Publicat el diumenge 27 d’abril del 2014 a diari Ara
La riquesa de la seva naturalesa és el principal reclam turístic de Costa Rica. Però el país, principalment la seva capital, San José, també ofereix al visitant atent una rica arquitectura, sovint amb vincles amb Catalunya, que val la pena explorar amb calma
La bellesa de la naturalesa és la motivació principal de la majoria dels que escullen Costa Rica com a destinació turística. Però el país també té una riquesa arquitectònica que sol passar desapercebuda, i que val la pena tenir en compte quan es planifica el viatge. A més, alguns dels edificis més emblemàtics tenen un nexe molt directe amb Catalunya.
Una breu pinzellada d’història ens pot servir per entendre l’origen d’aquests edificis. A partir de la segona meitat del segle XIX, Costa Rica inicia l’exportació comercial massiva de cafè a Europa. El negoci permet ampliar i consolidar una elit econòmica que copiarà els costums culturals i artístics europeus i costejarà grans obres arquitectòniques, imitant-ne els estils constructius (modernistes, neoclàssics, art déco, etc.). Teatres, cases senyorials, esglésies i edificis oficials són els vestigis encara presents d’aquella època de progrés.
Al cèntric Gran Hotel Costa Rica de la capital del país, inaugurat el 1928 i catalogat d’històric, s’hi allotgen moltes de les personalitats que visiten el país. Relativament barat pels serveis que ofereix, les habitacions, amb mobiliari de fusta robusta, i el vestíbul bellament enteixinat tenen un magnífic complement a la porxada de l’edifici. S’hi pot degustar tranquil·lament un aromàtic cafè, una amanida presentada amb exquisidesa o un dels principals plats típics locals, els casados, barreja de peix o carn amb vegetals, llegums i fruites fregides.
La porxada s’obre a la Plaza de la Cultura, on s’ubica el Teatro Nacional. És un dels teatres més bells de tot Llatinoamèrica, i un mosaic d’influències i estils: teló italià, escales, columnes i escultures de marbre renaixentista, vidrieres i ornamentació barroca provinent de França, estructura metàl·lica belga i britànica…Val la pena visitar-lo també de nit, quan la il·luminació realça la teulada metàl·lica vermella. Per assistir a la seva inauguració, el 21 d’octubre del 1897, s’exigia estricta etiqueta, que quedava fora de l’abast de la petita burgesia. Només l’aristocràcia, amb un luxe desmesurat i mai vist fins aleshores, va poder gaudir de la companyia francesa encarregada d’estrenar el teatre. Al vestíbul hi ha la galeria d’art, que incorpora un petit bar on, a més de fantàstics pastissets de xocolata, s’hi pot assaborir un dels millors cafès de Costa Rica, sol o combinat (com l’alma de café cappuccino, un cafè exprés amb avellana, caramel, llet i canyella).
L’empremta catalana
La Plaza de la Cultura, on hi ha el Teatro Nacional, és un dels centres neuràlgics de San José. Hi ha els museus del Banco Central, dedicats a l’or precolombí, la numismàtica i l’art. Ben a prop, a tocar del centenari Parque Morazán, el 1896 s’hi va construir, a imitació de la Torre Eiffel, l’Edificio Metálico. Convertit en escola, consta d’una vistosa estructura de ferro portat de Bèlgica, amb la façana totalment revestida de xapa de ferro i la coberta de ferro galvanitzat, i amb detalls curiosos, com les columnes del passadís, que són alhora els baixants de l’aigua del teulat. Al Parque Morazán hi destaca el Templo de la Música, un quiosc amb una acurada acústica en què actuen tant l’Orquesta Sinfónica Nacional com grups de música pop. Algunes fonts consideren que el Templo va ser ideat per l’arquitecte català Gerard Rovira, que també va construir, el 1925, l’exclusiu i privat Club Unión, on diuen que, antigament, els selectes socis (prominents empresaris i polítics) es repartien el poder del país.
Del que no es té cap dubte és de la paternitat d’alguns edificis emblemàtics. La Central de Correos, davant el Club Unión, es va inaugurar el 1917 i és obra de l’arquitecte barceloní Lluís Llach Llagostera, que ja havia treballat a Veneçuela, Colòmbia i Nova York. L’oficina de correus és un impressionant edifici neoclàssic, que acull un museu filatèlic i, un dissabte al mes, una fira de col·leccionistes de segells. L’Herdocia, un preciós edifici cantoner a tocar de correus, és una altra obra de Llach a la ciutat. Construït al llarg dels anys vint, té la catalogació de monument nacional.
Basílica reconstruïda
Però és a Cartago on l’arquitecte català va culminar el seu projecte més famós. A uns 25 quilòmetres de San José, afectada diverses vegades pel volcà Irazú i per terratrèmols, i antiga capital del país, Cartago és, cada 2 d’agost, centre de peregrinació nacional. Milers de persones s’apleguen a la basílica de Nuestra Señora de los Ángeles, construïda al mateix lloc on, el 2 d’agost del 1635, a una noia se li va aparèixer una Mare de Déu negra, la Negrita, que ha esdevingut patrona de Costa Rica. Derruïda per un terratrèmol el 1910, el mateix any Lluís Llach va ser l’encarregat de la seva reconstrucció i ampliació, aquest cop assegurada per unes robustes pilastres.
També val la pena visitar el Mercado Central, un laberíntic espai tancat, ple de barets i botiguetes. Però si el que ens agrada és perdre’ns entre les mil versions de la tradició artesana, desenvolupada lliurement per desenes d’artistes, el lloc adequat és el Mercado Artesanal.
A tocar del Mercado Central s’alça una fortalesa de color groc. És l’antiga caserna Bellavista, que actualment acull les col·leccions d’història natural i arqueològica del Museo Nacional de Costa Rica. El desembre del 1948 el llavors dirigent del país va donar uns simbòlics cops de mall al mur de la caserna i, paradoxalment [l’home havia estat cap de l’Ejército de Liberación Nacional], va decretar la supressió de l’exèrcit i el traspàs de l’edifici al ministeri d’Educació. Una estàtua, a uns 3 metres del lloc real, recorda el moment en què va picar a la paret. El polític es deia José Figueres Ferrer, i els seus pares eren d’Os de Balaguer (la Noguera). Fundador de l’actual República i després president, Figueres sempre remarcava els seus orígens catalans i l’orgull de parlar català. Tant és així que els costa-riquenys recorden Don Pepe com a català, no com a espanyol.
