En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
De l’Oriol Bohigas pràcticament s’ha dit tot amb les opinions d’amics i coneguts. Qualsevol persona es pot fer una idea de com era a tots els nivells i a més tot el tipus d’activitats i càrrecs que va ocupar al llarg de la seva vida.
Únicament voldria ressaltar tres coses que em van impressionar al llarg dels anys que vàrem estar en contacte.
La primera és el dia que ens va convidar havent sopat a prendre cafè a casa seva, al carrer Calvet, juntament amb en Ramon Artigues. Feia molt poc que havíem acabat la carrera i vàrem guanyar el primer premi del concurs per l’edifici dels col·legis professionals de Girona. Ell i en Federico Correa estaven al jurat com les persones més representatives de tots els membres del jurat. Recordo que en Federico Correa em va trucar a casa per dir-me que havíem guanyat el concurs i que ens convidava a prendre cafè a casa de l’Oriol. Quan vàrem arribar amb l’Artigues i les nostres companyes en Federico Correa ens va venir a rebre dient “estos son mis invitados …“ estaven sopant amb més gent, crec que també hi havia en Tusquets i en Freixa, que el dia següent anava als Estats Units per treballar amb en Sert. Després del sopar hi va haver una explicació de tal com havien anat les diferents opinions del membres del jurat. Es pot suposar que al fer tant poc temps que havíem acabat la carrera va ser un dia per recordar tenint en compte els comentaris que anaven fent l’Oriol i en Federico sobre el projecte del concurs i l’ambient i el lloc a on es va produir aquesta trobada.
La segona cosa que tampoc oblidaré és quan vaig el vaig anar a veure per dir-li que volia tornar a l’Escola d’Arquitectura, ja que feia pocs anys que hi havia estat durant un curs però ho havia deixat doncs creia que encara no tenia la suficient experiència. Em va dir: “està molt bé, presenta’t a unes oposicions qualsevol, les guanyes i entraràs”. Així ho vaig fer i tot i que ell no estava al tribunal, després de les oposicions vaig tornar a entrar com a professor. Era la època en que l’Oriol era el director i el que si recordo perfectament era que anant per l’escola amb ell i al passar pel costat d’altres professor que jo també coneixia a mi no em saludaven ja que l’atenció estava centrada únicament amb ell, per consultar algun tema o per altres qüestions. Era com si jo m’hagués tornat totalment invisible.
La tercera cosa és que un dia anàvem de l’aula de la càtedra a la classe que anàvem a fer la presentació dels exercicis de curs. El tema venia a ser com un edifici d’aparcaments amb una plaça pública a la part superior. La distància de la càtedra a l’aula era de uns cinquanta metres i mentre anàvem caminant li vaig preguntar quins temes pensava citar com exemple de l’exercici. Em va dir que no en tenia cap ja que no hi havien gaires temes per comentar. Li vaig suggerir que hi havia les places del davant de l’església de Montserrat que era un espai públic amb unes grans zones inferiors que es destinaven a garatges i a aparcaments. En arribar a l’aula va fer una explicació de més de mitja hora de la construcció i del sistema constructiu d’aquestes places, de les participacions que hi havia tingut en Puig i Cadafalch i Francesc Folguera en tot el conjunt, etc. Crec que va ser una explicació que un arquitecte qualsevol hagués necessitat una setmana o quinze dies per preparar-se aquesta presentació.
Alfons Soldevila
