En record d’Oriol Bohigas i Guardiola
Aprofito ser el més vell per poder escriure coses “velles” d’Oriol Bohigas. Copio del meu diari:
La primavera de 1963 vaig trucar a la porta del despatx MBM i una llarga entrevista amb , un fins aleshores desconegut per mi, Oriol Bohigas va obrir un dels episodis de relació més fecunds de la meva existència.
Oriol Bohigas era, a primers dels 60 del segle XX, un esser hiperactiu i polèmic que aprofitava la seva erudició i tradició política catalanista per construir un discurs intel·lectual i, alhora, institucional, aprofitant els mitjans al seu abast, un dels més importants la revista Serra d’Or.
Recolzat en un despatx professional modern i molt actiu enel camp de l’habitatge d’aquells anys (publica “Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme” al·ludint al nou “realisme” del totxo dels seus projectes) Bohigas era el prototipus d’intel·lectual d’una societat que practicava una oposició operativa al franquisme sense deixar de participar en qualsevol nínxol d’activitat que es pogués donar. Fins i tot va ser el primer en restablir la relació amb els arquitectes madrilenys que també maldaven per una arquitectura digna en oposició al neofeixisme del règim. Els “Pequeños congressos” van ser una de les tasques en que vaig participar des del seu despatx, a indicació seva, com, també, vaig començar a escriure algun article a “Serra d’Or”.
A mi,professionalment, em fascinava la fèrria voluntat d’Oriol Bohigas de construir-se una personalitat el més semblant possible a la de Lluis Domènech i Montaner i això em produïa una sensació de repte estimulant de manera que jo, en aquella època, volia imitar-lo a ell.
Oriol Bohigas era de les persones més obertes a qualsevol col·laboració o a delegar en arquitectes més joves, com va fer al seu pas per l’Ajuntament de Barcelona com a Delegat d’Urbanisme(1981) o com a director de l’Escola d’Arquitectura. Era una una força de la Natura que arrossegava tot el que era a la seva òrbita.
Durant molts anys, Bohigas va inventar i va fer servir a dojo, la paradoxa i la contradicció com a eines intel·lectuals per parlar d’arquitectura. La radicalitat i brillantor delsa seus arguments, algun d’ells tenyit d’un sarcàstic humor, van fer escola. Recordo les seves demolidores intervencions en els “Pequeños congressos” com el celebrat a Pedraza, on vàrem menjar “cochinillo”, que venia embolicat en la bandera espanyola. Sort de l’alter ego de l’Oriol en la organització, el madrileny Carlos de Miguel, que va impedir que la provocació de Bohigas tingués funestes conseqüències.
Les frases polèmiques de Bohigas es van professionalitzar i instituir en els discursos d’inici de curs de l’Escola Eina, sota la mirada divertida d’Alexandre Cirici, Ràfols Casamada, Maria Girona, etc. L’endemà la premsa publicava les enginyoses boutades de Bohigas.
No crec que la meva estada a l’Estudi MBM els portés a ells cap avantatge, però sí que vaig fer unes pràctiques professionals profitoses: es dibuixaven uns plànols molt rigorosos quan els aspectes constructius i .amb tot això, vaig entrar a formar part del cercle més íntim de l’Oriol, assistint a multitud de sopars i festes en les que es conspirava i ens divertíem. La indissoluble amistat de Bohigas amb Federico Correa va complementar la meva inicial formació arquitectònica.
L’Oriol em va invitar en el meu darrer any de carrera (1964) a formar part de la Comissió de Cultura del Coac que va tenir anys de fecunda programació i em va permetre conèixer a Antoni de Moragas, el degà amb qui el Col·legi va exercir el nucli de l’oposició política culta a Barcelona, a J.M.Sostres que aquell any havia escrit un article il·luminador sobre el Palau de la Música, i al venerable arquitecte Cèsar Martinell que em va regalar i em va instruir amb els seus llibres sobre el Barroc català.
La meva trajectòria personal i professional ha estat sempre molt lligada a la d’Oriol Bohigas, fruint de la seva estimulant proximitat, però també he estat crític amb ell i amb el seu despatx en el desgraciat episodi, al meu entendre, del DHUB, el museu de la plaça de les Glories. En una reunió al seu despatx , vaig imitar una de les seves boutades, i vaig expressar l’opinió de com una arquitectura basada en un programa absurd ( desfer els museus tradicionals d’arts decoratives per “vestir-ne” un de nou dedicat al “nou coneixement” del Disseny) no podia acabar bé, prescindint, a més de les condicions reals de la plaça en el seu embolic de les infraestructures del Metro, del tren, dels vials i clavegueres que definien, en gran manera, la vocació de la plaça. L’Oriol Bohigas em va felicitar pel “numeret”i tant amics.
Lluis Domènech Girbau ……………………………………………………………Desembre 2021
