Neichel i La Dama engrosseixen la llista de clàssics que han anat desapareixent, mentre que alguns locals mantenen o han recuperat l’antiga esplendor
Publicat el dilluns 9 de març al diari LA VANGUARDIA
Assegut per última vegada en una de les taules del Neichel, el gastrònom Pere Tàpies sospirava amb el somriure de resignació sota el bigoti de qui ja ho ha vist gairebé tot. “Abans ens reuníem per inaugurar restaurants i ara, ves per on, ho fem per acomiadar-los”. Tàpies era un dels convidats del cuiner Jean Louis Neichel, que dilluns passat va compartir amb uns amics lúltim sopar del restaurant, que va tancar a finals de gener. No trigarien a aparèixer les safates amb els ingredients del xucrut, memòria del sabor de la seva infantesa alsaciana. La desaparició, gairebé simultània, de Neichel i La Dama, marca la fi duna etapa de la gastronomia barcelonina. Tots dos representaven una manera dentendre el luxe ara en hores baixes.
Tant Neichel com Josep Bullich, de La Dama, confessaven la seva frustració davant una clientela que, amb el pretext de la crisi, demanava rebaixes en el menú com si a ells els regalessin el producte o la feina pròpia i la dels seus equips. “Com si el luxe no tingués un preu”. Aquests dos tancaments engrosseixen la llista de clàssics que han anat desapareixent: Azulete, Reno, La Odisea, Florian, Finisterre, Bel-Air i tants altres que van marcar un temps i un estil en una Barcelona que va apostar per ser moderna molt abans de lembriaguesa olímpica.
Continuen, no obstant això, establiments que van obrir als setanta i vuitanta i que han mantingut o proven de recuperar la seva vella esplendor i que més enllà de la gastronomia són interessants per larquitectura o linteriorisme. És el cas de La Balsa, que van construir Óscar Tusquets i Lluís Clotet sobre una bassa del segle XIX i amb el qual van obtenir un premi FAD dArquitectura el 1979. La Balsa, que va ser lloc de moda, conserva la bellesa de lespai, però ha tingut alts i baixos (sobretot baixos) en aquesta proposta gastronòmica que el 1989 els inspectors de Michelin van considerar mereixedora duna estrella. Dos anys després els propietaris del restaurant van escriure una carta als caps de la guia demanant que els retiressin l’estrella “perquè tenim clientela fixa i problemes amb les reserves”. Jordi Ciureneta, que va dirigir la sala del Moments del Mandarin Oriental, ha acceptat el repte dapujar el llistó de la qualitat. “L’indret ho té tot; només cal no espatllar aquest encant amb una proposta culinària que no estigui a l!altura. I crec que el més assenyat és optar per una cuina catalana ben posada al dia”. Busquen cert atreviment en els entrants del menú (saborosos el bombó de colomí o la coca descalivada i sardina fumada) i una proposta més clàssica en plats principals (un bon suquet de peix amb patates i dàtils o un correcte garrí amb pera, cardamom i gingebre) en els quals el producte és el protagonista absolut. Són plats que elabora el nou xef, Josep Badrinas, propietari d’El Suc, a Viladecans.
Si La Balsa va ser obra de Tusquets i Clotet, el Flash Flash ho va ser de Federico Correa i Alfonso Milà, que anys més tard van deixar també la seva empremta a Il Giardinetto “aquest restaurant en què tant de dia com de nit se sopa”, fa broma el gastrònom Xavier Agulló, fent referència a la seva manca de llum. Res a linterior del Flash Flash ni dIl Giardinetto no és fruit de la casualitat sinó dun afany del seu propietari, Leopoldo Pomés. Per a aquest gran fotògraf la il·luminació (que tantes vegades és una plantofada al rostre dels comensals) ha de contribuir a embellir, mai al contrari. El Flash Flash va obrir per satisfer les seves necessitats; poder sopar al seu gust i a qualsevol hora, amb una bona acústica i en un lloc agradable a la vista. Des de fa uns anys el seu fill Poldo Pomés és al capdavant dIl Giardinetto, que va obrir les portes el desembre del 1973. “Impossible oblidar la data perquè va coincidir amb el dia en què ETA va fer esclatar el cotxe en què anava Carrero Blanco”. Explica Pomés que tenen una clientela de tota la vida, ja són diverses generacions, i cada vegada ve més gent jove interessada per l’atractiu del local, lúnic de Barcelona amb dos premis FAD. Amb la seva parella, Marta Feduchi, experta en interiorisme i disseny, han impulsat aquest interès amb la creació daparadors per a la creativitat que ha fet acostar el restaurant a nombrosos artistes.
