En aquesta 13ª publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una reflexió d’Enric Batlle sobre els Jardins de la Vil·la Cecília i el Parc de la Quinta Amèlia (1980-1986) de José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres, situat al c. de Santa Amèlia 25 de Barcelona. L’espai públic ha sofert alteracions i modificacions significatives al llarg dels anys.
Fotos actuals: Aureli Mora
Fotos originals: Martínez Lapeña – Torres Arquitectes
“El jardí pertany a aquella nissaga de les Belles Arts que no donen l’obra tota d’un cop, perfecta, sense necessitat de reiteració; com, per exemple, s’esdevé amb una estàtua, la qual, un cop ha sortit de les mans del creador, existeix per ella mateixa, sense requeriment de nou treball o ajut extern. Cal ajudar el jardí a viure, a produir-se com a obra d’art al llarg del temps. En això, la jardineria s’agermana amb el Teatre i la Música, les obres de les quals no “existeixen” per elles mateixes, ans l’home ha de reiterar la seva activitat artística si vol reproduir-les al llarg del temps”
Les paraules de Nicolau M.Rubió i Tudurí al llibre El Jardí, obra d’art expliquen molt bé les dificultats que tenen els jardins per perviure amb les seves característiques originals al llarg del temps.
Els Jardins de la Vil·la Cecília i el Parc de la Quinta Amèlia ja tenien una llarga història quan el 1980 es van creuar amb el José Antonio Martínez Lapeña i l’Elías Torres. La seva proposta de “restauració” va plantejar uns nous traçats que, tot i prendre com a punt de partida els primitius jardins de la vil·la (assabentant-se de la seva ordenació i reconeixent les seves especies arbòries), no va tractar de recollir ni estendre els seus mateixos recursos estilístics. Es va proposar una nova estructura laberíntica que va permetre integrar entre si els tres espais públics objecte de projecte –la Vil·la Cecília, el carrer de Santa Amèlia i el Parc de la Quinta Amèlia– tot recuperant multitud de mecanismes formals que van barrejar la tradició pintoresca pròpia del món del jardí amb el caràcter contemporani de la intervenció.
El temps va passant i no podem entendre un jardí sense pensar en el caminant que cada dia el redescobrirà, o en el jardiner que l’haurà de mantenir, decidint, dia a dia, com podarà una tanca de xiprers o com resoldrà aquella escorrentia que ha dibuixat un nou solc al terra de sauló.
L’Elías ens recorda en el text introductori de la seva última monografia la importància de la experiència directa de l’arquitectura i dels llocs. Utilitza diversos exemples per il·lustrar-ho, com ara que, segurament, l’única manera d’entendre la Vil·la Mairea sigui esmorzant-hi allà una tarda d’estiu.
Seguint l’exemple, un assolellat migdia d’hivern, vaig retornar a Vil·la Cecília com a passejant que gaudeix de la ciutat. Vaig travessar els jardins, creuant les seves portes i recorrent el seus camins, per comprovar com l’estructura urbana creada per Torres i Lapeña mantenia intactes el seu caràcter i el seu funcionament. Però també em va ser molt fàcil reconèixer els successius errors de manteniment que s’hi han anat produint. Els arbres creixen, i l’envejable vigor de les seves arrels aixeca algun paviment, els xiprers sobrepassen la geometria desitjada i els elements metàl·lics s’han anat oxidant, demanant una urgent repintada. Coses que un manteniment intel·ligent podria resoldre amb certa facilitat, tan sols fent servir els mateixos recursos utilitzats en la construcció del jardí.
Sovint hem comentat que a Barcelona es pot dissenyar un parc amb les seves característiques pròpies, vinculades al lloc, al moment i l’autor, però que un cop el parc entra a la roda del temps i els successius equips de manteniment que el gestionen van prenent decisions sobre ell, pot succeir que arribi un dia en què se’ns faci difícil distingir-lo de qualsevol altre espai verd de la ciutat, doncs els seus trets específics s’hauran anat difuminant. A Vil·la Cecília es percep un oblit deliberat dels elements de mobiliari originals, deixant-los sense manteniment o, com en el cas del bàcul Lampelunas, fent-ne un deliberat mal ús. Es comencen a veure, també, diverses agressions a través de la introducció d’elements de mobiliari aliens a l’imaginari del projecte original.
Entre l’Agressió i l’Oblit a què ha estat sotmesa aquesta obra m’atreveixo a plantejar dues possibles solucions per tal què aquests Jardins puguin continuar produint-se com a obra d’art al llarg del temps. La primera, i més ortodoxa, consisteix en establir i desenvolupar un pla de manteniment específic que respecti els criteris originals del projecte i que reculli les particularitats i necessitats concretes de cada indret. La segona, que en aquest cas fins i tot seria més fàcil de dur a terme, consistiria en demanar al José Antonio i l’Elías que tornessin a reiterar la seva activitat de Jardiners sobre tots i cadascun dels detalls del lloc.
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar una profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una selecció d’arquitectes de renom del nostre país.
