DES DE BARCELONA, ANEM A PARIS? | RAFA DE CÁCERES
Salvant les diferències, no resulta desproporcionada la comparació entre ambdues ciutats. Capdavanteres en oferta turística, pèrdua de població, escassetat d’habitatge assequible, gentrificació, contaminació mediambiental, manca de sòl lliure i desequilibri social de l’estructura urbana. Avui, amb la coincidència de comptar amb un govern socialista. A Paris, Anne Hidalgo, alcaldessa des de 2014 ha revalidat el càrrec fins al 2026, amb la suficient veterania per a dissenyar una estratègia de ciutat davant les Olimpíades del 2024. A Barcelona, el també socialista Jaume Collboni, que necessàriament haurà de definir una nova estratègia, desprès d’una campanya caracteritzada per la negació de les actuacions de l’anterior consistori.
Per a entendre l’actual política urbana a Paris, és important referir-nos a l’herència rebuda per l’anterior alcalde, Bertrand Delanoë (2001-2014), qui fomentà actuacions cara a reduir la contaminació i els problemes de circulació. Promotor de la recuperació de les vores del Sena i el sistema de bicicletes públiques. I el que és més important aprovant en 2006 el PLU (Pla Urbà Local) per tal de reequilibrar la composició social i la qualitat de vida de diferents districtes de la ciutat. Tot a partir d’implantar habitatges socials en els barris de l’oest de la ciutat. Objectiu que s’ha complert parcialment ja que s’han passat del 13% al 25 % d’habitatge social en aquelles zones.
L’acció de govern d’Anne Hidalgo (2014-2020; 2020-2026), continua la tasca anterior i, amb un nou PLU, aprofita la cita olímpica del 2024 per transformar la ciutat convertint-la en un referent mundial de cara a apaivagar els efectes del canvi climàtic, i a reequilibrar socialment els districtes parisencs. Per assolir el primer objectiu, assumeix el compromís de la neutralitat de carboni per al 2050; a partir d’una política de transformació i reciclatge de l’edificació existent (Paris no construeix, és transforma), proposant la vegetació massiva per arribar a 10-12 m2 de verd per ciutadà (avui 5,8 m2); promocionant els materials de base geo-biològica en detriment del formigó, i canviant els hàbits de mobilitat recuperant l’espai públic per als ciutadans. Però el que resulta més significatiu, és la voluntat d’equilibri social a través d’ajustar els percentatges d’habitatge públic i accessible als diferent districtes de la ciutat. Aquesta mesura pretén aturar la pèrdua de població que es veu obligada a emigrar i garantir que els ciutadans que treballen a Paris hi tinguin la possibilitat d’un habitatge assequible. L’habitatge social passarà del 25 al 40 % en 2035, imposant que en les zones amb un dèficit d’habitatge social (menys del 10 %), els nous edificis de més de 500 m2 tinguin que disposar d’un 50% d’habitatge social. Evidentment, aquesta política comptarà amb l’oposició de sectors financers o immobiliaris, tanmateix el nou PLU és fruit d’una consulta pública extensa en la que han intervingut especialistes, associacions ciutadanes i empreses, fins a la seva aprovació definitiva en 2024.
A Barcelona, en acabar les eleccions, s’obliden els debats, i s’apaivaga el soroll de les proclames. Tanmateix, acceptant el marge de confiança dels primers cent dies de govern, ja durant la campanya s’apuntaren estratègies que indiquen línies d’actuacions, que no és difícil entreveure discorreran lluny de les comentades per a la capital francesa.
Respecte al desequilibri social de Barcelona, ja hem vist el grau de responsabilitat que s’atorga al dret a l’habitatge assequible, així com la necessitat de la barreja social al conjunt de la ciutat. En aquest sentit no resulta gens esperançador la promesa de derogar la mesura municipal de la qualificació del 30% per habitatge protegit a les noves construccions i grans rehabilitacions, més tenint en compte que el percentatge d’habitatge social a Paris és del 22% , front al 2% a casa nostra
L’oposició a nous espais públics a l’Eixample – en defensa de la mobilitat del vehicle privat – reconduint-la cap el interior de les illes, ha estat sens dubta una caricatura del significat ciutadà d’un espai públic. El simple passeig postelectoral pels espais recuperats faria trontollar la proposta. Un espai públic és quelcom més que un lloc per menesters individuals, i fa referència a l’activitat i interrelació dels ciutadans. En tot cas la recuperació de l’espai públic continuarà en una ciutat tan atapeïda com Barcelona, tal i com passa en altres grans capitals europees.
Respecte a la gentrificació, i recordant que un article de la primera tinent d’alcaldia, “Pacificar per transformar”, afirmava que si no és solucionen els problemes d’equilibri social, disposar d’un espai públic de qualitat pot ser contraproduent. D’aquí la coherència de la proposta de París, en defensa dels ciutadans amb risc d’expulsió.
Potser és aviat per contraposar el dos models. Tanmateix sorprèn les omissions del programa socialista a Barcelona i el desequilibri entre l’ambició transformadora de les dues ciutats. Quina resposta ens donem al canvi climàtic; a la neutralitat de carboni; a la salut; a l’equilibri social; a la vegetació urbana, etc. Davant d’aquells problemes, no sembla gaire engrescador mantenir-nos en el debat sobre la neteja pública o la seguretat ciutadana, qüestions importants, però recurrents cada quatre anys.
Mentre tot això s’aclareix, anem a Paris, una ciutat sortosament en obres, en la que cada vegada amb menys cotxes és passejarà millor.
Rafa Cáceres. Arquitecte. Juny 2023
