Un debat viu a Lleida
El Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat fa mesos que lluita per dotar Catalunya d’uns instruments i procediments que millorin l’ordenació del territori, l’urbanisme i l’arquitectura que s’hi produeixen. L’estiu passat AxA va participar en la redacció de la nova Llei d’Arquitectura que el Conseller Santi Vila ens havia promès als arquitectes i que ara està ja superant els darrers matisos jurídics per poder entrar al Parlament.
Simultàniament s’ha posat a debat la Llei que englobarà tot l’ordenament de l’àmbit, la Llei del Territori, i això s’està fent amb un procediment modèlic de participació i debat que aporta idees al projecte de Llei abans de la seva redacció definitiva.
Divendres passat, a Lleida, igual que s’ha fet a Barcelona, Tarragona i Girona en altres àmbits de la Llei, es va posar a discussió el tema, “Espais oberts i paisatge”, debat en el que vaig poder participar en nom d’AxA.
He titllat de modèlic el procediment seguit durant les quatre hores que va durar la jornada. En efecte, després d’una bona presentació del tema en discussió, els 76 participants vam dividir-nos en 3 grups o comissions per tractar successivament els tres aspectes estructurals del debat: 1) Planificació i regularització del paisatge, 2) Gestió i llicències, 3) El Paisatge com a subjecte, de manera que cada aspecte va ser tractat pel tres grups, en una roda.
Va ser interessant i curiós veure el tipus de participant. La majoria eren joves professionals, amb predomini d’arquitectes (altres: enginyers, advocats, geòlegs, geògrafs, etc.), bàsicament al servei de l’Administració (Generalitat, Diputacions, Ajuntaments, etc.), els quals acumulaven ja una experiència considerable, no sempre positiva, amb la qual cosa ara afinaven criteris i raonaments per a convertir la futura Llei en una eina d’excel·lència.
El debat permetia un vano de posicions entre extrems idealistes i realistes, però s’ha de dir que la majoria eren d’un lloable i intel·ligent pragmatisme.
Finalment, uns esforçats dinamitzadors de grup van recollir els complicats esquemes que havien anat sorgint en els panells, on es superposaven els “post-it” amb les idees dels que hi participàvem.
Idees tant lògiques com la d’intentar superar el tractament del paisatge segons una trituració administrativa, i veure’l a una escala més complessiva o la d’oblidar-se del nom tècnic de la qualificació “no urbanitzable” per entendre-ho en base a una acció propositiva, a una idea de projecte del paisatge sigui agrícola, bosc natural o paisatge urbà.
No van faltar, com és lògic, idees per dotar econòmicament als ens (públics o privats) que gestionen el paisatge, si pot ser independents de les fluctuacions pressupostàries de l’Administració.
Una sensació de “gruix”, tant en la quantitat i la qualitat de les aportacions, em va produir una impressió de tranquil·litat i esperança en el futur de la Llei del Territori, amb la qual hem de procurar llegar als nostres néts una Catalunya més ordenada i sostenible.
Lluís Domènech Girbau
President d’Arquitectes per l’Arquitectura
