DESCANSI EN PAU, IDELFONS CERDÀ | RAMON SUÑÉ
Sincerament, a diferència d’alguns urbanistes i arquitectes i de polítics i opinants sobrevinguts a especialistes en la matèria, no tinc ni la més punyetera idea de què faria Ildefons Cerdà i Sunyer si aixequés el cap (una altra de zombis no, sisplau) i veiés què s’ha fet amb un Eixample que no va arribar a ser mai el que ell havia traçat sobre el pla i teoritzat en els seus escrits. Ignoro si, com diuen uns, es posaria les mans al cap i patiria un atac de nervis observant en què s’han convertit els seus xamfrans o si, al contrari, com sostenen d’altres, aplaudiria rabiosament amb les orelles davant les últimes exhibicions d’urbanisme tàctic.
Resulta curiosa, i fins a cert punt vergonyosa, la relació d’aquesta ciutat amb el dissenyador de la Barcelona post emmurallada. Ara tothom l’invoca per atribuirse la seva herència. Em recorda el que passa a cada campanya electoral o aquests dies, amb motiu del seu 80è aniversari, amb el llegat de l’alcalde Maragall, que pretenen fer seu fins i tot els que no fa gaire temps deien les mil pestes de la gran transformació urbana pilotada per ell. Però el cas és que el tracte rebut per Cerdà, ja en vida i en els 145 anys transcorreguts des de la seva mort, aconsellaria als seus retardats descobridors guardar, encara que fos per una mica de dignitat i modèstia, un respectuós silenci.
Ara es diu que s’està desvirtuant el seu projecte. No em sembla que la qüestió sigui aquesta. Discutim obertament, sense precipitacions ni fets consumats, què cal fer amb l’Eixample, com adaptarlo a uns nous temps en què el model de mobilitat urbana que hem conegut fins ara, agradi o no, té els anys comptats. Valorem la conveniència d’aquests invents d’utilitat més que dubtosa que s’arreceren sota el paraigua de l’anomenat urbanisme tàctic. Però siguem més cauts a l’hora de proclamar que és en aquest precís moment quan s’està desvirtuant el pla Cerdà. La història de l’Eixample, com ja intuïa i patia l’autor (recomano la lectura de Cuatro palabras sobre el Ensanche dirigidas al público de Barcelona, un argumentari crític del mateix Cerdà datat el 1861), és una història de continus atemptats contra l’essència d’un projecte que de neutral en tenia poc. El seu objectiu era, en paraules de l’autor, que “gran número de familias encuentren holgado e higiénico albergue, que solo pueden hallarlo harto mezquino y caro en demasía en el antiguo recinto de la ciudad”.
Rellegim Cerdà, sempre és bo anar als clàssics, però deixem-lo descansar en pau. I si volem honrar merescudament la seva memòria, vilipendiada al nomenclàtor amb una plaça que no acaba de merèixer aquell nom, potser és el moment, ara que les noves Glòries van prenent forma, d’erigir allà el monument promès ja fa deu anys.
Publicat a La Vanguardia el 20 de gener de 2021
Ramon Suñe és periodista i redactor en cap de La Vanguardia
