La major part de l’habitatge de protecció social ha sigut de promoció privada i en règim
de propietat; la de menys quantia, la pública i de lloguer
Publicat a El Periódico el 25 d’abril de 2023
A Espanya el model de promoció de l’habitatge ha sigut l’habitatge de protecció oficial (VPO). La VPO ha sigut de dues classes: el règim especial, que té com a beneficiaris les famílies amb ingressos inferiors a 2,5 vegades el salari mínim, i el règim general, en què els titulars han d’estar entre 2,5 i 5 vegades l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (Iprem). La VPO pot ser tant de promoció pública com de promoció privada i en els dos casos rebien les mateixes ajudes, que s’han anat suprimint a partir de l’esclat de la bombolla el 2008. La major part de la VPO ha sigut de promoció privada i en règim de propietat, la de menys quantia, la pública i de lloguer. Les ajudes més importants s’atorguen als adjudicataris dels habitatges en forma d’ajudes al lloguer o als interessos de les hipoteques.
El fet que un habitatge sigui de VPO significa que els inquilins han rebut els incentius establerts per la llei. En la majoria de les comunitats autònomes la VPO es venia als seus inquilins. Només a la Comunitat de Madrid se’n va modificar les condicions i es va permetre vendre-les, a tercers, no inquilins. La VPO de règim general va tenir un gran èxit a causa que requeria poca inversió pública i es finançava majoritàriament amb les hipoteques que pagaven els seus tenidors.
Incentiu pervers
Per contra, les famílies més vulnerables i amb greus problemes d’accessibilitat són tributàries majoritàriament de VPO de règim especial i d’aquestes amb prou feines se n’han construït uns centenars els últims anys ja que es financen pel sector públic i pateixen un incentiu pervers, ja que els beneficiaris només obtenen les ajudes a partir de l’adjudicació de l’habitatge: si les administracions deixen de construir-les s’estalvien no tan sols la despesa de construir-les sinó, a més, la despesa de subvencionar el lloguer. Així els més vulnerables acaben sent els menys subvencionats ja que es troben sense oferta i a les llistes d’espera de les administracions.
Cal establir urgentment quotes obligatòries d’habitatge social per comunitats autònomes i grans ciutats, per evitar aquest immoral dúmping social. A més, cal invertir en equipaments per evitar que aquests habitatges es converteixin en guetos segregats exclusivament per a pobres. En els anys posteriors a la crisi, la major part dels governs europeus van deixar d’invertir en habitatge tant social com assequible, incloent-hi el nostre cas. La raó principal de la frenada va ser que el preu de l’habitatge de mercat va caure per sota dels de VPO i aquesta es va trobar temporalment sense demanda i diverses administracions van aprofitar la situació per deixar de fer VPO. A partir del 2013, la majoria dels països europeus van tornar a invertir en habitatge social i assequible.
Desacord soterrat
A Espanya, el País Basc i Navarra van recuperar la inversió a partir del 2014-15 i a la resta del país, el Govern actual la va recuperar a partir dels pressupostos del 2021 i posteriors, però bona part de les comunitats autònomes encara ara no l’han recuperat, malgrat que compten amb les competències en el tema. Hi ha un desacord soterrat i de gran calat entre Govern i autonomies sobre qui i en quina mesura té la responsabilitat de finançar la habitatge social, de la qual sembla que ningú vol parlar, quan és un problema important i urgent.
El problema més urgent ara és la falta de VPO de règim especial. Les mesures urgents són ara comptar amb habitatges ja construïts, que es puguin utilitzar aviat per pal·liar l’escassetat d’habitatge social. Cal accelerar la mobilització de habitatges buides, tant de grans com de petits tenidors. Una de les raons que fan que un habitatge estigui buit és que necessiti una rehabilitació important perquè no compleix els estàndards d’habitabilitat. Aquí podem tenir l’ajuda dels fons europeus.
Al nostre país hi ha experiències d’èxit ja provades (País Basc i Navarra) i hi ha també operadors disposats a col·laborar. Perquè aquesta mesura funcioni ha de donar-se un marc de confiança entre els propietaris i les administracions, basat en el diàleg i l’incentiu. Està demostrat que aquest model funciona millor, i ara mateix això és el més urgent.
Joan Clos és exdirector executiu del programa ONU-Hàbitat
