La seva obra, també com a publicista, és un retrat de la transformació del país des de finals dels anys 50
Publicat a l’ARA el27 d’agost de 2019
El fotògraf i publicista Leopoldo Pomés (1931-2019) hauria pogut ser un dels homenots de Josep Pla, tant per la volada del seu llegat com pel seu caràcter humanista i apassionat, que era capaç de transmetre en un acte tan rutinari com pot ser una roda de premsa. Leopoldo Pomés va morir ahir als 87 anys a Girona, on estava hospitalitzat, i fa dos mesos i mig, quan va presentar el llibre de memòries, No era pecat. Vivències d’una mirada, encara posava de relleu el seu caràcter “hedonista”. Aleshores se’l veia desmillorat, però explicava que seguia obstinat a mirar al seu voltant i recordava que li venien ganes de “cridar” quan revelava les seves primeres fotografies. “Pomés sempre és Pomés”, afirma l’escriptor Julià Guillamon, que va ser el comissari de la retrospectiva que la Pedrera va dedicar a Pomés el 2015. “Era el fotògraf més singular de la seva generació”, subratlla.
“Leopoldo Pomés sempre es va esforçar molt per donar qualitat a la fotografia professional i sempre parlava de les fotografies que eren molt personals i que no tenien cabuda ni en publicacions ni a la televisió -explica la historiadora de la fotografia i comissària Laura Terré-. En aquestes fotografies hi ha un món molt especial, molt seu, on hi ha una estilització de la dona, una poesia, un paisatge i una manera molt estètica d’entendre la realitat”.
Leopoldo Pomés recordava d’una manera captivadora dos grans moments de la seva trajectòria, al marge de les mil i una anècdotes que va viure amb els famosos que van protagonitzar alguns dels seus llegendaris anuncis de Nadal amb les bombolles Freixenet: com a fotògraf deia que “el més perillós” va ser quan Josep Gudiol va quedar horroritzat quan va veure les fotografies de la seva primera exposició a les Galeries Laietanes; el crític Juan Eduardo Cirlot el va salvar qualificant totes les obres de “genials”. El moment “més acollonidor” Pomés el va viure com a publicista: un especialista en coloms no havia aconseguit que als assajos alcés el vol el colom que un nen vestit amb la samarreta de la selecció espanyola de futbol havia d’alliberar al centre del Camp Nou durant la cerimònia inaugural del Mundial del 1982, que Pomés va dirigir juntament amb Víctor Sagi. A l’hora de la veritat tot va sortir bé, i més endavant Pomés es va fer càrrec de la imatge dels Jocs Olímpics de Barcelona, del curtmetratge amb què es va promocionar la candidatura i del documental final.
“Leopoldo Pomés va ser el primer professional que va fer de la fotografia un fet també artístic -explica Terré-. Això al nostre país ha estat molt difícil aconseguir-ho per la condició de la publicitat i fins i tot de la indústria. No existia aquesta ambició de fer un plantejament interessant de la fotografia des del camp de la publicitat, i ell ho va aconseguir, primer treballant per encàrrec i després creant la seva pròpia agència de publicitat”.
La mort és inevitable i trista, però Leopoldo Pomés no va deixar de prendre-se-la des de la seva pròpia filosofia, amarada de sentit de l’humor: a les memòries hi explicava que es va comprar un Aston Martin després de dir-li a un venedor del Saló de l’Automòbil que l’endemà anés a visitar-lo a l’hospital, que si sobrevivia a una operació de vesícula li comprava el cotxe. I quan va participar al programa El convidat de TV3, Pomés va afirmar que “la mort és un conyàs, lletja, antiestètica, no hi ha per on agafar-la”.
“Tenia una part humana molt destacable. Tot el que feia tenia una part humanista des del començament fins al final”, recorda Guillamon. En són una mostra curiosa les seves fotos de toros, on no hi sortien els animals i en canvi es fixava en la gent. “Era una persona molt social i el món de les relacions i l’amistat formava part de la seva vida”, afegeix Guillamon, que estén el caràcter de Leopoldo Pomés al seu vessant de gastrònom i com a impulsor de dos restaurants icònics de la Gauche Divine barcelonina, la truiteria Flash Flash i el restaurant Il Giardinetto. “No és un fotògraf que té un restaurant sinó que tot forma part una mica del mateix”, diu Guillamon.
Manuel Vázquez Montalbán va dir de Leopoldo Pomés que havia “erotitzat” el país. No va ser així al començament de la seva carrera, a mitjans dels anys 50. Després de conviure i retratar els artistes de Dau al Set, va fer un reportatge d’una Barcelona més aviat grisa i somorta que va quedar al calaix. Malgrat tot, Guillamon creu que en aquell moment ja hi havia un humor que més endavant es va fer més present. Pel que fa a una de les imatges més icòniques de Pomés, l’anunci del brandi Terry protagonitzat per la model Margit Kocsis a cavall, per a Guillamon és una de les proves que Pomés va ser “un gran narrador”, perquè va saber associar la marca a uns motius que no tenen res a veure amb el brandi.
“Per què fem les coses? Perquè ens notin, perquè ens estimin”, va dir Leopoldo Pomés, que entre d’altres guardons que va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 1998 i la Creu de Sant Jordi el 1999, concedits per la Generalitat. Com a publicista, va ser guardonat als festivals de Canes i Venècia i va obtenir el premi internacional de fotografia Rizzoli en quatre ocasions, des del 1966 fins al 1969. També va ser guardonat, el 1977, amb el premi a la millor fotografia del cinema espanyol pel seu únic llargmetratge, Ensalada Baudelaire. Es calcula que al llarg de la seva trajectòria Pomés va realitzar més de 3.000 anuncis i prop de 40 documentals institucionals. “La fotografia em va salvar. Era molt mal estudiant i vaig descobrir una cosa que m’interessava profundament”, recordava el fotògraf.
Pomés va estar acompanyat d’una figura cabdal en la vida i la professió: Karin Leinz, la seva primera dona, la mare dels seus fills, la model de les fotografies de les parets del Flash Flash -entre d’altres-, la seva sòcia, la seva millor amiga i la primera bombolla Freixenet. De fet, a Pomés li agradava recordar que era l’única dona amb qui es va casar dues vegades i que estaven “divorciats però no separats”. “En la Karin, Pomés hi té una parella amb qui s’entén molt bé i descobreixen moltes coses junts: les revistes alemanyes d’avantguarda, la publicitat i la televisió. Van formar un tàndem”, conclou Guillamon.
