El futur urbanístic de Barcelona enfronta Josep Antoni Acebillo, Oriol Clos, Vicente Guallart i Xavier Matilla, en un debat organitzat per AxA
Publicat a l’ARA el 19 d’abril de 2023 | Antoni Ribas Tur
A l’associació Arquitectes per l’Arquitectura (AxA) no els fan por les emocions fortes, com ara reunir en un debat, aquest dimarts a l’Hospital de Sant Pau, l’actual arquitecte en cap de Barcelona, Xavier Matilla, i els seus predecessors: Josep Anton Acebillo (1999-2003), que portava una corbata amb el traçat de l’Eixample; Oriol Clos (2006-2011), i Vicente Guallart (2011-2015). “Era una plaça difícil”, reconeixia el moderador, el periodista cultural Llàtzer Moix, després que la trobada acabés amb soroll de sabres. Eclipsat Matilla pels seus predecessors, la gerent d’Urbanisme, Laia Grau, va prendre la paraula al torn de preguntes per enumerar les fites que ha aconseguit l’Ajuntament de Barcelona durant els últims vuit anys. Oriol Clos la va criticar de penjar-se “medalles” i va recordar com tots els participants del debat s’havien contingut a l’hora de parlar d’ells mateixos.
Falta poc més d’un mes per a les eleccions municipals i els ànims a favor i en contra de les superilles i els eixos verds estan molt calents. Acebillo, que va denunciar l’Ajuntament de Barcelona per aquesta qüestió, va insinuar que es tracta d’un exercici de “gentrificació forçada per obtenir determinats rèdits electorals”. Amb aquesta tessitura, la demanda de “consens” entres les forces polítiques perquè pactin el creixement de la ciutat més enllà dels cicles electorals sembla molt improbable. “No he parlat amb la tinent d’alcaldia d’Urbanisme, Janet Sanz, des de fa exactament quatre anys, quan vaig ser convocat a un acte electoral. Al marge de les qüestions personals, em sembla una mica escandalós”, va criticar Clos.
Dues de les claus de Matilla per justificar les transformacions que els comuns estan portant a terme a Barcelona són la salut i el canvi climàtic. Una tercera va ser el repte d’aconseguir una “ciutat multiescalar”. “Ciutats com Barcelona, que durant unes dècades van esforçar-se per situar-se en una escala global i que avui ja tenen una dimensió global, segurament van tenir menys en compte l’escala local, i també situo l’escala metropolitana com un gran repte de futur pendent”, va afirmar Matilla. Els objectius de desenvolupar aquesta escala més pròxima són múltiples: aconseguir una ciutat saludable i amb qualitat ambiental, naturalitzar-la i regenerar no només els espais públics, sinó també el teixit urbà, tan físicament com els usos. I sobre tots ells plana el problema de la mobilitat: “Tenim un espai públic i un model de mobilitat fonamentat en la mobilitat del vehicle privat, que té una ocupació de més del 60% de l’espai públic, mentre que només suporta el 20% dels desplaçaments, i un model de mobilitat que és el principal emissor de la contaminació atmosfèrica i acústica a la nostra ciutat”, va advertir Matilla.
Per revertir aquesta situació, diu Matilla, cal generar “un nou model de mobilitat que sigui més eficient, que vol dir que contamini menys i que ocupi menys espai”, és a dir, “el transport públic, la bicicleta i els vianants”. Malgrat tot, per a Guallart, aquests canvis en clau verda de moment són superficials, “en el límit del greenwashing i la pancarta”. “No existeix la idea de transformar l’economia perquè guiï les nostres decisions d’invertir en un model de ciutat i d’economia urbana més natural i més ecològica”, va explicar Guallart. Per a Clos, regna la confusió, i situa les emergències en el canvi climàtic i la manca d’habitatge: “Hi ha hagut moltes ganes, i jo sincerament diria que poca solvència per fer-les”. Acebillo també va ser contundent i va qualificar els plans de l’Ajuntament actual de ser un “menyspreu” de la història de Barcelona. També que troba impensable treure carrils de la circulació perquè la gent gran és majoria, no pot anar en bicicleta i farà servir els carrers per circular amb cadires de rodes com ara passa amb els patinets, i perquè en el futur els cotxes deixaran de ser una font de contaminació com ho són ara.
Habitatges al Fòrum i la caserna del Bruc
Acebillo parla del present i del futur de Barcelona dins l’escala de la “urbanització planetària”, segons la qual entre un 80% i un 85% de la població mundial viurà en ciutats a finals d’aquest segle. I un dels puntals d’aquesta urbanització és la complexitat. “En aquesta ciutat s’ha rebentat la complexitat, s’ha substituït per alternatives disjuntives: camp, ciutat; economia, ecologia; cotxe, qualitat mediambiental”, va lamentar.
Entre les propostes hipotètiques de les quals van parlar els arquitectes hi ha la de construir un nou barri a la Sagrera, habitatges a la plataforma del Fòrum i les casernes militars del Bruc i del final de la Rambla. També, fer-ne més al Besòs, i connectar la ciutat amb Collserola per combatre els escassos 2 metres quadrats d’espai verd per habitant, en lloc dels 16 metres quadrats recomanats. Per a Guallart, el debat urbanístic de Barcelona a vegades té el nivell d’una “escala de veïns” i reclama que torni a agafar volada, després de l’etapa de crisi econòmica que va viure durant el seu mandat. “En el meu mandat es va prohibir dibuixar, és a dir, debatre grans idees. Poder dibuixar és un tema molt important. Una altra cosa té veure amb l’economia i amb la reindustrialització. Parlem poc de la guerra, parlem poc de la dependència que tenim de l’energia, dels productes… Clarament, el que hem de fer és mantenir la poca indústria que tenim a la ciutat i tornar a fer la ciutat productiva”, va advertir Guallart.
