba.
Rude i silenciosa cau la tarda.
Tinc quatre anys, miro l’àvia com pixa
dreta vora el camí,
obrint les cames sota les faldilles.
Cada vegada que ho recordo, sento
el raig caient amb força contra terra.
Aquella dona és qui va ensenyar-me
que l’amor és duresa i claredat,
i que sense coratge no és possible estimar.
No era literatura: no sabia llegir.
Arquitecte i poeta
Arquitecte i catedràtic de Càlcul d’Estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona des de 1968, va començar a escriure poesia en castellà, influït per la descoberta a Tenerife de la poesia d’Antonio Machado —el seu primer poema data d’aquesta època adolescent—, i no serà fins a 1980 que ho farà en català, influït per la seva amistat amb el poeta Miquel Martí i Pol, a qui va traduir al castellà. El seu primer llibre, Cantos para la coral de un hombre solo, publicat per Vicens Vives l’any 1963, va ser prologat per l’escriptor i futur Nobel de Literatura Camilo José Cela, i seguirien Crónica, editat pel seu amic Joaquín Marco a la col·lecció Ocnos de Barral Editores l’any 1975, i Predicación para un bárbaro, l’any 1979.
A partir de L’ombra de l’altre mar, publicat l’any 1981, inicia la seva carrera de poeta en català, i va guanyar aquell mateix any el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia amb Vell malentès. Guanyador del Premi Crítica Serra d’Or 1983 i 1988 per Cants d’Hekatònim de Tifundis i La dona del navegant, és a partir de l’any 2001 amb el seu llibre Joana, dedicat a la mort de la seva filla, que esdevé un dels poetes catalans vius més populars. Durant les següents dècades publicaria Càlcul d’estructures, Casa de Misericòrdia (Premi Nacional de Cultura i Premio Nacional de Poesia de las Letras Españolas), Barcelona amor final, Misteriosament feliç, No era lluny ni difícil, Es perd el senyal, Des d’on tornar a estimar o Un hivern fascinant. A més de les memòries, els últims llibres publicats havien estat l’antologia Sense el dolor no hauríem estimat i el volum Poètica.
Traduït a diverses llengües, Margarit havia guanyat premis com el Miquel de Palol de 1983, la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona el 1983 i 1985, Carles Riba de 1985 o el Premi Reina Sofía de Poesia Iberoamericana.
“La poesia només es pot escriure en la llengua materna”
Sobre la qüestió de la llengua, quan es va anunciar la concessió del Premi Cervantes, Margarit va assegurar en roda de premsa a Barcelona que “la poesia només es pot escriure en la llengua materna”. El poeta es remetia justament a la història per explicar per què escrivia en dues llengües, assegurant irònic que ho devia al general Franco, “que em va col·locar el castellà a puntades de peu”. Tot i això, l’arquitecte i poeta assegurava respecte a l’idioma de Cervantes que “la llengua és innocent, no l’hi penso tornar, i me l’he quedada”.
Per l’autor de Casa de Misericòrdia, la poesia era sobretot una eina, potser la més efectiva, per als grans moments de pèrdua i pena. “Davant d’una gran desgràcia, quin consol hi ha? Acabes afrontant el dolor a soles. I què tens a la teva disposició que no sigui tu mateix? Tens la poesia i la música i poc més. En aquests moments de desgràcia la gran ajuda que tens és la poesia com a eina de consol”, assegurava a la mateixa roda de premsa. Per això, Margarit concebia el seu ofici com una forma de “consolar gent solitària”, que són, assegurava, “el 100% de la població”.
Una altra de les reflexions de Margarit sobre la seva poesia era la defensa que el poeta “només pot escriure sobre coses que té a dins”, tal com assegurava en l’entrevista del 2018. “El poeta només pot escriure sobre coses que té a dins. Què passa? A dins hi ha milions de coses, la immensa majoria irrellevants per tu mateix i pels altres, i la gran dificultat del poeta és descobrir una cosa dins teu que sigui transcendent i important per tu i, alhora, universal pels altres. És a dir, que sigui dins meu, dins teu i dins d’una dona a tres mil quilòmetres d’aquí. Això és fer un poema”. Ho reblava l’any següent afirmant: “Tot surt de la vida. La poesia surt d’aquesta vida”. En l’entrevista referida anteriorment, el poeta explicava: “Sense realisme un poeta no pot fer res. Després, a l’hora d’expressar-ho, pot fer-ho de la manera que pugui. […] No et pots permetre cap error, un poema ha de dir una veritat”.
Premi Cervantes
El passat 21 de desembre, Joan Margarit va rebre el Premi Cervantes en una cerimònia íntima celebrada al Palauet Albéniz, en presència dels reis Felip i Letícia. L’acte oficial que s’havia de celebrar a Alcalá de Henares el dia 23 d’abril es va haver d’ajornar per culpa de la Covid-19.
Quan es va anunciar el guardó, que per primera vegada premiava un escriptor català que havia fet part de la seva obra en català, i del qual el jurat destacava la “pluralitat de la cultura peninsular en una dimensió universal de gran mestratge”, Margarit va voler defugir qualsevol lectura política. “Hi ha preguntes que serveixen per a la política, però que no tenen massa sentit per la poesia”, va expressar. “Jo no treballo per identificar la meva poesia amb res, sinó per consolar gent solitària amb una eina de consol que es diu poesia”. En el mateix sentit, va rebutjar pronunciar-se sobre la situació actual de Catalunya, afirmant: “Un poeta el que vol és fer un bon poema, si hagués pogut escriure en rus, millor, perquè com més gran és el país més tranquil pots viure com a poeta”.
Margarit, que assegurava que “mai deixaré de ser crític amb la meva terra. Mai no entendré que un pugui ser crític amb les terres llunyanes que amb la pròpia”, l’any 2010 va pronunciar el pregó de la Mercè, on va parlar de la relació entre Catalunya i Espanya, i va assegurar que havia arribat l’hora de “renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts” i respectar la independència catalana si finalment “volem que la nació esdevingui una Holanda o una Dinamarca”.
Sobre si el premi es podia interpretar com una aposta pel diàleg entre el català i el castellà i entre Catalunya i Espanya, Margarit va assegurar als periodistes: “Prefereixo col·laborar amb el diàleg que no pas amb la ganivetada”, sense anar més lluny, malgrat tenir els seus propis punts de vista.
“El meu és un ofici públic, però no pas al servei de res públic”, va assegurar el poeta, afirmant que veuria amb satisfacció una revolució que comportés passar a l’educació tots els diners dedicats a oficis que s’han de disfressar —jutges, policies, etc.—. “Si no podem substituir la repressió per l’educació, malament”, expressava, tot recordant que “els vells que vam néixer quan la guerra tenim encara un sentiment de por en aquest país”.
