dfgs
Publicat a ArquinFad el 14 de gener | Foto: © Julio César Mesa
La notícia de la recent adquisició de la Casa Gomis per part del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya és, es miri com es miri, una bona notícia. Obra de l’arquitecte Antoni Bonet Castellana (1913-1989), la casa va ser dissenyada i construïda entre el 1953 i el 1962 com a segona residència per a la família Gomis-Bertrand, propietària també del conjut de la finca la Ricarda, situada entre l’aeroport del Prat i la platja. Incidentalment, tot el procés es va fer a distància, des de l’exili a Argentina, on l’arquitecte va anar a residir després de ser purgat per ser membre del GATCPAC. Es tracta d’una obra del racionalisme tardà, molt influenciada pel formalisme de l’estil internacional i pel brutalisme de postguerra, però en completa consonància amb els postulats racionalistes i vernaculars del GATCPAC, exposats àmpliament als darrers números de la revista A.C.
Es tracta, sense cap mena de dubte, d’una de les obres d’arquitectura més importat del s.XX a casa nostra i una important baula en la transició de l’arquitectura catalana cap a la modernitat. És per aquesta raó que ens sembla que la Ricarda (com es coneix la casa Gomis en el món de l’arquitectura) és de les obres que sí val la pena preservar pel futur. Malauradament, malgrat haver estat sotmesa a una rehabilitació i algunes operacions de manteniment, la família no podia mantenir adequadament casa, mobles i entorn, i aquesta s’anava deteriorant. A més estava en seriós risc de desaparèixer, entre la pressió de les infraestructures i la de l’ecologisme (ampliació de l’aeroport, basses i ecosistema de la Ricarda) que mai no l’havien tingut en compte, immersa com està en la tempesta política sobre l’ampliació de l’aeroport.
Des d’ARQUIN-FAD, associació del FAD dedicada a l’arquitectura i l’interiorisme, i des de moltes altres institucions, s’havien fet gestions per mirar d’aconseguir, sense cap èxit, uns ajuts o una protecció per part de l’administració o d’algun privat que es volgués fer càrrec, en part o del tot, del manteniment de la Ricarda (i també d’altres edificis singulars). Des del FAD portem més d’un segle treballant per a valorar la innovació i les bones pràctiques, a través dels nostres premis i altres esdeveniments; però també fa temps que treballem per la protecció del patrimoni i un manteniment coherent del passat.
Per tant, mirant-ho en perspectiva, aquesta adquisició per part de la “cosa pública” és per a nosaltres una alegria, però també ha de ser motiu d’una reflexió més en profunditat sobre la protecció del patrimoni arquitectònic català.
Arran de la recent celebració del festival nòmada Manifesta 15, la Ricarda va ser proposada com a seu d’una instal·lació, fet que va aconseguir que els actuals responsables del Ministeri, catalans, es fixessin en aquesta joia. No hay mal que por bien no venga o, dit d’una altra manera, benvinguda sigui la promesa de protecció anunciada pel Ministeri, la Generalitat i l’Ajuntament del Prat. Però la manera i les raons per les quals s’ha fet denota una manca de planificació dels recursos i de les accions en aquesta protecció del patrimoni del s. XX.
I és que la protecció del patrimoni arquitectònic del s. XX és un tema molt complex que no està resolt al nostre país. Allunyada de la idea de monument històric del Romanticisme, més propera a l’abstracció de l’art modern, aquesta arquitectura és desconeguda i se li dona poc valor i, per aquesta raó, no s’han fet gaires reflexions al voltant de la seva protecció, com sí se n’han fet al voltant de les catedrals o dels palaus regis, dels monestirs o les vil·les romanes: mentre de les darreres ningú dubta del seu valor, el patrimoni arquitectònic més recent, més incomprès i més dispers no ha estat fruit d’una valoració artística o patrimonial. I això ocorre tot i que l’arquitectura catalana del s. XX (des de Gaudí a Miralles) és de primeríssim nivell mundial, especialment abans de la guerra civil, i a partir des anys ’60, i que l’arquitectura en totes les seves formes és el primer motiu d’atracció de visitants a les nostres ciutats, ens dona caràcter i configura el paisatge en què vivim i desenvolupem les nostres activitats.
