L’OMT aconsella gestionar el creixement del turisme “de manera sostenible”, però no diu com s’aconsegueix això
Publicat a La Vanguardia el 21 de juliol de 2019
Estic al costat de la piràmide del Louvre, envoltat per una multitud turística que atapeeix el pati Napoleó i s’estén, infinita, cap als jardins de les Tulleries i més enllà. Distingeixo japonesos fotografiant les seves nòvies en poses ridícules. Veig coixejar jubilats nordamericans que haurien d’haver invertit el seu pressupost turístic en una pròtesi de maluc. Veig una jove russa, amb sabates de taló alt i mitjons blancs marca Nike, caminant com un ànec,i a la seva amiga gairebé nua exhibint la col∙lecció de tatuatges. Tots ells duen el telèfon mòbil a la mà, i la majoria l’estan consultant. Els aclaparen una legió de venedors, també forasters: africans sostenint un cèrcol amb desenes de torres Eiffel de plàstic enfilades, com si fossin sardines acabades de pescar; o que fan volar ocells mecànics amb els colors de la bandera francesa pintats a les ales. Veig pakistanesos que porten galledes amb gel plenes d’ampolles d’aigua. I veig vietnamites que ofereixen un passeig en bicitaxi i hispans que intenten vendre porcions de pizza procedents d’un forn remot i desconegut. La cridòria és considerable i fa inaudible un trio musical que toca una cosa que voldria ser jazz manouche. Els coloms caminen ja sense por entre milers i milers de peus de turista. Les merles estan sobrealimentades i grasses. Una mica més lluny, passat l’arc de triomf del Carrousel, alguns turistes fan la migdiada estirats damunt dels parterres o dels bancs de pedra, bavejant com ho farien si fossin al sofà de casa seva.
Benvinguts a la temporada alta. Encara que a París ja gairebé sempre ho és. No debades França és el país que rep més turistes del món (87 milions l’any passat, seguit d’Espanya amb 82,6 i dels Estats Units amb 76) i la seva capital és la segona ciutat més visitada d’Europa, només per darrere de Londres. Parlo de París, però podria parlar de Venècia. Posem, per exemple, que soc a la Fondamenta Schiavoni, a l’altura del pont dels Sospirs, des d’on s’albira, mirant en direcció a Sant Marc, un mar de caps humans que tot ho ocupa. Estan apinyats, un al costat de l’altre, de tal manera que ja no és possible distingir els cossos que segurament hi deu haver a sota. Procedeixen dels racons més diversos del planeta, però experimenten la mateixa vivència uniformitzadora, com sardines en llauna. Limiten a la dreta amb el palau del Dux. I a l’esquerra amb el moll i amb un megacreuer de tretze cobertes que aixeca una paret molt més alta que la residència ducal, i que oculta darrere de la seva llarga eslora el dens trànsit lacustre i elimina qualsevol encant que pogués conservar encara Venècia. Entre els dos murs es trepitja la marea multiracial de testes, la imatge de les quals s’imposarà en el record del viatger quan acabi les vacances i torni al seu país. Entre altres motius perquè ja fa invisibles les boniques vedute venecianes que van propiciar el viatge. Els turistes que trien les destinacions més populars corren el risc de no veure-les perquè els seus congèneres els hi tapen. Això anirà a més. L’any passat es van comptabilitzar al món 1.400 milions de turistes, un 6% més que l’anterior.
Això significa que el 19% dels terrícoles van exercir el 2018 de turistes. La meitat –713 milions– van venir a Europa. I 82,6 milions van triar Espanya. Prop de 16 d’aquests 82,6 milions van recalar a Barcelona. El turisme ja aporta el 12% del PIB espanyol. A la pràctica, som un país turisme dependent.
La bona notícia és que les destinacions turístiques que ara creixen a un ritme més viu són les africanes, les asiàtiques, les del Pacífic. Però molts viatgers continuen preferint les destinacions urbanes clàssiques. I s’entén, perquè estan molt mitificades, perquè reuneixen un bon ventall de serveis i perquè hi volen aerolínies de baix cost. Davant aquest panorama, l’Organització Mundial del Turisme (OMT) aconsella “gestionar el creixement de manera sostenible”. Però no explica amb gaire detall com. Indica, això sí, que caldria desenvolupar l’ecoturisme i el turisme rural.
Potser al món rural estiguin anhelant el mannà turístic. Però cal sospesar els costos. A Espanya, quan vam tenir tota la costa urbanitzada, va començar a construirse en segona, tercera o quarta línia, amb els resultats de tots coneguts. Si ara el turisme saltés de la ciutat al camp, el país sencer se’n ressentiria, per molt ecològiques que fossin les propostes. Aplicar el model Benidorm –edificació concentrada en una àrea urbana i estalvi de territori al voltant– és doncs una opció. L’altra és incrementar les taxes turístiques sense por i mantenir el flux de visites en nivells suportables. Alguna cosa caldrà fer. Perquè els turistes, ara com ara, no semblen pas disposats a deixar de ser-ho.
