La realitat urbana i metropolitana importa poc o gens, perquè ara són els estats i les regions els que decideixen el què, el com i l’on
Publicat a La Vanguardia el 18 de desembre de 2020
Una pandèmia global ha deixat les ciutats globals fora de joc, no només per les conseqüències econòmiques i socials, de què trigaran anys a recuperar-se; també per la pèrdua de crèdit. Ara el món rural sembla un entorn més segur davant la densitat urbana, perquè la Covid-19 ha sacsejat els fonaments en què se sostenien les ciutats i l’àmbit local. El segle XXI havia de reconèixer la capacitat d’influència de les metròpolis per resoldre els reptes de futur, i així ha estat durant aquestes dues primeres dècades. Els alcaldes estaven cridats a governar el món, però aquest camí ascendent s’ha frenat en sec amb l’aparició del virus, i en la gestió de la crisi sanitària els governs locals només han pogut tapar forats.
Els ajuntaments són el dic de contenció de les greus seqüeles que té aquesta recessió per als ciutadans. No és poca cosa, però sens dubte aquest no és el paper que esperaven desenvolupar. Davant aquesta flagrant debilitat, els estats nació i les regions han sortit reforçats de la crisi sanitària. Les metròpolis poden objectar poca cosa davant les restriccions de mobilitat, del confinament de la població o dels perímetres municipals o comarcals que s’imposen. Són qüestions que ara responen a criteris administratius i no pas a l’àmbit real de les grans ciutats, fronteres que ja fa temps que es van diluir. La realitat urbana i metropolitana importa poc o gens, perquè ara són els estats i les regions els que decideixen el què, el com i l’on. Els municipis són convidats de pedra a qui no es consulta, tot i saber de primera mà les necessitats de la població.
Barcelona treballa en 100 projectes que poden optar als disputats fons de recuperació europea
Les ciutats són conscients del poc marge que tenen en un moment que la recaptació ha minvat perillosament i augmenten les inversions inevitables per contenir el drama social i econòmic. Per això no renuncien a ser decisives en el repartiment dels 140.000 milions d’euros procedents dels fons de recuperació europeus que estaran destinats a Espanya. Barcelona i vuit ciutats més de la Unió Europea (París, Milà, Lisboa, Budapest, Varsòvia, Bratislava, Hannover i Praga) s’ha mobilitzat i ha presentat una carta a la presidenta de la UE, Úrsula von der Leyen, per reclamar que un 10% d’aquests ajuts els gestionin directament les ciutats. Varsòvia i Budapest fins i tot s’han plantat davant els seus governs pel veto que exercien i impedia d’activar aquestes inversions.
Ara la capital catalana ha fet un pas més i ha anunciat que crearà una oficina tècnica que treballa en 100 projectes que es poden finançar amb aquests disputats fons. Caldrà veure si aquesta reacció és més simbòlica que no pas real. L’Ajuntament no dona la batalla per perduda i confia que l’esmena que ha introduït el grup dels Verds al reglament de la norma que dissenyarà el repartiment de les subvencions acabi beneficiant directament els governs locals. En cas que no sigui així, la recuperació de les ciutats dependrà del tarannà i la generositat dels estats i de les regions.
