'Barcelona és un referent gràcies al pla Cerdà' | Teddy Cruz - arqxarq
'Barcelona és un referent gràcies al pla Cerdà' | Teddy Cruz

'Barcelona és un referent gràcies al pla Cerdà' | Teddy Cruz

‘No estic en contra de l’estètica, al contrari, però un arquitecte ha d’estar compromès, ha d’ajudar a construir nous processos polítics i econòmics que facin que la ciutat sigui millor, i també em refereixo en el sentit mediambiental. Han d’intervenir contra les polítiques que fan que una ciutat sigui excloent’

Publicat el dimecres 22 d’abril al diari EL PERIÓDICO

L’arquitecte Teddy Cruz (Ciutat de Guatemala, 1962) és un dels urbanistes més influents de l’última dècada. Cruz té el seu observatori a la frontera entre San Diego i Tijuana, on la riquesa dels EUA es desdibuixa amb la pobresa més extrema de l’emigració mexicana. En aquest transitat espai investiga, analitza i busca respostes als problemes del creixement explosiu que intensifiquen la desigualtat social. Per a ell, Barcelona és un referent mundial, principalment per dues raons: el pla Cerdà, que el 1860 va aconseguir una expansió equilibrada de la ciutat, i per la lluita empresa, entre els anys 70 i principis dels 80, per les associacions de veïns per millorar la vida als barris.

En aquesta ocasió, serà tot just dos dies a Barcelona amb motiu del cicle de conferències sobre Igualtat i desenvolupament en el món de l’arquitectura, organitzat per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura i la Universitat Internacional de Catalunya al Roca Barcelona Gallery.

-Va representar els EUA a la Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2008.
-Quina tristesa vaig sentir al veure aquells gegants transatlàntics a la silueta marítima de Venècia.

-Al port de Barcelona contemplarà el mateix panorama. -El turisme massificat és un fenomen mundial. Les ciutats s’han bolcat en les estratègies urbanes de desenvolupament econòmic que aporten els turistes. Barcelona es va obrir al mar gràcies als canvis urbanístics propiciats pels Jocs Olímpics del 1992. La seva bellesa atrau molts visitants, però això no ha d’excloure les dinàmiques socials per les quals tant han lluitat les associacions de veïns.

-¿Què diferencia Barcelona d’una ciutat nord-americana?
-El que realment va canviar l’imaginari urbanístic són les ciutats europees amb líders socialdemòcrates que inverteixen en l’espai i en les infraestructures públiques. Barcelona està a l’epicentre, és un referent mundial en temes d’urbanisme pels seus carrers amb arbres on és agradable passejar. Però en aquests últims anys Barcelona està vivint moments de pèndol. S’ha de prestar especial atenció a les perifèries i reviure l’esperit associatiu de principis dels anys 80 per recuperar la utilització ordenada del sòl públic.

-La seva especialitat són els territoris de frontera.
-Sí, com el barri de la Mina. Quan hi vaig anar per primera vegada em va recordar Tijuana. Ha millorat. Gràcies a iniciatives progressistes dels primers alcaldes democràtics, a Barcelona no hi ha tanta desigualtat.

-Abans de la crisi a la capital catalana es van construir edificis faraònics com la Torre Agbar o el Teatre Nacional de Catalunya.
-El perill és que el creixement urbanístic es recolzi en edificis amb esteroides. Barcelona, com altres ciutats, ha suportat una onada de desenvolupament arquitectònic basat en pressupostos desorbitats neoconservadors. Això és fruit de l’especulació urbanística i de l’oportunisme del lliure mercat. No estic en contra de l’estètica, al contrari, però un arquitecte ha d’estar compromès, ha d’ajudar a construir nous processos polítics i econòmics que facin que la ciutat sigui millor, i també em refereixo en el sentit mediambiental. Han d’intervenir contra les polítiques que fan que una ciutat sigui excloent.

-¿De què depèn el futur d’una ciutat?
-Cada vegada depèn menys dels seus edificis i més de la reconfiguració de les relacions socioeconòmiques. No vull confrontar-me amb els arquitectes, però no podem permetre que en el terreny urbanístic la justícia social quedi enquistada.

-¿Quins són els seus referents?
-Dos d’ells van projectar la seva obra a Barcelona i van saber desenvolupar amb equilibri la teoria i la pràctica: Ildefons Cerdà i Ignasi de Solà-Morales.

-¿Què destaca de Solà-Morales?
-Els seus assajos sobre urbanisme i arquitectura són els meus llibres de capçalera a l’hora d’intervenir en l’espai buit. Entre ells, Territorios i Diferencias.

-¿I del pla Cerdà?
-Gràcies a ell Barcelona és una ciutat de referència per als urbanistes. Cerdà va idear l’Eixample amb total equilibri per aconseguir una bona convivència veïnal. La recuperació de patis interiors d’illes és del millor que li està passant a la ciutat. Són espais públics allunyats dels desequilibris socials. Els acostumo a citar com a exemple preciós molt bonic a les meves classes d’Urbanisme a la Universitat de Califòrnia.

-Però Barcelona es relaciona molt amb Antoni Gaudí.
-Sempre m’he preguntat per quina raó hi ha certs llocs com Barcelona amb aquesta sensibilitat arquitectònica que s’ha heretat de generació en generació. Va més enllà de l’arquitectura. No només Gaudí és un referent, també ho és el pintor Joan Miró, el simbolisme del qual ha influït en l’arquitectura d’Enric Miralles. Els grans arquitectes de Barcelona tenen un esperit cultural relacionat amb el paisatgisme. Només cal veure el parc de Diagonal Mar, de Miralles.