L'arquitectura com a joc | Llàtzer Moix

L'arquitectura com a joc | Llàtzer Moix

Perquè ells ja sabien, des de petits, en què consistia transformar les coses i construir; ja havien descobert que no hi havia distància entre la mà i el cervell, el joc i la feina, l’art i l’artesania.

Publicat el dissabte 20 de desembre de 2014 a LA VANGUARDIA

José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres van anar a la universitat sent nens. La de Lapeña era en un poble de Burgos, on el seu avi el va ensenyar a trillar el gra, a pescar crancs, fer melmelada o especejar porcs. Elías Torres va tenir la seva a Eivissa, al costat del seu pare i el seu avi, mestres d’aixa, que li van ensenyar a fer barquets amb ossos de sípia i estels amb canyes i draps.

Anys després Lapeña i Torres es van conèixer a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on van rebre ensenyaments teòrics, d’escàs rastre en la seva obra. Perquè ells ja sabien, des de petits, en què consistia transformar les coses i construir; ja havien descobert que no hi havia distància entre la mà i el cervell, el joc i la feina, l’art i l’artesania.

Lluís Clotet va traçar dijous aquest precís retrat de Torres i Lapeña, durant la presentació del llibre, editat per Lampreave, que condensa els seus 47 anys de comuna trajectòria arquitectònica. No va ser -no podia ser-ho- una presentació segons l’ús. Es va desenvolupar al teatre del CCCB, que Torres i Lapeña van rehabilitar fa pocs anys, i que van recondicionar per a l’ocasió amb una especial escenografia: parets pintades amb un onatge negre, grades disposades en cercle i, en el centre d’aquestes, una enorme taula quadrada poblada per les seves maquetes, al voltant de les quals es van asseure els homenatjats i set col·legues disposats a glossar-los. Abans i després dels parlaments, es va escoltar música italiana dels seixanta a tot volum.

L’arquitectura imprevisible, aliena a referències, poètica o d’enorme contundència de Lapeña i Torres s’ha concretat en obres diverses, des de la delicada església de l’Hospitalet, a Eivissa, fins a la gegantina placa fotovoltaica del Fòrum, a Barcelona. És l’arquitectura recollida en aquest llibre, tan particular com la mateixa obra de Lapeña/Torres. Rafael Moneo va dir d’ell que «no és un estudi crític, ni un catàleg, manifest, testament, mostrari o arxiu segons l’ús, sinó un llibre que subratlla la condició magmàtica, inseparable, del conjunt de la seva obra».

Confio -va dir Lapeña- » que la lectura d’aquest volum despertarà un lleu somriure al lector, en veure el que per nosaltres és l’arquitectura: un joc seriós, conscient i controlat pel coneixement tècnic, però un joc a la fi».

El que fem nosaltres -va » aportar Torres- no és la teoria, sinó l’acció basada en l’instint i la intuïció considerats com una altra manera de reflexionar. Hem treballat pel plaer de fer, de sorprendre’ns, de descobrir cap a on anem, joguinejant amb les regles i construint un món d’amics».

L’acte del CCCB va atreure unes 300 persones. Semblava un plenari del gremi arquitectònic local. Perquè, segons va dir un dels assistents, «tots dos són excel·lents arquitectes, i Elías, en particular, té una simpatia natural que travessa qualsevol capelleta professional i que li ha valgut l’estima de tothom».