Escriure de costat els noms de Solà-Morales i Bohigas no és intranscendent, la lectura dels dos noms ens remet a una història recent de Barcelona que no per propera ens ha de fer oblidar les seves importants aportacions a l’arquitectura i l’urbanisme. No és fàcil resumir aquestes aportacions, ni és l’objecte principal d’ aquest text que vol trobar en la conjunció d’aquests dos noms una especial oportunitat de reflexió.
Manuel de Solà-Morales i Oriol Bohigas, comparteixen el haver estat reconeguts professors i experts tant des del punt de vista acadèmic com professional. Tot i pertànyer a camps de coneixement inicialment diferenciats com són l’urbanisme i els projectes d’arquitectura respectivament, la contemplació de la seva trajectòria és especialment reveladora de lo inoperant i molt sovint absurda que resulta aquesta distinció. En ambdós casos el seu treball evidència l’esforç per esborrar els estrets i rígids límits disciplinaris, i transmetre de manera teòrica i pràctica que només podrem obtenir bones situacions urbanes amb la transversalitat que incorpora totes dues aproximacions.
Amb una llarga trajectòria docent nacional i internacional, van ser catedràtics d’urbanisme i projectes respectivament a l’ ETSAB, i Directors de l’escola en significatius períodes de transformació. La seva contribució a la nostra ciutat passa per aquestes importants etapes de docència, així com per un lideratge intel·lectual manifestat continuadament en publicacions al llarg de la seva carrera.
Fundador i director del laboratori d’Urbanisme de Barcelona LUB i de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori SCOT, l’urbanisme modern al segle XX deu a Manuel de Solà-Morales una comprensió de la ciutat que ha estat i encara avui està sent fonament de moltes de les transformacions actuals a Europa. Editor de col·leccions com “Materials de la Ciutat” o “Ciència Urbanística”, les seves “Deu lliçons sobre Barcelona”, recentment editades, “Les formes de creixement urbà”, o el treball arrel de l’ exposició “Ciutats, Cantonades” han estat presents a la formació de molts professionals de l’arquitectura i de l’urbanisme superant clarament el seu inicial àmbit local.
Fundador del Grup R, president d’Edicions 62, de la Fundació Miró i recentment de l’ Ateneu Barcelonès, Oriol Bohigas va saber complementar una intensa tasca acadèmica amb uns càrrecs de responsabilitat a l’administració pública. La seva feina des de 1980 com a Delegat i posteriorment Regidor d´urbanisme a l’Ajuntament de Barcelona va sentar les bases per una renovació de Barcelona i posteriorment el plantejament que va possibilitar la celebració dels Jocs Olímpics del 92. Llibres com “L’arquitectura de la Segunda República”, “Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme”, “Contra una arquitectura adjectivada” i més recentment la seva autobiografia són alguns dels llibres que també d’alguna manera van contribuir a formar tota una generació de Barcelona.
Els projectes professionals de tots dos arquitectes han estat especialment rellevants tant pels debats que en el seu moment van aglutinar molts d’ells, com per la decisiva transformació que van implicar de la nostra ciutat . Manuel de Solà-Morales a Barcelona, El Pla Especial de la Barceloneta (Premi Nacional d’Urbanisme 1983), El Moll de la Fusta amb la transformació del front marítim de Barcelona, l’ Illa Diagonal i recentment la transformació de les Casernes de Sant Andreu o el nou barri de Torresana a Terrassa. Però això només és una petita part d’un treball professional premiat reiteradament i estès a nombroses ciutats europees com Berlín, Salzburg, Nàpols, Rotterdam, Amberes, Salònica, Trieste, Saint- Nazaire, Lovaina, Groningen, Oporto…
En el cas d’Oriol Bohigas la seva trajectòria professional amb MBM comença molt abans amb els emblemàtics projectes d’habitatge al carrer Pallars, a Roger de Flor, a la avda. Meridiana, al carrer Entença o tants d’altres que reflecteixen la difícil evolució des d’uns anys de postguerra a l’ escola de Barcelona als anys setanta. La escola Thau, l’edifici al IBA de Berlín, la Vila Olímpica o la universitat Pompeu Fabra, així com les seves obres a Heerlen, Maastricht, Aix-en-Provence o Rosario configuren, entre d’altres, una intensa i continuada activitat professional.
Difícilment trobaríem una millor manera d’il·lustrar com la unió de dos noms exemplifica la necessitat d’un esforç combinat d’academicisme, intensitat intel·lectual, capacitat de gestió i professionalitat per donar respostes clares i senzilles a les cada vegada més complexes situacions i urbanes. Difícilment trobarem millors solucions que les diferents escales d’aproximació evidenciades en aquestes generoses biografies no sempre degudament reconegudes.
Destacàvem al principi d’ aquest text la rellevància d’escriure en el títol d’aquest breu text els noms de Solà-Morales i Bohigas. La coma situada darrera de cada nom suggereix continuïtat i evolució, els punts suspensius ens remeten al desig i la confiança de que els noms que figuraran com a continuadors estaran a l’alçada de la seva responsabilitat en el futur de la nostra ciutat.
Barcelona, novembre de 2012