Feduchi reivindica la importància d’aquells professionals que van acabar formant part de la barcelonina gouche divine en la creació d’espais moderns i atractius. “Va ser un grup amb una creativitat brutal, que es va entusiasmar per fer coses noves. Hi ha qui els atribueix certa frivolitat, perquè gaudien de la nit però van treballar molt, i alguns continuen sent creatius amb 80 anys”. En un moment en què molts restaurants s’assemblen i que la majoria obren buscant l’encant amb aparença d’antiguitat, Feduchi explica que molts d’aquella època avui continuen semblant nous. “L’interiorisme d’un restaurant és essencial. Tant com mantenir un estil propi. A molta gent li agrada arribar a un lloc i que sàpiguen quina és la taula que li agrada o què vol prendre”. Això passa en establiments que han mantingut una clientela durant dècades, com ara el Roig Robí, El Trapío, La Venta o el Tram Tram, cases en les quals els clients busquen no només una oferta gastronòmica sinó gaudir d’un espai acollidor i moltes vegades amb taules a l’aire lliure per dinar o sopar amb tranquil·litat.
Tais Bufill explica que aquest és un dels grans al·licients d’El Trapío, situat en una antiga casa de Sant Gervasi, on malgrat el luxós escenari fugen d’una proposta elitista. “Busquem bon producte i un preu assequible perquè la gent estigui a gust havent de gastar poc més que en una pizzeria”. El preu mitjà és de 35 euros i tenen un menú de migdia de 23 euros. Un dels restaurants que va marcar tendència durant els vuitanta va ser sens dubte El Senyor Parellada. Ramon Parellada recorda que va obrir aquella casa del Born, de la qual el va atreure l’ànima de fonda, que li recordava la Fonda Europa de la seva família a Granollers i el fet de ser en un barri que era el rebost de la ciutat. “Llavors Barcelona estava una miqueta aturada, érem joves, moderns, jo ja era molt bon amic de Juli Soler i el seu equip d’El Bulli d’aquells temps venia a treballar amb nosaltres a l’hivern. Gràcies a El Bulli anterior a Adrià ens vam animar a oferir entrants diferents, No ens la jugà- vem amb el plat de resistència, els peus de porc, l’estofat o l’arròs, però sí servint un carpaccio quan encara calia explicar al client el que era”
Per al record, un Cadillac solitari
Eren els 70 i els 80, una època, reflexiona l’arquitecte i crític gastronòmic Miquel Espinet (la seva feina a Neichel també va ser mereixedora d’un FAD), anys en què la paraula disseny era innovadora i tenia una connotació positiva. “Ara s’ha assumit com una cosa tan transversal que ja no resulta diferenciadora i a Barcelona mateix hi ha un munt de locals de disseny molt correcte”. Va ser als 80, recorda Xavier Agulló, quan es va encunyar la frase “dissenyes o treballes”. Eren els temps en què estava de moda anar a Vinçon, sopar en llocs com La Balsa, Bel-Air o La Venta i prendre una copa al Merbeyé. Un temps que els nostàlgics recorden amb la banda sonora de Loquillo: “Sentado en un viejo Cadillac solitario de segunda mano junto al Merbeyé, a mis pies mi ciudad y hace un momento que me ha dejado, aquí en la ladera del Tibidabo, la última rubia que vino a probar el asiento de atrás”.
