‘Nonuments’, ‘noturistes’ | Xavier Monteys

‘Nonuments’, ‘noturistes’ | Xavier Monteys

Publicat el dijous, 2 d’octubre de 2014 a EL PAÍS

 

Una exposició del Macba, als locals del convent dels Àngels, escenifica una reflexió sobre l’espai públic a partir d’un element aparentment accessori com és el monument. El nom de l’exposició, Nonument, proposa una observació crítica d’aquest espai a partir de les propostes d’intervenció de 28 artistes contemporanis (de fet, reuneix artistes, dissenyadors i arquitectes), mitjançant maquetes, textos o fotografies, i les reflexions parlades de diferents persones lligades al món de la cultura, l’art o l’arquitectura. D’entre les propostes és especialment significativa la d’una peanya plantejada per Domènec. De fet, dos artistes més han pres l’estatuària existent com a reflexió, Alicia Kopf i Daniela Ortiz.

La peça de Domènec resulta interessant, ja que sembla no posar l’accent en l’escultura en si, sinó en l’element que permet atorgar-li el seu caràcter urbà, al mateix temps que la significa i la converteix en col·lectiva. També em sembla d’interès perquè és la part que allibera l’artista que dóna forma al monument de la seva responsabilitat de vincular-se amb el poder, que tant reiteradament se cita en aquesta mostra, i que és, per dirho així, la part antipàtica del monument, posada en crisi en aquesta exposició.

Probablement molts pensaran que un monument ajustat als temps actuals no necessita peanyes que el situïn per sobre dels ciutadans; és per això que la proposta d’haver reproduït amb una molt bona maqueta la monumental peanya que suporta l’estàtua eqüestre del general Prim al parc de la Ciutadella em sembla encertada. Veritablement, el que resulta més inquietant i contundent alhora és l’absència de l’estàtua.

Aquell segrest fa que la peanya esdevingui alguna cosa extraordinària. Durant anys, a les escales de Trafalgar Square ha existit una peanya sense escultura que significativament va ser motiu fa uns anys d’un concurs per dotar-la d’una. Els resultats van anar dels senzillament esgarrifosos als que practicaven la caricatura irònica. El millor, per mi, va ser la proposta de Rachel Whiteread, que va proposar col·locar-hi a sobre una peanya idèntica però invertida i feta amb resina transparent.

Proposar una peanya buida em sembla casualment encertat en aquest moment a Barcelona. És buida potser perquè la retòrica present a l’exposició antimonumentalista basada en una crítica al poder sembla, si no estèril, desenfocada. El text del catàleg de mà fa referència a la possibilitat que una exposició com aquesta es converteixi en un “laboratori obert sobre la proliferació de símbols que colonitzen els espais reals i virtuals” i també “una plataforma discursiva que investigui quines són les condicions en les quals els artistes s’incorporin a aquests debats urgents”.

Mentre l’exposició proposa i promet aquest debat i els artistes demanen l’abolició dels símbols del poder que ocupen l’espai públic, un altre debat ha sorgit aquest estiu a Barcelona sobre l’ocupació d’aquest espai per part de la indústria de l’hostaleria que, seguint les pautes del caràcter extractiu de l’economia del turisme, senzillament ens ha pres el carrer. Aquest poder, real, vulgar i invisible, fa que l’altre al qual es refereix l’exposició sembli més aviat inofensiu. El nou poder imposa un ús de la ciutat “fora del corrent”, un ús de l’espai de caràcter sempre extraordinari que aconsegueix que els ciutadans que practiquin un ús corrent i ordinari de la ciutat es vegin desplaçats i obligats a treballar com a extres d’una pel·lícula.

Mentre alguns artistes reflexionen amb ironies, com ara posar un preservatiu davant del memorial del Born, algunes associacions de veïns han començat a manifestar el seu malestar envers l’ocupació invasiva del turisme. Una ocupació de la qual l’alcalde ha dit que ens hi hem d’acostumar, cosa que ve a ser equivalent que el metge et digui que t’has d’acostumar al dolor. És clar, però, que no estem obligats a acostumar-nos a l’alcalde.

Els westerns televisius que ens han ajudat a fer la migdiada a l’estiu ens regalaven potser el millor retrat de la nostra situació. A Sol davant del perill descobríem, gràcies al diàleg esclaridor d’Amy Fowler (Grace Kelly) amb el conserge de l’hotel on s’espera que arribi el tren, que el gàngster que ve en el comboi de les 12 del migdia, en Frank Miller, per venjar-se del xèrif Will Kane (Garu Cooper), que el va empresonar, és en realitat l’amo de l’hotel del poble i dels seus locals més importants, i aquell que, en paraules del conserge de l’hotel, havia dut la prosperitat al poble. No m’estranya que cridessin Fred Zinnemann, el director de la pel·lícula, a comparèixer davant del comitè d’activitats antiamericanes. Nosaltres seguim sols davant del perill.

1410203939_090804_1410212443_noticia_normal

 

Foto portada extreta de EL PAIS | Imatge de la proposta de situar un gran preservatiu davant del Born Centre Cultural. | juan barbosa