En aquesta 18ª publicació d’Entre l’Agressió i l’Oblit, comptem amb una reflexió d’AMOO (Aureli Mora + Omar Ornaque) sobre la Fàbrica de Ciment Asland (1901-1904) de Rafael Guastavino, situada al Paratge del Clot del Moro s/n de Castellar de n’Hug. L’edifici es troba parcialment en estat de ruïna, malgrat la ubicació del Museu del Ciment.
Fotos actuals: Aureli Mora
Fotos originals: Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug
Compañía General de Asfaltos y Portland S.A. Rafael Guastavino. Eusebi Güell. D’altres notables rics (també aristòcrates, de primera fornada). Castellar de n’Hug i la història d’una industrialització i d’una desindustrialització.
Aquestes pistes ens porten a la gran fàbrica de ciments Asland al Paratge del Clot del Moro, avui en estat de ruïna parcial, després del seu abandonament d’activitat l’any 1975, any proper en el que s’inicia el catàleg del projecte ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’. Hauria d’estar fora del catàleg d’obres, en ser una obra construïda en la primera dècada del s.XX, però es fa una excepció.
L’excepció es produeix per posar de manifest què suposa el fet de catalogar un edifici una vegada està proper al col·lapse, i no abans. En aquest cas, la fàbrica projectada per l’hiperactiu Guastavino i adquirida per un preu simbòlic per la Generalitat de Catalunya el 1995, va ser declarada Bien de Interés Cultural pel Gobierno de España l’any 2005, 30 anys després de tancar les seves portes. La degradació és evident, irresistiblement atractiva pels addictes al romanticisme i la mitologia de la ruïna. Però l’objectiu de l’administració és recuperar l’edifici, en part consolidant-lo, en part rehabilitant-lo per a altres usos, com el Museu que actualment allotja, que aspira a ampliar-se.*
L’objectiu és lloable, i sens dubte el conjunt en mereix l’esforç per diferents derivades històriques, culturals, monumentals. És un símbol i no admet discussió. L’execució de la volta catalana i les fines encavallades de suport son exercicis exemplars, magistrals. La potència gairebé gòtica del conjunt és inqüestionable i única. Però totes aquestes operacions costaran uns diners que, d’haver intervingut amb més rapidesa, podrien haver-se reduït substancialment. La diferència de preu entre manteniment i rehabilitació és descomunal.
Fets com aquest ens haurien de fer reflexionar que catalogar no és només una mesura idíl·lica, un joc d’especialistes que en dediquen el seu temps com qui el dedica a qualsevol altre assumpte mundà. Catalogar i protegir és estalviar, o almenys optimitzar, i ha de quedar clar, perquè allò que ho mereix serà reivindicat més tard o més aviat per la societat i, edifici que anys oblidats passa, edifici que milers d’euros empeny.
*potser massa gran i complex per a qualsevol ús, fins i tot per a una futura ampliació del Taller de Arquitectura de Ricardo Bofill.
L’arquitectura moderna està en perill. Any rere any veiem, impassibles, l’enderroc, la mutilació, o senzillament la degradació de desenes d’edificis moderns amb un alt interès patrimonial.
Des d’Arquitectes per l’Arquitectura, juntament amb Arxius d’Arquitectura a Catalunya, volem iniciar un profund debat sobre la conservació del patrimoni arquitectònic modern.
La primera part d’aquest debat és donar a conèixer tot aquest patrimoni a la ciutadania, ja que només a través de la seva interiorització se li podrà donar una permanència i continuïtat amb dignitat. Setmanalment es publicarà a les nostres xarxes socials, informació sobre l’estat de les obres d’arquitectura moderna del nostre país que es troben en el punt de mira; periòdicament aniran acompanyades de breus reflexions, escrites especialment per a ‘Entre l’Agressió i l’Oblit’ de la mà d’una selecció d’arquitectes de renom del nostre país.