De la mateixa manera que la societat s’ha proposat vetllar per la bona salut o el nivell educatiu dels seus ciutadans, i hi dedica molts esforços i recursos (sanitat universal , educació obligatòria, Universitat subvencionada), la societat ha decidit preservar la seva memòria en forma de patrimoni material o immaterial. Sonades (i tristes) han estat algunes desaparicions que no han pogut ser evitades (edificis de la SEAT a la plaça Cerdà), perdent-se així baules fonamentals en la comprensió de la historia de l’arquitectura d’un dels períodes més rellevants de la nostra història artística. I de la mateixa manera, altres edificis i conjunts s’han pogut recuperar i ara en podem gaudir (Pavelló Mies van der Rohe). Però, no es pot preservar tot! I de la mateixa manera que hi ha protocols, regles, preferències i prioritats en salut i educació, en la preservació del patrimoni també n’hi ha d’haver, i la societat s’ha de dotar d’aquestes, ja que ara mateix no les tenim. Probablement per això encara s’actua a impulsos, a cops d’efecte, i de manera emocional (i no racional).
No ens enganyem: són molt estimables els diners que es desemborsen públicament i privada en la preservació, el manteniment i la rehabilitació del patrimoni en general, però encara cal fer una reflexió en profunditat sobre el que s’ha de protegir i el que no, adequant-ho als recursos d’un país ric en història i art, però no tant ric econòmicament. Cal, per tant, construir un consens sobre el valor del patrimoni i sobre on i com actuar. Un consens racional, més que emocional, que en part ja existeix (i es té alguna idea de les prioritats) entre els estudiosos d’aquest patrimoni, els investigadors i en congressos especialitzats, publicacions acadèmiques i institucions (FAD, COAC, Docomomo, etc.).
Cal, també, fer autocrítica: la pròpia disciplina arquitectònica, en la construcció del relat de la Modernitat, ha menyspreat massa vegades la Història (també la seva pròpia) i ha evitat de manera indirecta fer un pla de protecció del patrimoni arquitectònic, fins que les tornes històriques han canviat, i hem vist les orelles al llop. I ara es vol protegir tot. Un país amb pocs recursos cal que els esmerci de la millor manera, planificant i actuant racionalment i no de forma impulsiva i irreflexiva per falta d’un horitzó clar.
La idea de “preservar” es molt, massa, abstracta. No vol dir només treure de l’acció de la picota, o només que l’administració l’adquireixi. Més enllà d’adquirir, comença la veritable tasca: cal rehabilitar, millorar, mantenir, utilitzar, fer viable, estudiar i explicar el patrimoni, i això és una feinada i té un cost a curt, mig i llarg termini. Un dels problemes principals és que els edificis amb ús es mantenen, i els que no s’utilitzen es deterioren (en tenim molts exemples). Però usar-los no ha de voler dir transformar-los amb programes impossibles fins que es facin irreconeixibles. Cal trobar un equilibri entre la memòria i l’ús i suplir amb intel·ligència i disseny el que no podem aconseguir amb el talonari. Aquesta és la posició més intel·ligent per un país amb pocs recursos.
La mateixa reflexió mereix el problema dels arxius associats a aquestes obres, i dels arquitectes i artistes que van desenvolupar la seva obra al llarg del s. XX. Ningú no dubtaria de preservar els arxius de Picasso o de García Lorca, però els de Coderch van haver de ser adquirits en l’últim moment pel Museo Nacional de Arte Reina Sofia, així com els de Català-Roca, i els de Viaplana i altres estan buscant on ser preservats i estudiats i sovint són destruïts o marxen del nostre país.
En darrera instància, és la societat (i cadascun dels ciutadans que la integren) la que s’ha de responsabilitzar del manteniment del patrimoni. Per tant, és necessari que els privats també ens hi impliquem, de la mateixa manera que ens impliquem activament en la defensa i millora de la nostra salut i de l’educació dels nostres descendents. Malauradament, el nostre nivell cultural, el nostre compromís i el nostre respecte per nosaltres mateixos és el que ens ha portat a aquest atzucac.
I finalment ens preguntem: ¿l’única manera de preservar el patrimoni és que l’adquireixi l’administració? Una bona planificació de la preservació del patrimoni i uns ajustos legislatius consensuats en aquesta línia podrien aconseguir que els llegats patrimonials es donessin o cedissin, en comptes de convertir-se en els “pilotassos” de les famílies legatàries, amb un cost exagerat per al contribuent.
Així doncs, és de celebrar que s’hagi fet una primera i important passa amb l’adquisició de la Ricarda i esperem que no sigui la darrera acció en una sèrie d’actuacions decidides, sensates (i en cap cas gens costoses) per planificar, protegir, mantenir i fer visible no ja el patrimoni en sí, sinó la rica història i la memòria dels arquitectes i artistes del nostre país.
Pau de Solà-Morales
Secretari general del FAD i ex president d’ARQUIN-FAD
