Malgrat el constant interès que històricament ha despertat l’Arquitectura a Catalunya, la greu situació econòmica i la seva deriva en el món immobiliari han fet evident una sèrie de contradiccions que posen en crisi el treball de l’arquitecte i la qualitat de l’Arquitectura.
En voldria senyalar algunes:
La majoria d’arquitectes treballen en despatxos professionals de petita o mitjana dimensió i desenvolupen el procés de pensar, dissenyar i controlar la construcció de l’edifici. El seguiment d’aquesta triple funció és el que històricament ha garantit la qualitat arquitectònica. Ara bé, actualment s’està posant en qüestió aquest procés amb l’intent de limitar el ja precari treball de l’arquitecte.
– La prolongació en el temps del procés projectiu, l’augment de la càrrega burocràtica, el pes de les diferents normatives i el control de comissions innombrables deixen poc marge a la creativitat, alenteixen les obres i les compliquen.
Aquestes contradiccions, i d’altres que s’hi podrien afegir, com l’organització de concursos —que massa sovint amaguen justificacions burocràtiques i on moltes vegades té prioritat l’estalvi per damunt de la qualitat— o les adjudicacions a empreses constructores amb reduccions exagerades del pressupost, o la proliferació d’intermediaris en el procés constructiu, ajuden a configurar el marc en què es mou l’arquitectura catalana.
La figura de l’arquitecte va perdent pes i el seu camp d’actuació es va quedant cada vegada més delimitat. És per això que hi ha un cert desassossec sobre el futur de la professió i la previsible repercussió en la qualitat de les obres.
Els moments de crisi haurien d’afavorir situacions de canvi. La cultura, en tots els seus àmbits, hauria de tenir, en aquests moments, una gran oportunitat. Pel que fa a l’arquitectura catalana, caldria impulsar unes reflexions que permetin consolidar el paper de l’arquitecte i el seu compromís amb la societat i que ajudi a mantenir el nivell que sempre ha tingut l’arquitectura. Tot i saber que les coses ja no seran les mateixes que abans.
Permeteu-me reflexionar sobre algunes qüestions;
1. Recuperar el paper de l’arquitecte
És evident que la construcció de la ciutat és un treball col·lectiu, fruit de la col·laboració de diferents professionals; enginyers, sociòlegs, economistes, advocats i un llarg etcètera, dirigits i aprovats per la voluntat política dels nostres gestors. Però és també en bona part, gràcies al treball, la dedicació i la responsabilitat dels arquitectes el que ha portat a l’arquitectura catalana i barcelonina al prestigi que avui té.
Aquest reconeixement ha demostrat en la majoria de casos la capacitat de síntesis que tenim els arquitectes per interpretar la complexitat urbana i lligar els criteris funcionals i programàtics amb els criteris constructius i la definició formal dels edificis per tal d’aconseguir el lògic equilibri entre qualitat i economia.
2. Recuperar la confiança del client
D’altra banda, no s’ha d’oblidar que la confiança del client (públic o privat) cap a l’arquitecte que pensa, projecta i dirigeix la construcció d’un edifici és el que històricament ha garantit la qualitat i la creativitat de l’arquitectura. Qualitat i creativitat són criteris que el nostre país no pot menystenir perquè pertanyen al món de la cultura.
3. Potenciar la qualitat
És necessari planificar més i millor, l’especulació ha de perdre pes en l’aspecte econòmic i formal.
La construcció ha de ser més rigorosa i més respectuosa amb el medi ambient.
S’ha de construir bona arquitectura amb menys diners i ajustar pressupostos, el qual no significa que no ens arrisquem en la recerca de noves idees i noves solucions per les noves necessitats.
S’ha de promoure l’esforç i l’interès per les coses ben fetes.
4. Sobre els concursos
És un dels grans temes a resoldre pel pes que tenen en el treball dels despatxos d’arquitectura. Crec que val la pena valorar el què planteja Arquitectes per l’Arquitectura.
5. Sobre la manera de gestionar les obres
Un altre dels temes importants a solucionar és el procés de construcció dels edificis i el fet de controlar els excessius costos de construcció i la inadmissible desviació a l’alça dels preus finals. És fonamental reconsiderar la manera d’adjudicar i gestionar les obres per part de l’administració.
1. Amb un major rigor a l’organització de concursos
2. Escollint l’empresa constructora amb el mateix rigor, controlant les baixes econòmiques i exigint-li un millor coneixement del projecte.
3. Assumint que els terminis i els preus han d’anar d’acord amb la realitat constructiva, i no estar condicionats per la pressió política dels terminis electorals.
4. Agilitzant el control de l’obra per fer-lo més eficaç i menys burocràtic, disminuint el nombre de persones que intervenen al procés constructiu i atorgant a cadascú la responsabilitat professional que li correspon, sempre amb la condició d’actuar pel bé de la qualitat arquitectònica.
5. S’ha de fer atenció a la proposta del Ministeri de Foment per potenciar les subhastes com a criteri únic en les licitacions.
(referència article EXPANSIÓN, març 2013)
6. Enfortir la formació de l’arquitecte
Aprofitar la difícil situació actual, sobretot de les Universitats Públiques, per repensar la dimensió i el model de l’Escola d’Arquitectura prioritzant la formació de l’Arquitecte que vol construir.
