La reforma dels mercats és una radiografia de l’evolució de la ciutat. El menjar ha pres l’espai públic de manera imparable els darrers temps.
Publicat el dijous 17 de novembre de 2016 al diari EL PAÍS
Diferents mitjans ja s’han fet ressò del projecte de reforma del mercat de la Vall d’Hebron, i encara que tan sols hagi començat a caminar, la futura reforma s’ha publicitat a bastament. Òbviament, la política té a veure molt amb aquesta acció, ja que necessita imatges per donar a conèixer la seva activitat. Però, en qualsevol cas, hi ha alguna cosa de singular que mereix un comentari. Ja saben vostès que els mercats municipals van engegar ja fa anys una transformació radical que ha fet que aquests edificis hagin sofert uns canvis que són una forma de prendre el pols de la ciutat. Són, per dir-ho d’alguna manera, un reflex de tot el que passa i de les sensibilitats del moment, i que van des de la conversió en atraccions turístiques gurmet fins als panteons nacionals, passant per aparcaments o el rescat de restes arqueològiques, però per sobre de tot expressen les noves maneres de menjar. Senzillament, la reforma dels mercats municipals és una radiografia de com ha evolucionat la ciutat en els darrers anys. Pel que fa a arquitectura, podríem dir que la transformació, especialment als de la zona central, ha afectat essencialment el subsòl, i en aquest sentit és molt gràfic que ara sembli arribar el moment de la coberta, com passa al mercat de la Vall d’Hebron. Aquest darrer fa que els que estem una mica descreguts sobre els avantatges de la coberta plana i les bondats dogmàtiques de l’arquitectura moderna puguem per un instant pensar que alguna cosa bona ha de tenir. En termes generals, els mercats de l’àrea central, a excepció del de Santa Caterina, han mantingut la qualitat de la coberta (Sants, Ninot, Concepció…) —que quasi equival a dir la qualitat del seu volum—, mentre que en les intervencions realitzades als mercats dels anys seixanta domina el fet d’haver-los embolicat —literalment— amb una nova façana, normalment lleugera, a base de malles, prefabricats translúcids, etc., que els projectistes deuen haver considerat de més bona qualitat que l’anterior. El més ofensiu d’aquests mercats és sense cap dubte el de sant Gervasi, a la plaça del Putxet, al carrer Balmes.
És aviat encara per opinar en conjunt d’aquest nou mercat reformat de què parlo, però crec que és l’ús a què es vol destinar la coberta, on es plantarà un hort urbà, el que resulta interessant. A més de l’hort també hi haurà un restaurant, amb el qual sembla tancar-se un cercle format per l’hort, les parades de productes frescos i la taula parada per menjar. Aquí l’hort ajuda a fer visible el menjar, d’una manera diferent de la de les parades tradicionals o la dels supermercats que s’han encastat en els vells mercats, com fins ara. El menjar, allò comestible, representat aquí per un hort de 1.400 metres quadrats, és la recreació singular de la idea de producte de proximitat. L’hort tanca la seqüència d’elements que són la parada tradicional amb productes frescos, els supermercats amb productes manufacturats i, darrerament, el restaurant. Al Ninot, per exemple, un dels darrers a reformarse, moltes parades s’han dotat d’un lloc per a la degustació. L’hort és la plantació organitzada i no aleatòria per excel·lència, és el jardí comestible, i el fet d’estar situat al començament de la cadena del que mengem li confereix una prerrogativa que no discutim, és el que atorga els noms. És la cultura per excel·lència.
Però, al meu entendre, aquest hort de terrat ajuda a fer evident, per sobre de tot, la creixent presència del menjar a la ciutat, la seva innegable petjada en l’espai públic als darrers anys, el menjar que marca l’hora de la ciutat i d’alguna manera l’ordena. El menjar és un element urbà d’una importància monumental que els arquitectes no semblem haver observat encara com es mereix. El menjar ha pres l’espai públic de manera imparable els darrers temps, a Barcelona això és innegable. La ciutat sembla parar taula a unes hores, la forma, l’aspecte, el color, el renou i la “textura” d’alguns carrers o places queden determinats per aquest fenomen que en altres cultures és absolutament quotidià. Un fenomen que permet entendre també el que ha canviat de la casa, ja que el carrer, les terrasses, la gent asseguda als bancs amb carmanyoles o qualsevol lloc per seure, són improvisats menjadors que suplanten els domèstics, almenys entre setmana. La casa sembla haver sortit a dinar fora.
