SOSTRES, JOSEP MARIA
2020
Publicat a El Temps de les Arts el 23 de setembre de 2020
La figura de l’arquitecte Josep Maria Sostres (1915, títol 1946, 1984) és un tant enigmàtica. Se’l reconeix alhora com un dels mestres catalans de la postguerra i com el nexe amb el debat arquitectònic occidental dels anys cinquanta. Amb tot, els seus textos publicats o a la seva obra construïda dibuixen un perfil d’una sorprenent brevetat. Si ja és infreqüent la positiva unanimitat que el seu treball va suscitar i encara suscita, ho és encara més per basar-se en molt pocs elements. S’haurà de convenir que aquests van ser de pes. Però tot i que a Sostres se’l consideri central, va ser sempre un perifèric i no va marcar un camí, ni com a teòric ni com a arquitecte. Va ser un referent necessari però no va tenir seguidors. Malgrat tot, va ser imprescindible per a molts que el van conèixer, i no només per la seva extensa tasca docent sinó sobretot per la seva obertura de mires i la seva inquietud intel·lectual.
Cal comptar amb ell. Però se l’invoca i s’evadeix, perquè el seu treball limitat, de vegades modest, és difícil d’encaixar en grans línies o en grans moviments. Tampoc va tenir una continuïtat projectual sostinguda ni una gestualitat definida. A la fi, només ens queden algunes de les seves obres dispars i, més que els seus escrits, que també són escassos i més reflexius o informatius que polèmics o propositius, ens queda una persona que treballa des del dubte, un dubte operatiu, potser escèptic però finalment útil. Amb ell avança, una mica perplex davant les circumstàncies que li toquen viure, però amb uns objectius que les volen superar, sempre en un sentit progressiu de major ambició conceptual.
Aquesta ambició s’expressa en el seu marcat tarannà pedagògic i en una passió pel coneixement i per compartir-lo, per posar-lo a prova. És aquesta necessitat d’arrelar la reflexió en una discussió la que el portarà a fundar el 1951 el Grup R per generar un àmbit on contrastar les idees pròpies. És una necessitat d’escapar d’un ambient tancat i mediocre. Creant el seu propi món, Sostres és capaç d’escriure, de pensar, de fer, de manera aïllada del seu entorn immediat, aïllant-se de la misèria material i intel·lectual del moment i del lloc que li toca viure.
També les seves preocupacions són a una altra banda. Llegint el Sostres dels primers cinquanta no es té la impressió que hi hagi hagut una guerra civil; que la dictadura franquista intenti imposar una retòrica, encara que sigui imperfectament; que s’hagin interromput els vincles amb la intel·lectualitat republicana, és a dir, amb el món. Res fa pensar que els exiliats interiors i exteriors del GATCPAC* siguin reals. Fa com si no passés res perquè és una manera de salvar-se i una manera de generar una normalitat necessària. Ell és un vençut que segueix vivint com si no ho fos, o que almenys ho intenta. Segur que no és l’únic, però si a Sostres se li reconeix, des de tants àmbits diversos, el seu paper de sutura entre una realitat discontinuada i una realitat per venir, es deu en bona part a aquesta actitud de com si. Potser l’única actitud possible. I molt catalana, perquè el país i la seva gent ha hagut d’anar tirant com si la realitat fos normal, sense ser-ho.
Però el recorregut vital de Sostres anirà des de la intensa activitat inicial de sis o set anys fins a la inactivitat, en una rara antisimetria respecte de l’evolució del país. Aquest recorregut sembla descendent, un recorregut de desil·lusió, de desengany, però Sostres mai ho va expressar d’aquesta manera. La seva obra principal es dóna en pocs anys, al principi de la seva carrera, i coincideix en el temps amb el gruix de la seva producció escrita. La resta serà una lluita contínua, a l’escola, al carrer. Acabarà passant els seus últims mesos en un psiquiàtric, fins a la seva mort. En tot aquest procés confús s’hi percep una coherència alhora que una lucidesa que no depenen d’un bon o mal moment, sinó d’una saviesa o, potser més precisament, d’una elegància: d’una elecció (“La veritable obra d’art neix d’un acte selectiu d’autolimitació”).
L’actualitat de Sostres resideix en el seu reconeixement de la fragmentació de la societat moderna i les seves contradiccions, i la consegüent impossibilitat d’una arquitectura monumental. Als seus textos hi destaquen dues qüestions principals: la de la perennitat o pervivència de l’arquitectura com a necessitat psicològica o cultural contradictòria amb els temps; i la de la qualitat anònima (“modèstia plena de responsabilitat”, en diu Sostres) de l’arquitectura com a condició moderna per evitar retòriques buides. A la concepció dinàmica de l’existència s’hi afegeix la necessitat de l’arquitectura moderna d’assumir la seva condició antimonumental, és a dir, de ser més una idea que una permanència. Perquè “l’espai* on es projecta la major part de la vida social del nostre temps” és un espai efímer, de fets passatgers.
“Les millors condicions per a la creació monumental han correspost a èpoques en què va ser possible una unitat general de la cultura.” Aquesta constatació no implica una renúncia a l’arquitectura, sinó la necessitat de la seva redefinició. La convicció que en el món modern, en l’arquitectura moderna, només és possible actuar des d’una certa lleugeresa “si amb una disposició d’esperit més lleugera aconseguim veure-hi millor, un cop escampada ja la boira de tabús i obscurantismes seculars”.
Al seu breu text Els monuments de totxana (1973) deixa clar l’objectiu: construir una idea arquitectònica, una possibilitat de ser. Per això, un cop construïda, ja ha complert el seu paper, i tant se val el que li pugui passar després: “n’hi havia prou amb el fet d’haver-les realitzat, de fotografiar-les, de publicar-les i així assegurar en aquells moments el valor intrínsec de la seva existència.” Per a Sostres cal la construcció* d’un projecte* perquè pugui arribar a ser arquitectura. Això l’allunya de qualsevol vel·leïtat teoritzant, perquè sap que la seva materialització imposa uns límits que precisament fan l’arquitectura necessària, segurament els únics que la rescaten de la completa irrellevància.