Per avaluar les intervencions presents i futures, el “no tocar” és un error majúscul
Publicat a La Vanguardia el 16 de desembre de 2020
Fa uns dies Oscar Tusquets clamava contra les intervencions municipals en la trama Cerdà i, sobretot, criticava l’objectiu de pacificar els seus carrers expulsant-ne el cotxe privat, això sí, sense dedicar una sola línia a les greus conseqüències de la contaminació acústica i ambiental en la salut dels barcelonins. Tot el seu article gira entorn d’una idea: les actuacions previstes per l’Ajuntament ataquen la neutralitat de Cerdà. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ha definit l’urbanisme com “una pràctica política tècnicament assistida”. És a dir, sota els dibuixos, els càlculs, la distribució de superfícies, els planejaments, batega un determinat projecte de ciutat que en certa manera és el seu punt d’arrencada implícit o explícit: una intenció social, política i econòmica, que acabarà plasmada en el projecte. Doncs bé, segons el meu parer, en Cerdà bateguen dues idees polítiques que avui ressonen amb una potència aclaparadora, i allunyades de qualsevol suposada neutralitat: la de la ciutat igualitària i saludable.
Una vegada Albert Serratosa ens explicava una anècdota en acabar una reunió preparatòria de l’any Cerdà: deia que quan entraven amb cotxe per la plaça de les Glòries, els seus nets deien: “Ja som a casa dels avis”. Aquests vivien a l’altra punta, a prop de la plaça Francesc Macià, a gairebé cinc quilòmetres de distància, però el paisatge ja els era familiar. L’anècdota potser reflecteix amb més nitidesa que qualsevol estudi saberut la voluntat de Cerdà, el seguidor de Saint-Simon, d’aconseguir una ciutat sense distàncies socials. A l’Eixample no hi ha centre i perifèria, no hi ha barris rics i barris pobres, hi ha una voluntat igualadora, tota una declaració política, orientada, això sí, amb una tècnica exquisida.
La segona idea política de Cerdà és resoldre els greus riscos per a la salut, en una Barcelona amuntegada dins de l’espai intramuralles i amb uns habitatges que reduïen progressivament la superfície. Aquí és on l’orientació de Cerdà, tan influït pels higienistes, parteix d’una opció categòrica: la ciutat ha de respondre a les necessitats del ciutadà i per això la importància central atribuïda a l’habitatge, i a les condicions que exigeix perquè aquest sigui habitable i sa. Per això els arbres, els interiors d’illa i, el més important, l’amplada dels carrers, que garanteixen ventilació i llum natural als habitatges (no la congestió de trànsit actual!). Cerdà era un enginyer, se li pot recriminar que no va saber dibuixar places, els llocs màgics de les ciutats en els quals gairebé es palpa la idea de comunitat, però sostenir una hipotètica neutralitat cerdaniana és amagar precisament la seva intencionalitat política, l’ànima que batega a cada xamfrà o que recorre la Gran Via, l’autèntica espina dorsal de la trama de l’Eixample barceloní.
El pla té una altra característica molt valuosa, la capacitat de transformar-se per donar resposta a les noves necessitats urbanes. Això fa que sigui difícil respondre de manera taxativa si era millor el pla original o el resultat de 160 anys d’intervencions i modificacions successives. En qualsevol cas, em sembla que per avaluar les intervencions presents i futures, el “no tocar” és un error majúscul.
La trama Cerdà està per tocar-la, adaptar-la i reciclar-la, i l’encert o l’error de les transformacions sempre haurà de tenir relació amb l’ànim que va impulsar Cerdà, la ciutat igualitària i saludable. En qualsevol cas el gest Cerdà d’avui, una expressió encunyada pel geògraf Francesc Muñoz, té dues direccions: cap a l’Eixample per aconseguir erradicar la contaminació i la pèssima qualitat de l’aire, així com evitar l’expulsió de veïns i comerciants per l’augment desorbitat de preus. Però el gest no pot oblidar que Cerdà va mirar per sobre de les muralles per entreveure la solució en la gran àrea de defensa que envoltava la Barcelona de mitjans del segle XIX. Avui, si repetim el gest, veurem que la solució és reorientar i reorganitzar la gran regió metropolitana que envolta el municipi. El doble gest Cerdà és urgent, i potser la imatge que el representa més bé no és l’enyorança de la ciutat exclusiva i excloent, sinó les manifestacions de nens i nenes davant de les escoles, demanant una cosa tan simple com respirar.
Per avaluar les intervencions presents i futures, el “no tocar” és un error majúscul
